Per celebrá el naixament repinten l'establiment.
Redolí en que s'expressa amb els ets i uts la reforma a «La Puntual», i aont es veu l'influencia que pot tenir un infant de tres mesos a n'el ram de la «mercería».
Ja que l'Estevet havia vingut al món a continuar l'establiment fundat en 1830, mentres la mare el criaria, i es cuidaria de volcar-lo, mantenir-lo i fer-lo creixe, conforme havia dit el padrí, corresponia a n'el pare el millorar-li la sort i preparar-li un pervindre sossegat, ben vist i conforme, amb ambicions mesurades, i prudenta perseverancia.
Per preparar-lo aquet pervindre, es va tenir concell de familia (alli no's movia una cadira que no's tingués concell de familia), i després de discutir am tota serenitat les contingencies de les coses, els perills del giro, i les peripecies del demà; després d'haver posat els punts i comes a n'els projectes presentats, i d'haver-hi dormit dos mesos, es va resoldre a cop calent de repintar la botiga.
De moment, el senyor Ramon, va enviar a cercar un home de cabells llarcs, de pipa, i de barret, a lo Mosquetero, i li va demanar un presupost. L'home va donar una mirada de director general, i va dir qu'el deixés fer a n'ell, que ja sabia lo qu'es feia. El senyor Ramon hi va estar conforme, després de regatejar. El mestre pintor va enviar una bastida, dos homes am dugues pipes més, un rengle d'olletes i un feix de regles. El senyor Ramon va demanar activitat, l'altre li va respondre que «molt be diu»; els artistes van començar el treball, i el senyor Ramon va començar a seure en una cadira de boga que va posar a devant de la botiga, al mateix costat del centinella.
Allò de l'activitat va ser una figura pictòrica. L'artista no és actiu com el botiguer; l'artista, quan pinta una porta, somia, te'ls seus ideals; i el botiguer te altra feina qu'entretenir-se amb ideals; i si el senyor Ramon duia preça, els pintors portaven calma. Ell que seiés, qu'ells ja anirien pintant, quan tinguessin inspiració. Volien fer una cosa ben feta, ben deixada, una pintura de durada qu'anés fins a l'altre noucents trenta. No més per posar la bastida ja hi varen passar dos jornals. (Ja veieu si tenien punt a deixar una cosa ben feta.) No més a rascar la pintura vella, cinc més. (Les capes d'una botiga que te dugues generacions de crostes i suors comercials, no's rasquen aixis com aixis.) No més a encendre les pipes, a n'els moments de contemplació, s'els en hi anaven dugues hores i dugues capces de mistos; a cantar La Traviata, una hora, i a pujar i a baixar del tablado, per veure l'efecte en perspectiva, les altres hores sobreres.
En veritat que quan van començar a tirar ratlles allò era una caligrafia. A les portes hi van fer un filet prim, que no més tindria el gruix d'un panillo, i tot a polç, que ni apropant-s'hi a tocar, s'en podria penetrar el secret; a l'aparador unes floretes, qu'eren una calcomania; a baix, un sòcol imitant marbre, que si l'haguessin posat de plà, s'hi hauria pogut jugar al dòmino; a dalt, un entrellaçat que arrivava a marejar, i del lletrero no'n diguem res. De «La Puntual», del fundada, i de la fetxa de 1830, en baixaven unes ombres de gairell que rebien claror de cada banda, que ja no's podia demanar més: parlaven, eixien del quadro; eren tan naturals, i escupides, que a haver-hi hagut aucells al veinat, aixis com no més hi havia artillers i botiguers que no tenen ales, s'hi haurien anat a posar a sobre amb un gra de mill a la boca, i haurien quedat xasquejats. Les havia pintat el mateix amo: el del barret de mosqueter, qu'es veu qu'era un gran senyor que havia anat una mica a menos per reveços de fortuna, però que tenia unes mans de plata.
El senyor Ramon havia segut, es veritat; havia segut al naixer el dia, en ple sol, i al toc poetic d'oració; mai havia segut tant en sa vida; pero podia estar satisfet. El veinat el complimentava, li donaven copets a l'espatlla; li desitjaven molts anys de vida, per poguer «disfrutar semblant obra en companyia de la familia i de les persones de més agrado», i fins els soldats andalusos, amb aquell parlar dicharachero que Nostre Senyor els hi ha concedit, van tirar un requiebro a la pintura; i fins el taberner del costat, per felicitar al senyor Ramon li va portar un gotet de vi ranci alli, a la mateixa cadira.
I això que no havien acabat. S'havia fet l'exterior, que ja es fer, pero faltava l'interior; els prestatjes, els armaris, el taulell, les capces i capcetes, i tots aquells calaixets intims que tenen els betes i fils. Es clà que no era un treball fi, ni decoratiu, ni compromés, com el que havien fet a la porta; pero si a dintre no hi havia dibuixos, lo qu'es de llistons i llistonets n'hi havia per matar-hi hores, i que n'hi van matar, es cosa segura. Com que treballaven a cobert, no tenien tanta preça; podien entretenir-s'hi i... s'hi van entretenir.
Per fi s'en van endur les olletes, les pipes, les bronges i els reglets: van deixar l'establiment fet una taça de pintura, i cantant el Guillermo Tell, els artistes s'en van anar. L'únic rastre que quedava a n'aquell temple de comerç, era la pintura fresca qu'embrutava a tots els qu'entraven. L'un s'enduia un troç de taulell a la cama del pantaló; un'altre un troç d'armari als farbalans de les fandilles, i tots el nas plè de trementina, pero com que tot s'asseca a n'aquet món, els colors es van pansir i es va poguer col·locar el gènero: capces, trencilles, cotons, gorres d'infant, lliga-cames, corvates, troques i panillos, i quan tot va ser col·locat, van anar arrivant els parents per fer-se càrrec de la mellora, i tots hi van anar dient la seva.
La senyora donya Felicia, l'avia paternal de l'Estevet, va dir a devant de la fatxada, qu'allò era un verdader Eden, i en sent dintre ho va tornar a dir.
A la pobre de la senyora Pepa, li va donar per la llàgrima. Va dir: «que no tenint salut, no's disfrutava de res, i que primer que les botigues, i que les pintures al oli, i que les vanitats mundanals, era això: el tenir salut.»
Les tres Maries, al entrar, van fer tres xiscles a la una, com si'ls hi haguessin trepitxat tres potes.
La senyora del primer pis, encare que ho havia anat veient fer, va quedar tan admirada, que no va trovar paraula per dir.
El senyor Forment, lo de sempre: que inauguraven en «bon dia.»
I en tocant al senyor Esteve, va dir lo de sempre i am torna: «Qu'en Ramon s'havia alocat», que «n'havia fet massa», qu'«el luxo pert a les families» i «qu'el crèdit es el tot de la casa, i am la casa's munta el crèdit, i que baixessin la criatura, perque li volia parlar.»
Va baixar la mare amb un farcell, que hi anava l'Estevet a dintre, i aixis qu'el va tenir al devant, el senyor Esteve li va dir:—Tens tres mesos; tens un trimestre de ser al món. D'avui a un any d'aquesta fecha, tindràs un any i tres mesos, i anant sumant els anys a n'el Haver, d'aqui vint anys seràs un home. Recorda-t allavores de lo qu'et dic, quan t'explicaràn lo que t'he dit. Recorda-t que jo, l'avi, el teu avi, que allavores serà al cel sia, et va fer baixar a la botiga com aquell qu'et porta a l'iglesia, a posar la primera pedra. Aqui ha de ser la teva iglesia per esperar l'altra de l'altre món. Viu aqui, i treballa aqui; i economisa sobre tot aqui, que de dos i dos en venen quatre, i de quatre vuit i de vuit setze, i el multiplicar am mida i am modos, es lo que honra a n'el comerciant. Ja que'l teu pare ha fet el gasto, fes-li produir un interès que no sigui d'usurer, pero que no sigui d'hereu escampa. Ja ho sabs, i ja sé que no m'entens, i ja li direu lo que jo he dit, quan arrivi el moment de dir-li, perquè vosaltres ja m'enteneu.
Tan ho havien entès, i tan aquell sermó d'economia els havia tocat el cor, que quan va acabar tots ploraven.