Sí, l'avi havia tingut raó! La vinya marxava tota sola. «No més anant-la cuidant, no seria mai rabassa morta», i això és lo que feia'l senyor Esteve: cuidar-la, vigilar-la, mirar-la carinyosament, i no més amb el mirar ja anava caminant tota sola.

Aixís com els capitans de barco, quan el temps senyala bonança, s'estàn asseguts a coberta contemplant les ones que passen, i no més van a la maniobra quan senten venir el mal temps, aixís mateix el senyor Esteve: estant-se a la coberta de «La Puntual» no més veient passar les ones en els fulls del calendari i en les planes del Major ja complia amb el seu dever, i com que allò era un mar d'oli que no n'hi havia mai de tempestats, s'hi podia estar sempre a coberta.

Sí: allí no n'hi havia de ventades, ni mànegues d'aigua, ni boires, ni roques pera posar el vaixell en perill. Si n'hi havien eren sota l'aigua. El vaixell anava fent via sobre una mar sense cap tràngol, sota un sol sense nuvolades, amb una calma que ni era de mort: una calma de mitja vida, de llims i de rellotge d'arena. Allí no's veia mai cap costa enlloc: dies i dies de navegar en aquells camarots de tercera no més veient passar que troques i rodets i canes de flocs i de trenzilles i sentint el soroll de la màquina al caure la calderilla. Allí no hi feien nits de lluna, ni lluminaries de sol, ni celisties, ni apagaments de capvespre: sempre una llum d'aigua am savó, de claraboia, de clínica comercial, de quarto de convalescent, d'aquella claror de les botigues que semblen presons de gent de bé; i allí no veien cap vista: el quartel, sempre aquell quartel, am les finestres de sempre, rectes, iguals, a rengleres, com una malaltia d'uns ulls que veiessin les coses quadrades.

El senyor Esteve havia lograt lo que volia: ser mig ric. I el ser-ho molt li hauria vingut ample. De gra en gra i d'espiga en espiga havia lograt omplir el graner: un graner que no vessés, però que tampoc hi haguessin goteres; havia lograt tenir crèdit (la santa aspiració de l'avi) i havia lograt no fer-lo servir; i tot això sense sotracs, sense trastorns, sense engunies; no més anant remant poc a poc, com aquell qui passa'l rosari. Estava a mig camí del viure, i si li haguessin preguntat què havia fet a la vida, hauria tingut de dir això: remar, remar sempre sobre un estany d'aigües somortes. Mai ningú malalt en aquell triunvirat de pare, mare i Ramonet; mai ningú rebotent de salut; mai una hora de tristor pera veure després l'alegria com un sol neixent que s'aixeca; mai un desbordament de rialles pera veure la porta del riure. Pla, tot pla; sempre tot pla, sense un turonet de consol. Ell sembrant i la dòna cullint, venia'l dia de la sega sense ni'l goig de veure'l blat caient com un devassall d'or sobre de l'era assoleiada. El balanç no'n tenia d'era. Números, no més que números que no volien dir: «En farem això o en comprarem allò altre», o els cambiarem amb il·lusions; volien dir capital, diners de caixa, diners tancats, diners de presó, diners morts a dintre d'una tomba de ferro.

Això sí, fòra la fortuna, fòra aquella mitja fortuna afanyada am mitja suor, no havia lograt res més. I no és pas que no pogués lograr (que'ls diners ajupen les montanyes): és que no tenia desitjos, i si en tenia no'ls trobava. Am la consideració i el respecte que li donaven tants anys de Casa, si li hagués donat per la política, hauria pogut ser fins regidor; però no'n sabia res de la política. La política era, pera ell, una cosa que du trastorns, que fa córrer la gent pels carrers, que posa estat de seti a les ciutats, que obliga a tancar les botigues i que tot lo més pera què serveix és pera entrar en el ram de consums i fer-se una poma pera la sed; la política era una farsa que'ls botiguers que tenen parroquia no s'hi tenen de comprometre, perquè cada comprador té una ideia, i s'han de respectar les ideies dels que fan gasto en una casa; la política era un encegament que l'home neutral no l'ha de tenir, i ell n'era del tot de neutral; neutral d'historia, neutral de fets, neutral fins a no saber que ho fos. No més havia votat un cop, perquè'l varen portar a votar, i va perdre un dematí sense saber a qui votava, i aquell pas li va fer tant frente que l'endemà tenia por que no'l duguessin a un presiri.

Si li hagués donat per lluir, hauria pogut tenir bona roba, bon pis i bons mobles; però'l bon pis, els mobles i la roba trobava que eren tant inútils com anar a votar pera'ls altres. La roba, pera ell, no era vestir-se: era tapar-se'l cos de l'intemperie i no portar res extremat, res que cridés l'atenció: tot negre, tot sofert, tot del color de «La Puntual», tot del color de tot-hom. El pis era no més pera dormir, pera menjar i pera guardar els cabals: taula, llit, caixa i res més. La taula ni xica pera'ls de casa, ni gran pera cabre-hi convidats; el llit, ni massa dur pera estar-hi en pena, ni massa tou pera estar-s'hi massa; i la caixa, ni tant estreta que la moneda hi patís, ni massa ampla ni aparatosa que fes denteta a n'els lladres; i tot lo demés dels mobles, cortines, catifes i domassos, eren no més que vanitat propia de gent malgastadora.

Si li hagués donat per menjar bé, hauria pogut menjar requisits; però tant ell com la Tomasa tenien un ventrell tant fet exprés pera pendre lo que li donaven, que allò no era un ventrell: era un pedrer, un paidor d'oca, una cova de munició, un avenc que hi queien les viandes o un safreig que hi tiraven pa pera engreixar peixos de globo.

Si li hagués donat per figurar... però no li donava per res. Era l'home neutre'l senyor Esteve, el símbol de la classe neutra, la Classe. Conservador per instints, per educació i per fets, era l'home d'ordre en tot i pera tot: ordre en el riure, ordre en el menjar, ordre en estimar als fills i la dòna, ordre en el viure, en el morir, i fins ordre en l'altra vida. Era l'home del ben entès: ben entesa la llibertat, la familia, la guerra, la pau, i fins tot lo que no entenia ho volia ben entès; era l'home de la mida: goig am mida, plors am mida, amistat am mida, fe am mida, caritat am mida, tot am mida i am mitja-cana; am la maleida mitja-cana que ha dignificat l'egoisme desde que l'egoisme prèn mides. Si li agradaven els soldats no era per l'idea de patria (no gastava mapa «La Puntual»), sinó perquè posaven ordre en els que gosaven cridar, tant si tenien raó com no; si li agradaven els governs rectes (rectes volia dir absoluts), no era perquè fos dolent (ni això era), sinó perquè hi hagués quietut, sobre tot quietut, que'ls crids destorbaven la venda. No li agradava que mai passés res, ni bò ni dolent. Mai res! No més que passessin els compradors, d'un a un, en sense empentes, i amb un regateig prudent, sossegat i metòdic, però curt, anessin comprant amb ordre, com aquell qui va a oferir amb una cerilla a la mà i a l'altra'ls sous pera la bacina.

I això li donava tant nom com la mateixa «Puntual», a n'el prudent senyor Esteve. Tenia un posat tant serio, tant recte, tant reposat, i sabia tant d'escoltar, i semblava tant que pensés, que tot-hom li feia consultes; sabia tant de contestar amb un «Qui sab!» que no volia dir res, que deixava a tot-hom content. Duia una levita tant cordada, tant llisa i tant llarga, i el que du una levita llarga inspira tanta confiança, que'l tenien com un confés pera'ls assumptos comercials; aconcellava tant poca cosa, per no equivocar-se mai, que, no equivocant-se mai, encara n'hi tenien el doble; parlava tant apoc apoc i qualsevol cosa de les que deia agafava tal aire de sentencia, i l'home que diu sentencies, per esguerrades que les digui, troba tanta gent que se les creuen per no tenir-les de pensar, que no s'entenia de feina; aixís com hi ha curanderos que am quatre signes curen els mals perquè tenen posat de curar-los, hi han homes que no dient res tots els concells semblen bons perquè tenen posat de conceller; i al nostre pobre senyor Esteve (que ja tots l'anem coneixent), perquè no sabia què dir, l'havien pres per callat; perquè no sabia riure, per savi; perquè no sabia parlar, per pensador, i perquè tenia'l cap gros (que era cosa de sombrerer), per testa plena de substancia; i entre «La Puntual» i el cap, i el no dir res, i la levita, era un home que'l respectaven, tant com per això que havem dit com per por de pendre-l per altri.

I a fe que era un home ben senzill, ben modest i ben sense pretensions el quefe de «La Puntual». Mig ric com era i amb un establiment tant proveit i am cinc o sis dependents, i senyor Pau, i viatjant, i dòna, i fill, com tenia sota'l seu poder i el seu mando, s'hauria pogut donar molt llustre, i era la persona més modosa, més afable, més portàtil de tot el pla de Ribera. Am la mateixa franquesa i am les mateixes poques paraules es feia amb un comerciant, per molt a l'engròs que fos, que amb el carreter més humil; lo mateix donava la mà al mateix arcalde de barri que a l'ataconador més poca cosa; el mateix tracte hauria tingut amb un senador del Reino que amb el menos senador. Mentres no li demanessin diners, es feia amb el que no'n demanava, tant si vivia de renda com si la renda vivia d'ell. I no perquè fos avar (que tampoc ho era'l senyor Esteve), sinó per mandra de dar quartos. La mercería, gracies a Déu, no li havia pujat al cap, no li havia donat influes, com a tants quefes de negoci que perquè tenen subalterns i negres emblanquinats a dintre d'un establiment ja se'ls té de fer besamanos. Ell lo mateix despatxava que donava ordres, que cobrava; tant li feia fer factures com facturar lo de les factures; fer bultos com desembultar, i si no hagués sigut per la roba, que fent certes feines es gasta, i si no hagués tingut esclaus, lo mateix hauria espolsat les capses que hauria escombrat el carrer.

I a fe tampoc que no seria pas per l'aparato del seu viure que li tenien respecte. Allò no era viure: allò era passar. Es llevava, mirava'l dia (mirar el dia volia dir el fang) i se'n tornava a la botiga; prenia xacolata, sortia a estirar les cames fins al quartel... i a la botiga; dinava, anava un moment al Fomento Comercial a sentir parlar de milions, d'aranzels, del presupost i d'altres coses profitoses... i altre cop a la botiga; el diumenge al dematí portava la Tomasa a missa, amb un vestit de fai d'anar a missa, i amb el llibre d'anar a missa, que no l'havia llegit mai però que li feia molt servei pera saber què fer de les mans, i en sortint, entre saludos de «Passi-ho-bé, senyor Esteve» i «Estiga boneta, senyora Tomasa», tornem cap a la botiga; a la tarda la treia a airejar (la dòna, s'entén, no la botiga), i un cop la tenia airejada, aont hem d'anar? A la botiga.

La botiga era'l seu Tot. El Jo, la llei de substancia, les forces combinades, el Déu, la Materia, el Temple, el Teatre, l'Altar, el Trono, la Patria, la Fracmasoneria i la Vida. La botiga era'l primer amor, i era l'únic i seria'l darrer; la botiga eren les il·lusions, les esperances, la fe, el Crec en un Déu, la Doctrina, la Biblia, el Vell Testament, el Nou i el Testament del seu Avi; la botiga era'l bon temps, la primavera, l'istiu, la Pascua, els arbres florits, l'alba i l'aurora boreal; la botiga ho era tot pera ell. Fins allí on li arribava la vista allí hi veia la botiga; fins allí on li allargava'l seu curt enteniment no hi veia més que la botiga. Tota la seva joventut, tot lo que pogués somniar, tot lo que gasten els demés homes, vida amb amor, am dalit, am gloria i am passions, s'ho havia gastat en la botiga. Si les botigues tinguessin sang, n'haurien tingut de ses venes.

---