La llevadora tingué raô. Era lluna de noi, i va ser noi.

El senyor Ramon va agafar-lo am conte de que no li caigués; va commoure-s; va besar la mare; va besar el fill; va donar la ma a tantes mans com dònes hi havia a la sala... i tampoc va sapiguer què dir.

A qui s'assemblava la criatura?—fou el pensament que tingué.—Era tan vermella, i tenia els ulls tan tancats, que no s'assemblava a ningú.

Unes deien que tenia els ulls de la mare, (els ulls tancats); altres, el front pastat de son pare, (un front pla i caigut endarrera); la senyora del primer pis, als avis; la llevadora a tots plegats; pero el senyor Ramon hi veia clar: no s'assemblava a ningú.

Pot-ser quan no fos tan vermella, i els colors la distingissin, se li notaria una semblança; pero de moment era aventurat tota mena de planetes. No tenia el nas petit ni gros; no era ni molt xic, ni molt gran; no tenia els cabells rossos, ni negres. Una criatura hermosissima, això si, segons el parer de tots plegats; pero per què era tan hermosa? Perque no sabien si era lletja, i mentres no's demostrès lo contrari, va quedar aprovat que era hermosa.

Van volcar-la, i a n'aquell primer suplici, d'anar-li envolcallant roba i més roba, tot-hom va quedar admirat d'una cosa: la criatura no plorava. Tot just acabava de naixer, i ja semblava tenir experiencia de lo que seria la seva vida. La posaven d'esquena, i... motxa; l'ajeien, i tan motxa com d'esquena; la rentaven... i no's movia; l'aixugaven, i lo mateix que si la rentessin! Tan li feia l'aigua freda, com calenta. Tenia una tebior a la pell, que's veia declaradament que mai tindria fret, ni febre.

Les visites totes la trobaven igual: una criatura «serena, reposada, entenimentada», un infant sossegat; amb els nervis ni tivants ni fluixos; am les carns ni fluixes ni fortes; am la sang ni espeça ni clara; amb una gana feta a mida, i amb una sòn reparadora. Una criatura reposada, com la desitgen certes mares.

I que no n'hi va haver poques de visites! Aixis que va corre la nova de que'l senyor Ramon en persona, després de tants anys d'esperar el fruit de benedicció, per fi havia fructificat; allò va ser una proceçó espeça de parents i de coneguts, a donar la enhorabona, tots am les mateixes mires: que la botiga no's perdés, que'l fill continués el nom del pare, i que una casa de tants anys de vendre betes i fils, no s'estronqués comercialment per falta de descendencia.

El primer d'anar-hi va ser l'avi, el senyor Esteve, el pare del senyor Ramon, el fundador de la casa, la soca i arrels de «La Puntual», d'aquella botiga de tan credit i de tanta nomenada, el que havia posat a la porta aquell rètol d'honradesa que feia aturar a la gent de bé «Casa fundada en 1830.»

Era el senyor Esteve un home practic, allò que se'n diu un home practic. Era el primer que a Barcelona havia venut rodets, el primer que havia despatxat elastics, i el primer que va importar les traves pels pantalons de punt de mitja. Am trenta anys d'estar a la botiga, coneixia el cor humà de tot el barri de Ribera; sabia com es tracta a la dòna de desde darrera el taulell; com se la insinua a la compra; com se la emmiralla amb els colors; com se li endoça, am paraules dolces, una troca destenyida; o com, amb una mirada de cor, se la fa comprar sense ganes. Amb una petita fortuneta, s'havia retirat de l'actiu, pero interessant a la casa, a la llar d'un pis de la plaça del Born, quedant ell com a conceller i deixant a l'hereu que s'esplaiés i deixés esplaiar a n'el nét, el jorn que tinguessin nét; aquell nét que tan va fer esperar-se... pero que per fi duia la joia, aixis comercial com íntima.

La segona, fou la seva dòna. La senyora Donya Felicia. Ella no hi tirava per pràctica, pero també hi va anar a parar. De jova, volia ser monja, pobreta! No sabia ben bé per què, pero ella volia ser monja! Ja s'havia despedit dels pares: ja girava els ulls d'aquet món: ja considerava la vida com una mena de presó amb els homes per escarcellers; com un pecebre de miseria, amb el llumet de la gloria al cap-de-vall dels munts de suro, quan un dia, anant a comprar cotó blau, desd'alli darrera el taulell, ai!, li va parlar aquell home practic i va parlar com parlen els practics. «Et vui; vulgue-m, tinc casa de 1830, tu'm semblas trevalladora, doncs vinguen capitols, i a casar-nos»; i ella que no més havia vist estampes am sants que sempre miren enlaire, quan la varen mirar fit a fit, no tingué pràctica a dir que nó, i en comptes de tancar-se al convent, es va tancar a la botiga.

Després va venir la senyora Pepa, la mare de la partera, i li va costar molt de venir, perquè no gastava salut. A la pobra senyora Pepa no la distingia més que això: el que no gastava salut. Gastava de tot, menos salut. Vivia anys i anys, allargava, fins era alegra i enjogaçada, i no més tenia aquesta tara: aquella falta de salut. Tot-hom li deia lo mateix: «la pobra de la senyora Pepa» i quan ja li havien dit «la pobra!» no trobaven res més per dir-li.

Més tart, va baixar altre cop la senyora del primer pis. Una senyora respectable per això: perquè era del primer pis; una d'aquellas senyoras que'n diuen entrantes a la casa, perquè se sab el moment que entren i no se sab quan sortiran. Després varen venir les tres cosines, tres fabricantes de xacolata, retirades del comerç, del xacolata i de tot, tres germanes que havien fet vot de quedar-se totes tres solteres, i havien complert la promesa, i com que totes tres duien hàbit (una corretja, set dolors, o siguin vintiun dolors) i com que sempre anaven plegades, i sempre vestien igual, els comerciants del veinat els hi deien per motiu les tres Maries comandita. Després la cansaladera, bona dòna, pero mal-parlada; l'estanquera, viuda del estanquer, al cel sia, i per fi, el senyor Josep Forment, l'amic de confiança de la casa.

Aquet senyor Josep Forment, feia vint anys que hi anava dematí i tarde a la casa. Era un home de mitja edat, també retirat del negoci, serio, i sempre vestit de levites: quan feia calor, en portava una; a mig temps, dugues; a l'hivern totes les que tenia. Ell no portava altres prendes. Era el conceller de la casa, pero un conceller sense concells. Arribava com un rellotge. Donava el Déu-vos-guard a tot-hom, encara que no trovés ningú; deia: «fa fret,» «fa calor,» i seia sempre al mateix lloc, una hora justa havent dinat, i un'altra després de sopar, com qui pren dos banys d'assiento, i se'n tornava dient: «avui farà fret» ó «farà calor,» fins l'endemà a la mateixa hora; a la sesta dels dos àpats.

Un cop van ser tots a la casa, els que no eren prou familia's van quedar a la botiga, i la gent de respecte a l'entressol. Eren tants, per la mida de la sala, que varen haver de dur cadires del menjador i fins de l'alcoba, perque tot-hom seiés a l'acte. Entre mobles i persones, allò va quedar atapait. Per les parets, els retrats de tota l'heraldica del fundador de «La Puntual» en vidres de daguerreotip que no més en quedava el vidre. A n'el balcó, perquè'ls artillers no miressin, un astor fet am retalls de brodadures que no havien tingut salida; al mig, aquell tocador que hi ha a totes les cases de bé; en un recó, un gat, viu, fet un capdell com un manguito, i a les cadires la familia, am l'ordre corresponent: el senyor Ramon aprop de la porta, perquè tenia de pujar i baixar, l'avi, el senyor Esteve, a la dreta, i l'avia, la senyora Felicia, a l'esquerra, am les tres cosines al devant, sentades en tres cadires. A prop del balcó, la senyora Pepa, que com que estava tan mala, la pobra!, alli's podia airejar; per les cadires de torna, la senyora del primer pis, que eren les tres de la tarde que encara no havia dinat per fer visita més estona, i algun altre parent sobrer, i el senyor Josep Forment, ja se sabia, a n'el seu silló: un silló que de tan seure-hi, s'hi havia emmotllat tan el seu cos, que quan no hi era's coneixia la seva presencia, pel motllo.

Un cop reunits, està clar: van fer portar la criatura que la tenien al llit de la mare; varen tornar a inspeccionar-la i tots la varen trovar conforme, menos el practic del senyor Esteve, que va tenir gran empenyo en que pujessin una romana, i que no va aprovar, de bon cor, el ser avi, fins que va veure que'l seu nét tenia pes natural: unes sis lliures i mitja.

Després varen parlar del bateig, i va mediar alguna diferencia; no perquè's discutissin els padrins, que no podien ser més naturals, sino per la realisació de l'acte.

Donya Felicia volia que's fes a peu, i tot seguit. Aquella mateixa tarde.

—Fòra escrupols,—els va dir.—La vida i la mort Déu la té. Avui hi som, i demà no hi som, i si una criatura va als llims els padrins en són responsables.

—Jo fins demà no hi podré anar,—va dir l'avia maternal.—Fins demà no tindré la mantellina. Un infant acabat de naixer, no's pot pas morir aixis tan depreça.

La mare, desde'l llit, va parlar; pero com que no la varen entendre no li va contestar ningú.

—Jo soc practic,—va dir el senyor Esteve.—Jo soc el padrí, i jo pago, i si no pagués com a padrí, pagaria comercialment. La casa, és la casa, i aquet trocet de criatura, que am perdó siga dit dels pares, ara no'n donarien dos quartos, amb el temps serà la casa.

—Pero, no siguis mal gastador,—va contestar la seva dòna.—No veus que la iglesia és aquí al costat?

—Pel mateix preu, anirem a donar una volta,—va saltar-li el senyor Esteve.

—I quants cotxes hi posarem?—va dir el pare.

—Els que siguin. Un que hi capiguem tots plegats. Serem dèu: vuit a dintre, un a fòra, i la criatura a n'el lloc que li toca, a la falda de la padrina.

—Doncs lo millor serà un faeton,—va dir el pare.

—Si, senyor; un bon faeton. El millor faeton que's trovi.

—No'n parlem més. Queda aprovat. Demà a les quatre, tots aqui a casa.

—No faltarem,—van dir les tres Maries, en terceto.

—Déu vos dongui molts anys de vida,—van anar dient tots mentres sortien.

—Fa frescor,—digué'l senyor Forment, seguint a la parentela.

---