L'any que va seguir a n'aquella escena va ser l'any d'hivern de la Casa.

El senyor Esteve havia tardat a tenir emocions, però la primera que havia tingut era bona; n'era tant i tant de bona que no tenia d'aixecar-se'n.

En Ramonet complia lo pactat. No havia parlat més de lo seu: d'aquell ofici d'esculptor, que ni'l gosaven nomenar; no havia sortit cap més tarda; no havia anat més a dibuixar; s'havia despedit d'aquells companys, i no's movia de la garita, com el centinella del dever; però en el fons d'aquella calma s'hi sentia la mar de fons, una quietut de mal temps que feia pressentir grans tempestes.

En Ramonet complia, és veritat, i complia serenament, sense planye-s, sense rancunia, sense deixar anar cap fulla amarga de l'arbre de la seva vida; però'l riure, el goig i l'alegria s'havien perdut a la casa, i aquella pluja de rialles que assaonava la sequetat d'aquella terra aspra i aixuta, aquelles rialles de font fresca que'l senyor Esteve no sentia quan brollava clara i abundosa, ara que s'havia estroncat és quan la trobava a faltar.

Mai havia plogut tant com aquell hivern; mai hi havia hagut tant fang al carrer ni tanta pols a la fatxada; mai aquell 1830 s'havia destenyit tant depressa; mai l'aparador s'havia migrat tant, ni mai el quartel d'allí devant havia semblat tant quartel, tant capsa de cartró, tant simètric, tant caixó de guardar homes, d'una monotonia tant freda i tant aclaparadora.

Aixís com sempre hi havia hagut una mena de pau de calma, ara era una pau de gel. Tant el matrimoni com el fill sentien com una fredor que no sabien d'on venia. No trobaven paraules pera dir-se, no tenien alè pera parlar-se; sentien la convicció de que's feien concessions, però que no podien entendre-s; que allò que'l noi en deia Art feia centinella a la porta i els mirava amb els ulls tristos. Devegades a n'el senyor Esteve li venia a frec de llavis en dir a n'en Ramonet: «Vés, vés a lo teu i no sigues desgraciat», però aquells prestatges se'l miraven i sentia un nus en el cor que li nuava l'intenció. Molts cops la mare deia a n'el seu fill un «Que no't trobes bé?» tant neguitós, que volia dir tant «No és culpa meva», que en Ramonet l'entenia i l'aconhortava abraçant-la; molts cops l'ànima d'artista li volava vers un enllà plè d'esperances i d'aurores, i el seu cos es quedava buid i clavat en aquell taulell. Com més aprop es trobaven més lluny vivia l'un de l'altre.

I el senyor Esteve estava malalt. Desde'l dia d'aquell trastorn havia començat a tenir sed; una sed que no era sed de beure: era un desig d'ofegar una cremor que sentia: una sed de calmar la sang, que li anava demanant aigua; una sed de terra dolça que té dalit de que la reguin. Al començament no'n feia cabal. Havia passat tants i tants anys sense que'l cos el destorbés, que ja no hi comptava amb el cos; duia una salut tant de rellotge dels que no avancen ni atrassen, que mai li havia hagut de dar corda. Però de la sed en vingué una gana tant fòra de lo natural, un desig de menjar tant fòra d'hora i tant sense frè i sense conducta, i de la gana una tristor, i de la tristor un decaiment, i del decaiment tal melangia, que ell, que sempre havia estat un roure, s'esllanguia tant com un desmai, que va alarmar-los a tots i van fer lo que mai havien fet: varen enviar a cercar un metge.

El metge, aixís que'l va veure, va endevinar-li lo que tenia. Tenia'l no haver tingut mai res. Tenia la pau de tants anys que ha fermentat i s'ha tornat sucre; tenia'l mal d'una sang que de tant no ser-ne's torna aigua; tenia'l mal de «La Puntual», el mal de la quietut, el mal de no viure, el principi d'una mort que comença'l dia de néixer.

—Té la diabetis,—va dir el metge.—I aquet malalt es té de cuidar.

—Li donarem tot lo que demani,—va dir la senyora Tomasa.

—No li han de donar res de lo que demani. Com més prengui pitjor pera ell,—va dir el doctor al despedir-se.

I aquell pobre senyor Esteve, quan el volien cuidar, quan tenia posició pera no haver-se d'estar de res, s'havia d'estar de tot si tenia ganes d'allargar.

Ni menjar va poder el senyor Esteve!

D'aquella sed i aquella gana en va venir la postració. En aquell trastorn amb en Ramonet havia tret totes les forces, i ja no li quedava més que sucre, i ni sucre podia tenir: el sucre pera ell eren metzines! De resultes del seu mal li varen anar caient les dents, i, com que no podia empassar-se lo poc que li permetien, ni de viure tenia dret!, i si menjava's moria i si no menjava's matava.

Pobre ric! Pobre senyor Esteve! De què li havien servit tants anys de perseverancia, d'estalvi, de presó i de taulell? Quin profit n'havia tret d'aquelles ditxoses quatre regles i d'aquella mitja-cana? Qui romperia aquella guardiola que rebotia de diners? El noi! I el noi, ai!, aont aniria'l noi?

Prou s'ho demanava devegades, però no tenia prou cap pera respondre; prou mirava a n'aquell enllà que ell li havia anomenat, però la vista no li arribava; prou cercava de veure'l camí d'aont anirien a parar aquells diners tant afanyats: el lluny era tant enterbolit que no's veia res a la plana.

Moriria com havia viscut: no veient més enllà dels prestatges.

Un jorn van venir les tres Maries i li van parlar d'un confés, i es va deixar confessar, i li van parlar de combregar i va dir-los que sí per no tenir esma de dir que no, i, mancant-li forces pera viure, es va aconhortar de morir-se.

Això sí, abans d'entregar-se, tingué un moment de reacció: un d'aquells moments que té la flama abans d'apagar-se pera sempre, i, recullint totes les forces i reconcentrant tot el pensament i fent un esforç sobrehumà, va descapdellar la troca que li enrotllava'l cervell, dient a n'el seu hereu:

—Noi, deixa-m parlar-te ara que pug, que aviat no't podré parlar. Demà o demà passat em moriré, i si no fos que't deixo a tu i et deixo... no sé com te deixo, no'm faria res de morir-me.

—No digui això,—li va dir l'hereu.

—Deixa-m dir, que encara hi soc a temps. Jo he treballat molt en el món. No he fet més que això: treballar. Ara que me'n vaig et pug dir que no he viscut, que no sé lo que és viure. He passat. No més he passat. Jo no he estat jove, no he estat home, no he sigut res a la vida. He sigut un botiguer que ha trobat una casa feta, que l'ha cuidada, que l'ha seguida, que l'ha feta prosperar, pera que després vingués un altre, tu, i l'anés cuidant com jo l'he cuidada, i tu, tu ja sé que la deixaràs!

—Pare,—va dir en Ramonet commogut,—jo faré allò que vostè'm digui.

—Jo no he ambicionat res pera mi,—va seguir dient am veu feble.—No sé lo que són alegries: no m'han ensenyat mai a tenir-ne. No sabia lo que eren tristeses, i tu me'n has ensenyat alguna! No sabia de plorar, i ja n'he après, però n'he après molt tard! Us he estimat. És clar que us hauré estimat, però fins ara no me'n adono, i ara que me'n adono... me'n vaig!

—No, pare! Si vostè viurà!—li va dir el noi.

—Si't posaràs bò,—li va dir la dòna.

—Jo ja sé que no, i deixeu-me dir. Tu, Ramonet, seràs esculptor. No sé si desitjo que ho siguis, però lo que sé és que ho seràs. T'he vist sempre a l'escriptori, però no hi eres a l'escriptori. Hi eres no més que per mi, i ja t'agraeixo de que hi fossis. «Adoni-s del meu sacrifici», em recordo que'm vas dir un dia, i me'n he adonat, i per això parlo. Adona-t del meu, et vui dir jo. Adona-t sempre i a tothora que havies tingut un pare que no havia sigut res en el món pera que tu poguessis ser; que havia anat fent diners pera que tu'ls poguessis tenir, i que si mai fas una obra bona, en aquet camí que vols empendre, sense mi no l'hauries feta. Pera que surti una planta, fill meu, es té d'haver abonat la terra, i jo no he estat més que abono i terra. Sigues tu... lo que tu ambiciones, ja que no has nescut pera ser terra, i recorda-t d'aquet recò aon no haviem viscut pera visquessis.

Dit això, el pobre senyor Esteve ja no va poguer dir res més... que's tingui d'apuntar ane l'auca. Tot lo que havia callat a la vida ho havia dit en dos moments. Cinquanta anys de sembradura li havien florit en els llavis. Cinc generacions d'homes pràctics el feien parlar al peu de la mort, i moria sense dolor, sense llum i sense tenebres; moria ni jove ni vell, amb el cap ni calent ni fred, amb els ulls no mirant enlloc, amb el pensament ensopit i am la mirada confosa. Moria a dintre d'uns llims i un cop mort encara era tebi.

L'endemà hi va haver l'enterro.

En Ramonet va presidir el dol, amb el senyor Pau, amb el graner, amb el viatjant de la casa, que va venir a n'el darrer viatge, i amb els dependents de «La Puntual».

No van faltar a acompanyar-lo aquell faetó, aquells quatre cotxes i tots aquells comerciants del barri.

Com el jorn que va néixer, plovia; plovia d'un cel cendrós que no tenia cap arruga. Com aquell jorn, el seguici va haver de passar entre'l trasbals de tot el comerç de Ribera, i també'l mort s'hagué d'aturar pera fer pas als carros de cotó, de bacallans i de petroli.

En una d'aquestes parades, l'enterrament es va trencar. El dol va quedar endarrera i el difunt va anar seguint i va arribat sol al cementir. I un cop hi varen ser tots, van entrar el senyor Esteve a n'el seu ninxo; en un d'aquells ninxos urbans, llisos, freds i numerats am números d'aquells que's borren am la calma de l'oblid i que no'n queda ni senyals.

—Que Déu l'hagi perdonat, si tenia res per perdonar,—va dir el pobre senyor Pau.

—No havia fet mal a ningú,—va dir un.

—Ni n'havia fet ni'n podia fer,—va dir un altre.

I en Ramonet, que sortia plorós, es va aturar devant d'una estàtua i va pensar: «Jo'n faré».

I, recordant-se del difunt, va afegir amb el cor agrait: «En faré perquè ell paga'l marbre».

Fi

---