Un dia, és dir, una nit, quan el senyor Esteve i la Tomasa van tenir el cap sobre'l coixí, en comptes de dormir-se desseguida com tenien per costum, ella estava tant desvetllada, es girava tant, anava tant d'un costat a l'altre i tenia tanta engunia, que ell se'n va adonar i li va dir:

—Què tens? Que no't trobes bé, Tomasa?

—Et voldria parlar, Esteve.

—I no més per això't bellugues tant?

—És que ja fa temps que rumio.

—Bé, dòna. Tant urgent és lo que has de dir-me?

—Et dic que't ting de parlar.

—Parla.

—Escolta bé i no t'enfadis, Esteve. Tu ja tens prop de cinquanta anys. Jo... deixem-ho córrer. Tant tu com jo hem treballat molt en aquet món. Aviat serem vells. El noi ja és gran. No tot ha de ser el negoci. Jo ja sabs que no soc pas gastadora.

—Anem al gra. Digues.

—Te'n recordes de quan vam començar a tenir les relacions a n'el Jardí del General? Fas memoria de lo que'm vas dir?

—Et vaig dir... lo que feia al cas. Però per què'm retreus aquell acte?

—Te'n recordes què'm vas dir més?

—No't vaig dir més que lo que feia al cas.

—Doncs jo te'n faré memoria de lo que'm vas dir. Em vas preguntar, fent conversa, si m'agradaven els jardins, i jo't vaig respondre que no, que no m'agradaven els jardins, però que m'agradava la viram, els fruiters i tot lo altre. I ho sabs lo que'm vas contestar?

—Ja t'ho he dit: lo que feia al cas.

—I lo que feia al cas va ser que'm vas prometre que ho tindria.

—Bé, què vols dir?

—Vui dir... però no t'enfadis, sobre tot... que tindries de comprar una torra.

—Una torra, dius?

I s'hi va girar d'esquena.

—Ja ho he dit que t'enfadaries.

—No m'enfado, però no la compro.

—I quins motius tens per no comprar-la?

—No més que un, però ferm: el del gasto.

I aquí va començar a fer números: que si la renda d'una torra és tant i que si's capitalisa és quant, que si sumat am lo altre és més... tots els inconvenients varen sortir. Fins va tornar a sortir aquella quiebra dels Giménez, Rubio i etzètera.

Ella de moment el va deixar dir; però com que les dones, poc o molt, sempre tenen alguna escata que les fa ser més o menos sirenes, va anant-li dient a l'orella un càntic dedicat a les torres tant plè de poesia bucòlica i tant triat de paraula, que Horaci li hauria dit: «Espera-t, que m'ho vui apuntar a la llibreta!»

—Un safreig,—li anava dient.—Que hi ha res més bonic que un safreig? L'aigua et serveix pera regar, pera rentar, pera criar peixos vermells, o pera no criar-n'hi si no t'hi agraden, que també'ls podem estalviar. I la viram? Que hi ha res tant bo com la viram? Sents co, co, co, coc... un ou; catac, catac, catac... un altre ou, i del dia; allí tots els ous són del dia, i si'n menges un sabs lo que menges. I els fruiters? No t'agraden els fruiters? Tindriem una pomera, un albarcoquer, un taronger...

—Hi ha'l pugó,—va dir ell.

—No'n tindriem de pugó. Tindriem de tot menos pugó: arbres, ombra, menjador al sol, terrat i parra. No t'agradarà quan sigues vell de seure sota la parra?

És clar que li agradava tot allò! Li agradava tant com a n'ella, però...

—I la botiga?—va dir.

—I que l'hem de deixar la botiga? No veus que ja marxa sola la botiga, que tenim dependents, que tenim l'hereu, que tenim el senyor Pau, que allò no és un home, és un aparato; que tot marxa bé, gracies a Déu! Vaja, diga-m que sí, toçut.

—I el gasto?

—Am tres mil duros la tenim.

—Vols dir que no'n fan pagar més?

—Encara n'hi ha de més barates. Però per una cosa de primera, am safreig i tot lo que t'he dit, s'hi té de posar tres mil duros. Veritat que no dius que no?

—No dic res.

—Que sí?

—Dormim-hi!

Van dormir-hi; però, abans de dormir-hi, ella va quedar tant contenta que, sinó que no'l volia amoinar, abans de girar-s'hi d'esquena, li hauria fet una abraçada.

L'endemà ella va rependre; l'endemà-passat va tornar-hi; i cada dia a la mateixa, fins que tant va amoinar-lo i tant li agradava també a n'ell tenir torra, que una tarda va agafar la dòna, va agafar el tranvia i es va agafar a n'ell mateix, i a Gracia, a cercar terreno.

Lo difícil era escullir. N'hi ha tants de solars en asenso, i n'hi ha tantes de torres per vendre, que són il·lusions caigudes de tants i tants senyors Esteves, que és un mareig el determinar-se. Aquí era lluny, allí era car; aquí no tenia vista, allí'n tenia massa; aquí'l sol venia de Ponent, allí venia de Llevant, allí no venia d'enlloc. Volien una cosa tant perfecta, am tants requisits de torra i de tot lo que han de tenir les torres, que van haver d'anar a Gracia més de vuit diumenges seguits pera trobar una cosa al seu gust: poètica, però barata; idílica, però equitativa; i bucòlica, però de poc gasto.

Però a la fi la van trobar! I tant si la van trobar, i que ho tenia tot aquell terreno! Vint mil pams d'arbres plantats i a ral el pam, que són mil duros. Mil duros que al menos en duien cinc-cents d'esbarjo i de poesia; sense la fracció de fruita. La pared de tanca, feta, i am vidres encastats i tot pera que si'ls bailets del veinat volguessin anar a robar pomes es tallessin els dits al pujar-hi; un quart de ploma d'aigua viva, però viva, i am dalit de viure; i lo que és estar de sort en aquet món: fins l'il·lusió de la Tomasa passava a ser una realitat: el safreig ja estava fet. El safreig! El llac sagrat de les torres! El somni de totes les fades que tenen o han tingut mercería! L'aigua d'encantament de les senyores Tomases!

Desseguida'l van comprar. Vinguen papers i vinguen notaris, i firmem, i la clau, i prenguem possessió, i vinga'l mestre d'obres, i a tirar plans, i pareds amunt, cavallers!

—Jo vui,—va dir el senyor Esteve al mestre,—jo vui... primerament, gastar poc, i després, una cosa que estiga bé... però barateta. Vostè engiponi-s'ho com vulgui; retalli adornos, escapsi capritxos i faci una cosa concisa. Cuidi-s de pujar pareds, res més que pareds, i amunt!, que d'això de les fantasies jo, encara que no ho sembli, ting gust, i les posaré al meu gust. Baixos, un menjador, dos dormitoris, i prou, que si hi posem masses sales sempre s'hi enquibeixen forasters, i nosaltres som molt de sa casa. A dalt, això sí, posi terrat pera poguer-hi extendre la roba, que, encara que no n'hi haguem d'extendre de roba, les dones hi volen terrat per lo que pugui venir. Faci un galliner, allò que se'n diu un galliner, que per les gallines es fa la festa, i a dalt posi-m'hi una torratja, perquè no li ting pas de dir que una torra sense torratja és una torra escapçada... I per lo demés, faci i desfaci, i vingui a cobrar els dissabtes, que se li pagarà al comptat, en sense demanar-li descuento.

El mestre d'obres el va entendre perquè tots els que's feien torres li venien a dir lo mateix: lo del poc preu, lo de la torratja i el safreig, i lo de les fantasies, i am dos mesos de treballar-hi va fer una d'aquelles torres que ja les coneixem de vista: senzilla, metòdica, am cornises de jarrer, amb aquell estocat que de nou en nou ja fa flaira de florit, amb aquelles portes que's bufen i aquelles persianes que's despinten; cases que tenen la tristor de ruines de neixença, de niu avorrit, d'interior abandonat abans d'haver-hi viscut, que s'esquerden desseguida pera que hi entrin les sargantanes; i un cop feta, li va dar la clau i van començar a n'el jardí.

El jardí, diguem-ne jardí, va dar més feina que la casa. Aquells pobres fruiters que hi havia, amb el tragí de les obres, van quedar tant plens de morter que'ls van tenir de rascar branca per branca i fulla per fulla, i els va venir tant malament que'ls rasquessin d'aquell modo que no van dir res per prudencia, però maimés van gastar salut. A fer no més que la cascada i anar-hi encastant petxinetes, i esclofolles, i muscles que ja havien servit, hi van entrar més jornals dels que haurien estat les Maries pera fer una conxa de ganxet. L'aigua va donar tant que fer que si, en comptes d'un quart de ploma, n'hi arriba haver tota una ploma, encara hi seriem a les hores d'ara. Van volguer que hi hagués un lago: un lago d'un pam de fondaria, una mica més gran que'l safreig, i també voltat de petxines, i com que un quart de ploma d'aigua no és una cosa molt valenta, d'anar del dipòsit al safreig, del safreig a la cascada, de la cascada al lago i del lago als regarons, quan havia de regar, arribava ja tant cançada que deia: «I que regui qui vulgui!», i feia un clot i s'hi enterrava; i en quant a les fantasies que hi havia de posar el senyor Esteve, en això sí que s'hi va lluir, gastant lo que feia al cas. A la branca d'una pomera hi va penjar una bola de vidre d'aquelles que s'hi veia a dintre la seva torra i la dels veins, que era una cosa preciosa; al lago dos ànecs de terra cuita, asseguts a sobre de la tosca, que no més els faltava el parlar; al mig un pescador de canya, també de terriça de canti, que tenia tanta expressió i tenia un mirar tant natural que si hi hagués hagut peixos en el lago, i no s'haguessin mort de sed, pot-ser s'haurien deixat pescar; al costat, pera mirar-se l'aigua, un banc rústic (que l'havia fet un aficionat a fer bancs pera matar les vetlles de l'hivern) que tot era fet de troços d'arbre com a tall de llonganiça, però tant ben posats l'un sobre l'altre que s'havia de dir la trampa pera que la gent veiés el mèrit, i després... hi van tancar les gallines (cinc gallines de quatre terces), els hi van posar un gall pera distreure-s, i va quedar llesta la torra.

Dos dies a la setmana la senyora Tomasa hi pujava pera donar menjar a la viram i pera endur-se'n els ous que feien, i de tant en tant alguna pruna que havien fet les pruneres, i fins algun albercoc que'ls pardals havien respectat; i els diumenges hi anaven tots dos.

Arribaven, buidaven el lago, feien anar aquella cascada, i mentres anaven els jocs del quart de ploma d'aigua viva s'asseien a n'el banc rústic i veien la maniobra, com haurien fet en Pablo i Virginia si haguessin arribat a vells i haguessin tractat am mercería; després ell cavava una estona, però com que no hi estava avesat, l'home suava (que pera això és l'home), i quan estava ben suat s'entornava a seure a n'el banc rústic; anava a mirar si la formiga havia fet gaires estragos... i tornem cap el banc rústic; anava a veure si l'aruga s'havia menjat les prunes... i al banc rústic falten Esteves. Aquella torra era molt bona, però si no hagués estat el banc rústic ni hauria estat torra ni hauria estat res. Tant hauria valgut no tenir-la, que això de veure arbres i més arbres ja és bonic, ja té panorama, però pera'l que està avesat a ser actiu no hi ha res com un banc pera seure.

Com se veu, la senyora Tomasa havia tingut la gran pensada de fer-li comprar aquell recreio. De què serveixen els diners si no's tenen de disfrutar com els disfrutaven a la torra? Quin goig se'n pot treure del viure sinó aprofitar lo bo quan passa? Per què's tenien d'escarrassar, i dali que dali en el treball, si no's pot emplear un desahogo en tenir quatre gallines, que al fin i al cabo també ponen i també's guanyen el llegum am la suor del seu front? Què'n treurien, després de morts, d'haver estalviat un lago, o un joc d'aigua, o una fantasía, si tot se tornaria cendra, ells, el lago, el cirerer i les gallines? Què hi venim a fer a n'aquet món sinó a guanyar diners i gastar-los am moderació i cordura? Nada, que quan passa'l viure, a viure!, sense regatejar-hi un banc, ni dos, ni lo que sia, am tal que lo que sia no sia massa.

La torra anava bé, no hi havia dubte. El senyor Esteve, que de què, hauria sigut feliç (ja que no podia ser desgraciat), però com que estava escrit que aquell home estaria empantanegat entre'l dolor i l'alegria, i sempre's quedaria al mig, al plè de la satisfacció, i quan s'anava avesant a saber passar el diumenge, li va succeir un contrapès.

Allí al devant de la torra hi varen obrir un carrer. Un carrer ample, un gran carrer.

—I li van malmetre la torra?

—Al revés, li van mellorar.

—Doncs no hi ser veure la desgracia.

—La desgracia vingué de la sort. De resultes d'aquell carrer, que'l van obrir quan ningú hi comptava, aquell terreno, que no més costava a ral el pam quan va comprar-lo, va pujar a pesseta, a dugues, a tres i se'n va anar fins a duro.

—Però això era ganga!

Una ganga que li va portar un neguit que no'l deixava medrar. Tenir mil duros en torra ja li venia bé a n'el senyor Esteve, però tenir-hi vint mil duros (vint mil duros, que no són vint quartos), que'ls hi haurien donat desseguida, i veure-ls empleats en lago, en viram, en cirerer i en parra, li semblava una heretgia.

Li va semblar tant d'heretgia, i tenia un corcó tant gran, i tant remordiment de conciencia, que un dia, és dir, una nit, quan ell i la seva Tomasa van tenir el cap sobre'l coixí, en comptes de dormir desseguida com tenia per costum, estava tant desvetllat, es girava tant pel llit i tenia tanta engunia, que ella se'n va adonar i li va dir:

—Què tens? Que pot-ser no't trobes bé, Esteve?

—Et voldria parlar, Tomasa.

—I no més per això et bellugues tant?

—És que fa temps que rumio.

—Bé, home, tant urgent és lo que tens de dir-me?

—Et dic que't voldria parlar.

—Parla.

—Escolta-m bé i no t'enfadis, Tomasa. Te'n recordes lo que't vaig dir el dia que'm vas parlar de la torra?

—Em vas dir... lo que feia al cas.

—Doncs fes memoria, Tomasa. Jo no la volia comprar, però hi vam dormir i vam comprar-la. Allavores valia mil duros, però avui en val més de vint mil. El podem tenir nosaltres un capital de vint mil duros empleat en fantasíes? Has comptat a quin preu ens surt cada pruna que mengem? I el covar de les gallines? Has comptat lo que'ns costa'l covar?

—Bé, què vols dir?

—Que'ns hauriem de vendre la torra.

—La torra, dius?

I se li va girar d'esquena.

—Ja t'ho he dit que t'enfadaries.

—No m'enfado, però no la venguis. Quins motius tens pera haver-la de vendre?

—Tots els que t'he dit i encara més.

I aquí va començar a fer números: que si la renda d'una torra és tant, que si capitalisada és quant, que si tal i que si qual (i va retreure la quiebra dels Giménez, Rubio i etzètera), fins que la va haver mig convençuda, siga per raó, siga per sòn.

Al creure-la guanyada, li va dir:

—Veritat que no'm dius que no?

—No dic res.

—Que sí?

—Dormim-hi.

I quan hi varen haver dormit la van anar a posar a la venta.

Estava vist que'l senyor Esteve no podia aixecar torres enlaire. Per molt ric que fos i molt que visqués, estava condemnat a botiga.

---