El jorn que va naixer l'Estevet, el seu pare, el senyor Ramon, després d'esperar anys i anys aquella criatura tardana, per les contingencies del comerç, no va poguer estar perenne al costat de la seva esposa.

Les compradores batxilleres, semblava que s'havien avingut, per no deixar-lo complir com a pare, i alli a «La Puntual», la botiga de betes i fils de més credit i de més giro de quatre carrers de llarg a llarg, qu'ara una cana de trencilla, qu'ara una ruixa, qu'ara quatre pams de floc, entre compra i tafaneria, el van tenir entretingut a darrera del taulell, mentres la pobra muller, alli sobre, a l'entressol, complia la missió materna de donar fruit a n'en Ramon, am la llevadora a l'alcoba, i dugues veines a la sala.

A fòra de l'alcoba, plovia: una pluja fina, una polsina d'humitat qu'anava enfangant el carrer, l'acera, i «La Puntual». Al devant, a n'el quartel d'artilleria, no hi havia ni aquell centinella, ni aquells oficials qu'es gronxen a n'els balancins de la porta. Els dos rengles de finestres simètriques i en formació a cap a cap de la fatxada, estaven disciplinament tancades; la faixa de groc de quartel que decora aquets edificis, regalimava cara avall de les parets; les mules, els soldats i els canons semblaven tancats en una piscina, i fins la flaire de cuina, de quadra i d'home, que surt d'aquets establiments de pólvora, era una flaire aigualida.

La tarde no podia ser més trista per tenir lloc un naixement, pero el senyor Ramon, no tenia temps, i ni es podia dar el luxo d'estar trist. Una orella a les compradores per saber lo que demanaven, i un'altra a l'entressol per si li cridaven quart i ajuda, el pensament li saltava del llit de la seva dòna, a la cana de trencilla. Lo que passava a dalt era molt serio: ser pare; lo que passava a la botiga era tan serio com lo altre: el negoci. No estar pel fill que tenia de venir, era faltar a un deber sagrat, i no pensar en el despatx de la tenda, qu'era 'l pervindre d'aquell fill, era faltar a dos de debers: el deber de baix i de dalt, i entre les dugues obligacions, es repartia els sentiments del mellor modo que sabia; l'atenció comercial, per les dones del despatx; el cor de pare, per les angoixes de sobre.

De tan en tan, pujava un moment, donava coratge a la dona i tornava a vendre capdells.

De tan en tan baixava una de les veines: li deia que ja acabaven; qu'era cosa de mitja horeta; qu'aviat seria pare, que no descuidés la venda, qu'elles ja es cuidaven de tot.

De prompte, entre cana i cana, un dupte, un qui sab? li va passar pel pensament. ¿Serà noi? ¿Serà noia? La llevadora havia assegurat que seria un bordegàs. La lluna ho marcava. Una amiga de la dòna qu'havia tingut cinc filles, deia que seria noia. Ella sabia perquè ho deia. El metge havia dit que no ho sabia ni ho podia assegurar, per estalviar-se compromisos, i ell que no era ni llevadora ni metge, pero qu'era betes i fils, no més sabia una cosa: esperar, i que fos lo que Déu volgués: si fos noi, el posaria a la botiga; si no ho fos, cercar un gendre botiguer, i interessar-lo a n'el negoci.

Ell, això si, estava tot lo serè que pot estar el que compleix una missió, encare qu'aquesta missió siga vendre, perquè esperava una senyal, un crit, un plô d'infant, un gemec nerviós de dòna, que li anunciaria el moment! L'acte solemnial de ser pare; un fet tan important per ell y per «La Puntual», no podia ser un moment de quietut. No s'és pare aixis com aixis: quelcom tenia d'avisar-lo que comensava una planeta. La gent no ve a la terra sense avisar d'un modo o altre, què diantre! i considerant tot això, ell es deia puntualisant: Despatxem, que per això havem nascut, però aixis que senti donar el crit, baldament se m'en enduguin els prestatges, pujaré de correguda. No vull que siguin mans forasteres les qu'hajin de rebrer l'infant.

Pero aquell infant no venia, i les compradores no deixaven de venir. Entraven d'una a una, de dugues en dugues, a colles. Venien per tafanejar, pero de passada feien gasto. Feia anys que a «La Puntual» no s'havia fet tan calaix. Si cada dia tingués fills, es deia el senyor Ramon, amb uns quants fills i amb uns quants anys em faria home respectable.

En un moment de calma que hi va haver, va tornar a pujar a vora d'ella. Li va estrenyer la ma, commogut, corprès, digne, com si li vingués a dir:—«Encara que sigui a baix, ja sabs que pots disposar com a marit, am tot i per tot.» Va cercar una paraula tendra que l'encoratgés per la lluita, pero com qu'amb el trangul del comerç, no havía tingut temps d'apendren d'això de paraules tendres, no n'hi va venir cap a la boca, i... i li va tornar a estrenyer la ma. No sabia què fer ni què dir: Volia donar ordres i no sabia a qui donar-les. Volia qu'es veiés qu'era un home: un home enter, serè, actiu; sobre tot això: un jefe de familia actiu, i com que no podia activar, hauria volgut ser llevadora per no tenir-se d'estar en vaga.

A la sala, ja no eren dugues dònes, ni tres, les que ajudaven a bé parir. Eren sis, vuit, tot un rotllo, que am l'entreclaror que hi havia, i sent totes iguals com eren, formaven una faixa negra a tot el voltant de la saleta: una faixa de mig dol, que am les mans a sobre la falda, a cada gemec que sentien contestaven amb un sospir, especie d'ora-pronobis de la lletania del viurer.

El senyor Ramon, tampoc era apte per això del ram de sospirar: el senyor Ramon destorbava, i la llevadora va llevar-lo dient-li que anés al despatx, i que no estés inquiet, qu'en sent pare ja ho sentiria.

Un cop a baix, va despatxar dugues troques, quatre agulles de fer mitja, i dugues cibelles, i com que varen sortir les dònes, es va quedar altre cop en vaga.

Pujaré a dalt? va preguntar-se.—«No, que faig nosa», es va respondre.—«Fins a ser hora val més que no'm mogui».—S'assemblarà a mi, o a la Roseta?—«Aviat ho sabrem»,—va contestar-se.—Avisaré a n'els padrins que vinguin? Ja vindràn, no'ns precipitem. Què he de fer? Esperar el crit. Esperar el crit que m'avisarà que ja soc pare.

I tot esperant el crit, i com que ja no entrava ningú, es va posar a arreglar les capces: les de la dreta, a l'esquerra; les dels capdellets, a baix; aquestes dels botons, al costat; aqui, la llana; alli'l cotó; més lluny les trencilles i les betes.

Un cop llest, va sortir a la porta. Encara plovia. Plovia sempre. Un canaló de més avall feia un soroll de sofregit. Passava algún carro al galop amb el carreter amb un sac al cap. Per sota de les barbacanes passava gent enfangada. El cel era llis com de plom; la terra era un mapa de roderes, i alli devant de la botiga, les finestres del quartel semblaven les d'una fàbrica ab les màquines parades.

De sopte, un cop de trompeta va ressonar com la del judici a dintre la fredor de les sales, i van anar arrivant soldats.

El senyor Ramon, d'esma, els contava a mida qu'anaven entrant:

—«Quaranta, quaranta dos, cinquanta, cinquanta vuit...»

—Què fa? Que no puja?—va cridar la llevadora.

—Ja està?—va exclamar el senyor Ramon, corprès.

—Jesús! No'n fa pas poca d'estona! Ha nascut mentres tocaven a ranxo!

---