L'endemà, el jorn solemnial del bateig, un sol brillant de primavera va eixir a il·luminar el barri.

Aixis que'l senyor Ramon va llevar-se, i va obrir els finestrons d'aquell balcó, va despertar la seva dòna, per dir-li:

—Quin dia, Roseta! Quin dia per anar a batejar! Llàstima qu'et tinguis d'estar al llit i no puguis venir am nosaltres.

—Serà un'altra vegada, va dir ella, i va tombar-se de l'altra banda.

Realment, era tan hermós el dia, després de tantes hores de ploure, que's podia pagar per veure-l. Alli devant, a n'el quartel, van treure les mules a airejar, i les van lligar a lo llarg de la paret, formant una renglera de cues qu'arrivava de cap a cap del edifici. Allò era una espeçor de cames que no paraven, i allò era una volior de mosques que no deixaven parar les mules. Un artiller i una, de mula, havien fet una posta: ell d'anar donant garrotades fins qu'ella no enjegués coces, i ella d'anar enjegant coces fins que no li donessin garrotades, i la posta va durar mitj'hora, fins qu'es varen cansar, un i altra. Per les finestres del segon pis, es veia netejar cananes, machetes, i eines de fer mal. Cantaven els artillers a dintre d'aquella gavia espaiosa, am valencià, am gallego, i sobre tot amb andalus, am cada ai! i cada jemec d'alegria, que feien tremolar els canons. Per la porta principal els assistents de retén, van treure balancins i cadires; van eixir aquells oficials a fer guardia, i alli, tot fent la copeta, comentaven el diari: Que si el mes passat havien mort, de mort natural, vint capitans més que l'altre; que si els en faltaven morir fins a tants, per pujar l'escalafon; i que si amb una mica de guerra la cosa aniria més depreça. Alguns d'ells donaven ordres, quatre quintos sols i arrenglerats, anaven fent el pas y contant, pero no més arrivant fins a dos, com si s'haguessin tornat bojos tots quatre; fins que en un moment donat, no se sab quina mena de flaire devien sentir les mules, que ja no les varen poguer aguantar: a salts, a empentes, i a remades, van corre a la menjadora.

Realment la Naturalesa, am l'intervenció de l'home, qu'és la criatura més perfecta, fins a n'aquell recó de plaça, treia lo mellor que tenia, per preparar un dia de bateig, i el senyor Ramon ho sentia, i despatxava la trencilla com si vengués canes de joia.

A totes les parroquianes qu'entraven, baldament no fessin gasto, tot destrenant satisfacció, els hi deia lo mateix: Qu'era pare d'una criatura que pesava més de set lliures.

La major part no hi deien res, perquè no sabien si era poc o molt, pero totes n'estaven contentes.

Alguna trovava qu'era massa, i d'altres les més xafarderes, retreien criatures vivents, i filles de la mateixa escala, qu'havien nascut pesant vuit lliures, i vuit i mitja, i fins nou lliures i pico, pero el senyor Ramon no en feia esment. Sabia lo que són les balances.

—Avui és el bateig—els deia.—Avui és la primera vegada que tindré de tancar la botiga.

—Pero no serà la darrera,—li deien.—Vostè és jove, senyor Ramon,—i sortien mirant de reull aquell floret d'artillers que hi havia per les finestres.

—Quin dia!—va dir el primer qu'arrivà pel bateig, col·locant-se a n'el lloc del dia avans.

—Quin bon dia!—varen anar dient els altres, asseient-se a n'els seus llocs corresponents.

—Bon dia,—va dir el senyor Josep Forment enclotant-se a n'el seu silló.

I la mare, desde el llit, també digué qu'era bon dia, sense sapiguer perquè, si per lo del bateig del fill, o d'esma, al sentir-ho dir a n'els altres.

Siga com siga, ja hi eren tots. El senyor Esteve, tot de negre, ab una corvata de satí que li donava tres voltes al coll, i encara quedava corvata pel nùs; la seva dòna, de llanilla, també a tota negró; la senyora Pepa, amb aquella mentellina que li penjava fins a genolls; les tres cosines, de dol crònic, es dir, d'hàbit, pero am les corretjes noves i els dolors de plata lluenta. El senyor Josep Forment, am la levita mellor a la part de fòra; la llevadora, amb uniforme de bateig; el pare, serio; i la criatura, dintre d'una capa, que no més li deixava veure una cara com una maduixa, voltada de roba blanca.

El faetó ja s'esperava. A les tres havia arrivat, i per tots els balcons hi havia gent, admirada de veure aquell cotxe que duia un cotxer am librea, guants, botons d'or, un barret de mitja copa, i un clavell vermell a l'orella.

Es varen despedir de la mare, que plorava d'alegria, van eixir i van pujar al faetó, els vuit convidats a dintre, i el senyor Ramon al pescante.

Conforme havien convingut, en comptes d'anar de dret a San Cugat, qu'era aon s'havia de batejar, volien aprofitar el gasto, i anirien a dar la volta. Primer passarien, segons tractes, de llarg a llarg del quartel: després pel passeig de San Joan; després pel carrer de la Princesa, Plaça de San Jaume, carrer del Bisbe, i en sent a la Plaça Nova, es ficarien pels carrerons, i cap a San Cugat, per alli aon poguessin.

Per devant del quartel van passar al trot; els dos cavalls eren valents: a dintre 'l cotxe ningú parlava, pero hi havia molta armonia, a fòra, el cotxer explicava al senyor Ramon les qualitats del bestià: pero al ser al devant del Rec, van fer la primera parada. Tot el carrer de la Princesa, el dels Assaonadors, fins al Born, era una espeçor de carros, de crits, de trasbalç, i de bullici. D'un magatzem plè de trenyines, en treien bales de cotò, les hi donaven una empenta, les apoiaven a n'el carro, i amb un salt les tiraven a sobre: al costat, a un altra botiga, anaven tirant pells de bou a terra, qu'aixecaven una polsina, que feia flaire de benzina i de bestia dissecada; més enllà, entraven drogues al fons d'una cova, i s'havia vessat una gran ampolla que feia un regueró de fum; més lluny es tiraven bacallans secs am les ganyes esteses i prempsades; aqui rodolaven botes, alli descarregaven jàssenes, amb un trerratremol de metralla, i per tot-arreu apuntaven, cridaven, escrivien, renegaven, i el soroll era tan fort, que dintre del faetó se sentia una remor com qui es posa un corn a l'orella.

Després d'un paro de mitja hora, quan tot-hom va haver descarregat, van poguer tirar endevant, fins a esser al carrer de Moncada, i alli, segona estació, pero aquet cop am parada i fonda. Entre un tren de carros que venien, i un'altra renglera que tornaven, varen deixar encastat el faetó a dintre un nùs de comerç, de bateig i de mercaderies, que no hi havia modo de desfer-lo.

Els de un costat, deien als altres que tiressin endevant; els de devant, reculaven; els de la dreta, empenyien; el cavall del carro de darrera, ficava el cap a n'el faetó, i posava el nas a la falda d'una de les tres Maries; els del faetó tenien el morro encastat a una bala de cotó; el municipal s'en havia anat per no tenir controversia: els de peu donaven ordres, els de dalt dels carros insultaven, tots cridaven, tot-hom manava; va començar el chor de renegs, i el cotxer del bateig en persona, sortint-li el carreter que duia a sota d'aquells guants verts i a dintre d'aquella librea, va renegar més que ningú, i fins va baixar del cotxe, desafiant a tot el carrer i a tot el comerç de Ribera.

Els de dins estaven serens. Els contrariava una mica aquell embrancament comercial, pero eren gent qu'es feien càrrec i sabien lo qu'és el trànzit. Si haguessin gosat, i no haguessin anat vestits de negre, fins haurien baixat a posar ordre i a ajudar a descarregar carros.

El senyor Ramon, donava concells, anant a la una amb el cotxer; la padrina li encarregava que sobretot no's comprometés; el senyor Josep Forment, callava, i el padrí, el senyor Esteve, fins hi va deixar anar una sentencia:

—Primer es el comerç que 'l bateig—va dir.—La criatura te espera, i el gènero no entregat a temps, sufreix merma i averia.

Per fí, hi va haver un poc de moviment: Els carros van començar a caminar, i el cotxe entre 'l carro de cotó i un de petroli, va anar seguint amb els carros, i com qu'alli van trencar, varen haver de trencar amb l'ambulancia i fins arrivar a San Cugat, fets un sandwich de bateig, entre el cotó i el petroli.

—Aveiàm si descarregareu depreça—els va dir el carreter de darrera.

—Descarregarem si ens ve bé—va saltar el cotxer batismal,—i per evitar garrotades en un dia tan senyalat, van saltar tots depreça del cotxe, menos la senyora Pepa, la pobre! que la van tenir de baixar.

Ja a terra, van entrar l'infant al temple, això si, van entrar casi a les palpentes, perquè el temple estava a les fosques. A n'els altars no hi havia ciris, les parets semblaven de merino gris, i no més allà dalt de tot, per dos vidres verts i vermells, entrava una claror de torratge o de càmara fotogràfica, que marcava dugues cintes, a uns àngels que hi havia asseguts a la barana d'una cornisa i que no queien per això: perquè eren de fusta, i eren àngels.

El senyor Esteve topà amb un banc, i digué, malhumorat:

—Aon tenen el despatx a n'aquet dimoni de parroquia?

—Tenim d'anar a la sagristia—va respondre la llevadora.

Pero a la sagristia no hi eren, i el senyor Esteve va afegir: «La casa que a les hores de despatx no hi són, no pot anar bé de cap manera.»

—Ja vindràn, home;—li va contestar la padrina.

—És que tindrien d'estar perennes,—va respondre de nou el padrí.—No's tenen les portes obertes per descontentar la parroquia. I nosaltres ho som de parroquia. A tots ens hi han batejat a la casa, i sinó, que mirin les llibretes. Si, senyor, que mirin les llibretes, i si no les volen mirar, jo las hi ensenyaré, aixis qu'arrivi, a n'aquet senyor vicari. Vull que sàpiga am qui se las heu, i que si's protesta una lletra, també's protesta una criatura.—Pero mentres volia protestar-la, sortí un capellà d'un altar seguit d'un escolanet, i s'en van anar cap a la pila.

Va ser un bateig ràpit i concís. Posar-li Estevet, Lluis i Pau; treure-li la gorra, tirar-li l'aigua, tornar-li a posar la gorra, i llegir quatre obligacions, va ser cosa d'un moment.

Ni la criatura va adonar-se'n.

—Per lo curt que ha estat el trovo car,—va dir el senyor Esteve, tot sortint.—Ens han fet un bateig de segona.

—Tots són iguals—va respondre la llevadora.—Amb els bateigs no hi ha diferencies.

—Que no hi ha diferencies, em gosa a dir?—va rependre el senyor Esteve:—preguntim'ho a mí, si n'hi han. Quan la criatura es de més pago, s'hi miren més, i s'hi entretenen. Hi posen més llatí, més aigua, i més beneida.

—Vaja, Esteve, no't descantellis,—li va dir la seva dòna,—anem a trovar el cotxe i deixa-ho corre.

El cotxe prou hi era a la porta, i els cavalls també, pero el cotxer... aon dimoni era el cotxer?

Van cridar-lo. Va tirar el senyor Ramon carrer amunt, i el senyor Esteve carrer avall; van donar veus a n'el veinat: van despertar un municipal que dormia, i saben ont era el cotxer...? era alli, en una cantonada, ajudant a aixecar un carro que se li havia encallat una roda.

Si no hagués sigut pel renegar i el clavell que duia a l'orella, no l'haurien pas conegut; s'havia tret l'uniforme i en mànegues de camisa estava forcejant la roda, i fins que 'l carro va arrencar no el varen poder arrencar a n'ell de la roda.

—Apa, cotxer, a casa i depreça, va dir la senyora Pepa.

—Si que han enllestit aviat, li va contestar el cotxer.—Encara no hi han posat mitg jornal.

—Deixa-t de jornals, i cap al cotxe,—li digué el padrí amb energia.

I tornant a pujar al cotxe en el mateix ordre de l'anada, van seguir el carrer de San Cugat, fins que sent al Portal Nou, van tornar a trovar un riu de comerç, i varen seguir la corrent.

Alli, era negoci de pells, de blanqueig i de tintoreria, lo qu'embussava els carrers. De dintre d'un soterrani en treien besties escorxades, que n'anaven rascant la pell; dels terrats penjaven troques de cotó, blanques, grogues, de color de blau de soldat, de color de negre de viuda, de colors virolats de valencià, gotejant per les fatxades i tenyint totes les aceres; per dintre de botigues negres se sentien dringar les encluses, a n'els patis serraven fustes; pels carrerons estrets, els cavalls, estirant els carros, relliscaven a l'humitat, i feien saltar espurnes de foc, i els magatzems es buidaven per omplir altres magatzems, ab un desfici que no parava.

Els homes del nostre bateig, se 'l miraven satisfets aquell moviment de vida. Anaven com peixos de globo a dintre del faetón, pero eren peixos que nadaven a dintre del seu element. Se sentien llenya d'aquell foc; roda d'aquell engranatge; corretja de transmissió, d'aquell trangol de comerç, i a sota el vestit de les festes hi duien la vanitat de dur un plansó a n'aquell barri, que si era no més que un esqueix, temps a venir seria un arbre d'aquell bosc de carros i gènero.

Tant és aixís lo qu'els passava, que quan varen haver donat dugues voltes pel passeig de San Joan, i van veure que a n'el passeig no més hi havia gent solitaria: el guarda-paseos arropit, algún llegidor de noveles i dos o tres vells prenent el sol, al segón tom van dir al cotxer:—«A casa, que ja hi hem passat per aqui»—i tots es varen posar tristos.

Tan tristos, que ni van pendre 'l xacolata amb aquella franca alegria que 's té de pendre 'l xocolata, perquè siga xacolata. Ni varen parlar de comerç: es com dir que no van dir res. Ni van riure, com de costum; i no més al despedir-se, el senyor Esteve, el padrí, a l'entregar l'Estevet als braços de la seva mare, li va dir am tò solemnial:

«Roseta: Aquí tens l'Estevet batejat. Fes-ne un bon comerciant. Un que honri el nom de «La Puntual». Puja-l com es té de pujar. Serio, moderat, prudent, bon pagador i bon cobrador, i practic: sobre tot ben practic; que l'home es el que fa la casa, i la casa es el que fa l'home».

---