Moltes coses havien passat desde la mort del senyor Esteve, i sobre tot moltes morts. Havia mort la senyora Felicia pera complir el dever sagrat de viuda, havia mort la senyora Roseta (el greix va poguer més que ella), i fins havia arribat a morir la senyora del primer pis, que la mort no s'hi mira amb els pisos; i si la pobra senyora Pepa encara continuava vivint és que'l mal la feia viure. El dia que s'hagués posat bona, bona-nit senyora Pepa!

A la casa també hi havia hagut cambis. Am l'herencia del senyor Esteve, avi, el senyor Esteve, nét, fou molt més ric, i va engrandir més el negoci, i va comprar paper de renda, i es va fer fer una levita, i va continuar treballant com si no'n tingués de levita.

Però lo que havia cambiat més, amb els anys d'Estevet a Esteve i d'Esteve a senyor Esteve, havia sigut Barcelona.

A n'aquell barri de Ribera hi havia hagut tant daltabaix de reformes que ja no quedava res de lo que hi havia.

El Passeig de Sant Joan també s'havia mort, com les avies. Havien arrencat els plàtans, havien trocejat els bancs, i l'Hèrcules del sortidor i les tortugues, i fins la tosca, els havien traslladat més lluny pera que anessin a criar molça al desterro dels barris nous. Els boixets i les estàtues del Jardí del General les havien tirat a la runa, i d'aquells passejos ombrívols n'havien fet cases am pòrtics, iguales com una malura i patint d'una simetria que no tenia consol ni perdó. Del Born n'havien agafat colors, vida, llum, venedors i gatzara amb un manat i ho havien tancat en un tinglado; i en quant a la Ciutadela l'havien tirada a terra, i havien fet bé de tirar-li. Primer van caure les muralles, després van anar aplanant els glacis, més tard hi van tirar ratlles i per fi hi van plantar flors, i a mida que les flors neixien els soldats n'anaven sortint, i com més ombra feien els arbres més els quartels s'ajupien, fins que no més en van quedar dos i mig disfreçats de palau allí sota de les arbredes. Aquell parc va ser fet tant depressa i hi va anar creixent tant de depressa, que semblava que'ls pollancres trobessin terra de fossar i es nodrissin ufanosos del dol de dugues centuries: els oms semblaven esbravar-se d'haver estat tant i tant de temps en sense tenir el dret de créixer; les flors, després de tants anys de glacis, es badaven en un sol jorn, i una flaira de vida nova eixia del camp de la mort. Am la pressa de transformar, aquella gent enriquida, que no havia tingut temps de ser artistes, havien fet coses estranyes: dugues escales immenses que no pujaven enlloc, unes montanyes de pessebre, un estany retallat am tosca; però en cambi hi havien congregat a la gent de tot el món i a tot el comerç de la terra, i lo que abans eren quartels am flaira de pólvora i de ranxo, ara era una gran toia extesa; lo que eren muralles, catifes d'herba; lo que eren baluarts, parterres; i lo que era torra maleida que havia sentit tantes agonies, un pla clapejat de sol i d'infants jogant-hi am la sorra.

La vida d'urbanisació havia transformat el barri, però encara havia fet més estrago en les costums i en el comerç. Aquelles botigues fosques, negres, plenes d'escarbats i trenyines, aont hi entraven el gènero com si l'entressin a un presiri, s'havien obert a la llum i tenien amples vidrieres i esbarjo i ventilació; aquells escriptoris esquifits com ninxos comercials, aon tenien el tenedor com un aucell plomat, no més am la ploma d'escriure, ja eren sales espaioses, amb armaris, am claraboies, i fins amb estora, i fins am cadires; aquells magatzems apilotats que'ls sacs treien a l'amo a fòra, s'havien engrandit arreu, i l'olor de floridura s'havia tornat flaira d'era, i la llum entrava a les coves, i la blancor en les tenebres, i la netedat a n'aquells caus, i la vida moderna floria. En comptes de quinqués de gas que feien més fred que claror, havien posat llum elèctrica; en lloc dels tristos brasers plens de cendra i de tarregada, que semblaven posats a terra, més que pera donar caliu, pera tirar-hi les pells de taronja, havien posat estufes; i en lloc dels bancs de la porta, que semblaven bancs d'acusats, es podia seure en otomanes, que si bé no eren gaire toves era pera que'ls parroquians no perdessin el temps seient-hi. Ja no extenien el gènero a part de fòra de la porta, com si'l treiessin a airejar, sinó que'l guardaven en capses; ja no cridaven als passants, com a la fira de Bellcaire, sinó que'ls esperaven a dins; i ja'ls dependents no eren esclaus fermats al taulell per una pota i lligats a la mitja-cana, sinó homes com els demés am tota l'autonomia que pot tenir el ram de vendre.

El comerç s'engrandia, s'aixamplava, es tornava gran comerç. Els negociants a l'engròs casi tots vivien en pisos, en pisos moblats, tapiçats i encatifats com si fossin uns ministeris; els que eren mig a l'engròs en entressols com oficines, i el botiguer botiguer, el clàssic, el pur, l'Estevet, podia explotar el parroquià, que per això és el parroquià, però l'explotava am bons modos; podia fer la mida curta, però ja no era a pams, era a metres; podia enganyar en el pès, però am sistema decimal era qüestió de zeros; podia seguir la tradició, però al menos dorava la píldora, i la presentava tant bé que venien ganes de pendre-la. Cada aparador era un reclam, un parany, una temptació, i n'hi havia de tantes menes que'l cor glatia veient-los: de marbre, com a panteons, pera cambi de moneda i banca; de xinescs, am ventalls entrellaçats i laques de tots colors, que anunciaven bacallans; de bronze, am cargols de niquel i pontines de ferro-verge, pera vendre savó i espelmes; de rajola de Valencia pera vendre llonganices de Vic, i dels que'n deien modernistes, am les vidrieres esgaiades i les portes de gairell, que hi despatxaven casulles.

De desde'l Pla de Palacio fins al carrer de les Corts, lo mateix que pels altres barris, tot s'estava transformant. Hi havia carrerons toçuts que, ja o perquè eren massa vells i tenien masses arrugues, pera que no's veiés la trampa, o perquè eren cases de nobles que volien guardar la patina pera poguer guardar alguna cosa, no volien treure-s les xacres que duien de l'antigor, ni volien empolainar-se, però la major part de les altres alçaven pisos, posaven cornises, carregaven de motllures els balcons, s'emblanquinaven la casa i s'anaven arrenglerant per no fer-se nosa amb els colzes. Els paletes no paraven d'encastar adornos i flors de pedra i caligrafies de bulto allí ont hi havia un pany de pared; els ferrers forjaven arreu ferramentes am dragons, amb aligots, am patums, am flors d'enciam simbolistes i fulles de broquil estètiques, i allí on veien una barana hi carregaven l'adorno; les fulles semblaven pedres, les pedres cristalls, els vidres roba; i fusters, arquitectes i manyans o carregaven les cases o en feien de carregades, i com més gorniments hi feien i com més les atormentaven més contents estaven els amos i més lloguer en feien pagar, perquè aquells castells tant feudals eren castells de lloguer, i llogaven el pont llevadiç a n'algun ataconador, la torra de l'homenatge a un fotògraf, i fins la capella i fins els marlets haurien llogat, si poguessin, que una cosa és el senyorio i una altra cosa és la renda.

«La Puntual» estava al mig; estava en la fita d'aquest assalt de reformes que feien tremolar el barri. Les cases noves l'atacaven, l'arropien, l'empenyien, l'acorralaven, com treient-se un destorb de sobre. Altes, simètriques i poderoses, s'aixecaven a devant seu am tota la vanitat que tenen les coses noves. Allí, casi al mateix devant, s'havien alçat dos palaus: un de clàssic, am grans columnes i coberta d'estació, que feia respecte de mirar, i un altre de maons ben gòtic; al costat un pa de balcons donava de cap a cap una ombra ratllada i recta; al devant havien pintat el quartel d'un color de blau de quartel, i quartel, cases i palaus, fent d'avançada de l'Ensanxe, cridaven a tot cridar l'engrandiment de la vila, el daltabaix del vell comerç i la reforma capgiradora trepitjant els ossos dels pares.

I «La Puntual», que estava al mig com una làpida romana a sobre una pared nova, feia pena i feia respecte. El rètol, aquell hermós rètol, obra mestra i record gloriós del neixement de l'Esteve, s'havia anat tornant gris, descolorit, de color de fang, de color de conductora que va per les carreteres, de color de llit de pobre; les portes, aquelles portes!, s'havien anat destenyint i ja no eren portes: eren fustes!, eren fustes de fielato, de tancat, de barraca, de casa de banys de mar; i el mateix aparador, aquell altar comercial, aquell sagrari de mercería que havia fet badar tantes dones i punyit tantes il·lusions, ja no semblava aparador: era un escaparata d'encants am flocs i betes ventureres.

Però aixís i tot, anaven venent. Anaven venent més que mai, i si s'haguessin transformat haurien perdut la venda. L'ombra del crèdit els salvava. L'avesar-se costa molt, però'l desvesar-se encara més, i l'anar a comprar a «La Puntual» ja no era una costum: ja era un vici. Els diners de la parroquia havien après tant el camí d'anar-se'n cap aquell calaix que ja se'n hi anaven tots sols, i hi anaven tant decidits que si'ls haguessin volgut treure no haurien volgut anar-se'n!

El senyor Esteve era un condemnat a tenir fortuna perpetua.

I com que era un condemnat, estava complint la condemna.

---