–Oy! Senyor! ahont será, tot era anar d’un cantó á l’altre, cridantlo:

–Pere Patufet, Pere Patufet, ahont ets?

Los de casa seva admirats. Pero ahont será, deyan, ahont pot esser?

Heuse aquí que quan mes atrafegats estavan cercantlo, tot d’un plegat

Lo bou va fe un pet; vet aqui en Pere Patufet.

Lo rey Herodes.

Una vegada eran un home y una dona que tenian de son matrimoni un fill qu’era molt bon minyó y á qui estimavan molt. Petit, petitet com era, li donaren una piloteta d’or y ell content y aixerit se’n aná á jugarhi, sens heure esment d’ahont ho feya ni tampoch si de sa casa s’allunyava; lo cas es que tot jugant li caigué la piloteta dins del jardí del rey Herodes, que era molt dolent y matava totas las criaturas que podia haverne, y aixis que vejé al noy entrar en sos dominis hi corregué desseguida pera matarlo y ho hauria fet si no fos estat que’l noy tot plorant li demaná qu’avans li deixés tornar á sos pares la piloteta que li havian donat y qu’era d’ells molt estimada.

Lo rey Herodes de primer no hi consentia, mes al veure los plors del noy y que tant de veras li demanava, li deixá anar mes ab la condició precisa de que tornés desseguida, desseguida.

Lo noy li va prometre, se’n va anar, arribá á casa dels seus pares que ja ab molta ansia lo buscavan, los hi doná la piloteta y d’amagat d’ells se’n torná á cumplir la seva paraula.

Camina que caminarás, tot trist anava fent sa via, quan troba una dona que li diu:

–Ahont vas noy, tant trist, que sembla que passis una pena molt grossa?

Y’l noy que li respont:

–Vaig al palau del rey Herodes, que’m va fe prometre que hi tornaria pera matarme.

–Veshi y no tingas cap pór que no’t succehirá cap mal ni desgracia.

Lo noy que se’n va, arriba al palau del rey Herodes, y est al veurel, li diu:

–Perque has cumplert la teva paraula no’t mataré si dintre de un quart m’has fet un palau tant hermós y gran com no n’hi hage un altre en tota la terra.

Lo noy se posá á plorar; se’n aná á un racó tot desconsolat, quan se li apareix la mateixa dona del camí, la qual prenentlo per la ma se’l endugué al defora y á sa veu totas las pedras de per terra se juntaren ja treballadas, las ayguas eixint de lloch ab las rocas de cals y arena formaren argamassa, los arbres ells mateixos se ribotejaren y en poca estona aparegué un palau bell y hermós, tot ben fet y muntat, ab altas torres, y cambras del tot aparelladas, tot arreu espayós y gran que’l mateix Herodes quan ho va veure va trobarlo fins mes bonich del que esperava.

Mes son instint sanguinari contra’ls tendres infants lo dugué á no estarne content y maná al noy que si dintre de una hora no li duya la espasa que havia perdut temps feya y qu’era la mes forta y bona que’s coneixia, tota ella traballada d’or y plata, lo mataria.

Lo noy sense saber com ferho’s va posá á plorar que á fe condolía, quan se li apareix la mateixa dona qui li diu:

–¿Qué tens que tant ploras?

–Es que’l rey Herodes vol que li porti la espasa que té perduda y jo no se ahont trobarla.

La dona que’l pren per la ma, se’n va á la vora del mar, crida un peix, y n’surt un de tot gros y de lluenta escata; la dona diu al noy que’s fiqui dintre de la boca del peix y fentho’l noy, se’n entrá lo peix mar endintre tornant al cap d’una bona estona ab una espasa tota cisellada y forta, que deixá junt ab lo noy damunt la platja.

Lo rey Herodes ne quedá content, mes apesar de aixó volgué matar al noy y li digué:

–No’t perdono la vida si ab tot l’espay del dia no’m portas l’exércit mes nombrós que hi hage en tota la terra.

Lo noy altra volta se posá tot trist fins que se li aparegué la mateixa dona, qui li digué:

–No t’espantis; vineten ab mí.– Y anantsen al defora, convertí ab sa sola veu totas las formigas en homes, ben armats y dispostos per la guerra, que’l mateix rey quasi va espantarse al veurels.

Lo cas es que ab tanta munió de formigas tot lo seu regne se li ompli de soldats que quasi no hi cabian ni sabia com mantenirlos, y’l noy aprofitant tota aquella gran confusió apretá á fugirne.

Pe’l cami trobá una pila de juheus, donchs que tot lo regne estava ple de gent, los qui se comensaren á mofar d’ell y li digueren:

–Digas Adeu.

Lo noy que diu: –Adeu.

–Cara de juheu.

Y aparesqué lo noy ab una cara de juheu tan lletja y negra que tothom se’l mirava ab repugnancia, fins que’n trobá una altre comitiva que’l prengueren pe’l seu compte y li feren un sens fi de burlas fins que li digueren:

–Digas Adios.

Lo noy que diu: –Adios.

–Cara de gos.

Y aparesqué lo noy ab una cara tan horrible de gos, que sols de veurel feya basarda. Ell tot trist anava fent son camí, menyspreat de tothom, rebujat y escarnit, fins que li aparesqué la mateixa dona de las altres vegadas, qui li digué qu’era la Santísima Verge. Que havia acudit á la seva ajuda per lo molt que l’estimava per lo bon minyó qu’era; li torná la seva primitiva forma, lo acompanyá á casa seva y l’entregá á sos pares que’n foren tots contents y joyosos, mentres lo rey Herodes, cercantlo per tot arreu y no trobantlo, feu matar á totas las criaturas del seu regne.

En Joanot.

Hi havia una dona que quedá viuda y pobre, ab un noy que’s deya Joanot que de tan tonto de res li servia. La dona prou se’n esclamava de tenir un fill com aquell qu’era causa de la seva ruina y de que anés perdent lo poch que li restava. Per fi, quan se trobá sols ab una gerra de mel per tot caudal veyentse la miseria massa aprop, aporriná al seu fill dihentli qu’era la seva desgracia, lo qual feu que aquest picantse del amor propi, agafés la gerra y se’n anés cap á mercat á vendrela.

Heuse aqui que quan fou á plassa y vejé tanta gent quedá tan embobat que las moscas camparen per la seva y abocantse totas á la mel, quan fou hora de anarsen ja no’n tenia gens, donchs las moscas se la havian acabada tota.

Quan lo noy se’n adoná va tot cremarse y ab la gerra vuida se’n va anar á casa’l batlle.

–Venia á que’m fessiu tornar la mel que hi havia en aquesta gerra y que me l’han robada.

–Y qui te l’ha robada?

–Las moscas, mentres jo mirava á la gent.

Lo senyor batlle esclafí en una grossa rialla.

–Donchs féstala tornar per ellas.

–No, que sou vos qui teniu de fer la justicia.

–Donchs be, aixi que vejis una mosca, clavali garrotada.

Heuse aquí que al senyor batlle se li havia posat en aquell entremitj una mosca al front y com lo noy duya bastó, aixi que la vejé doná tal garrotada al batlle, que’l deixá mitj estebornit á terra, n’hi vejé una altre á la esquena y li doná altre cop de bastó y aixi l’aná bastonejant que á l’ultim lo batlle, pobre home, li demaná per favor que li digués quan valia la mel, que ell li pagaria, que se’n anés y’l deixés estar en santa pau y quietut.

Lo noy digué que’n volia trescentas lliuras; lo batlle las hi doná y aquell se’n va tornar tot content á casa seva. La sua mare quan las va veure ne va quedar tota admirada y fins arribá á duptar de la ximpleria de son fill.

Mes trescentas lliuras, en casa que ningú traballa, no duran molt temps: acabadas, la mare torná á esclamarse y encarregá al seu fill qu’anés á vendre un feix de borras que era ja lo unich que li quedava.

Lo noy agafá las borras y ab ellas se’n aná al mercat ahont aixis que las posá venals hi va compareixe un comprador.

–¿Quan, noy, d’aqueixas borras?

–¿Qui sou vos?

–¡Jo!…

–Teniu; ja ’us las en podeu endur.

–¡Jo!…

–Teniu home, enduyéuselas.

L’home va quedar tot parat mes va agafar las borras y va endúrselas, mentres que lo noy tot content se’n va tornar á casa seva.

Al arribarhi, la seva mare que li diu:

–Que ja has venut las borras, noy?

–Si.

–Y quin preu te n’han donat?

–No me n’han donat res, perque las he venudas á un conegut que ja m’ha dit lo seu nom.

–Y com se diu!

–Jo.

–¡Jo!

–Sí.

–¿Y qui es aquest Jo?

–Oh! no ho sé, es un que’s diu Jo.

La pobre dona conegué la bestiesa.

–Ja pots corre, vesten de casa, y no tornis fins que’m portis lo preu de las borras.

Lo noy conegué qu’anava de serio y va marxar; entrada de fosch, s’amagá dintre de un cementiri, pe’l peu del qual passava un caminet y alli’s va estar decidit á no deixar pasar á ningú que no li digués lo seu nom.

Al cap d’una estona sentí remor de passos y aixis que’ls tingué dessota seu, s’alsa y diu:

–Qui hi ha aquí?

Lo viandant tot soptat esclamá: –¡Jo!…

–A tu’t buscava, donam las trescentas lliuras de la borra que l’altre dia’t vaig vendre.

–¿Jo?…

–Tú, tú mateix.

Y veyent que l’altre feya’l tonto, li comensá á donar bastonadas á dreta y esquerra, que’l pobre home no tingué altre recurs que demanarli misericordia y donarli las trescentas lliuras.

Ab ellas tot content se’n aná lo noy á casa seva y’n tingueren ab sa mare per un quan temps mes, empero acabadas, com sols los hi restés un tocino, la mare maná al noy que lo anés á vendre.

Lo noy va agafar lo tocino y tot xano, xano, se’n aná á mercat. Heuse aqui que’n aquest, com sempre, hi corria una colla de tunos y lladres que aixi que vejeren al noy, van coneixe qu’era pasta pera ferne de las sevas. Y’l capitá d’ells que’ls hi digué:

–Tenim de robar aquell tocino, ja ho veureu, jo hi aniré y diré que es un bou, lo noy dirá que es un tocino, jo’m sostindré ab las mevas, li diré que hi juguem la mateixa bestia y que ho descideixi lo primer que passi. Llavoras passeu un de vosaltres, jo li preguntaré si alló es un bou ó un tocino, dirá bou y’ns endurém lo tocino ab nosaltres.

Una volta descidit, lo capitá s’acostá al noy y li digué:

–Quan ne vols noy d’aquest bou.

–¡Si es un tocino!

–No, home, qu’es un bou.

–Que no, qu’es un tocino.

–Quan t’hi vols jugar, posemhi la mateixa bestia?

–Jugada.

–Ho preguntarém al primer que passi.

Lo primer que va passar, va esser un dels lladres.

–Company,’ms, diriau si aixó que ven aquest noy es un bou ó un tocino!

–Quin dupta hi ha, un bou, es.

Lo pobre noy no tingué altre recurs que entregar lo tocino.

Y tot capficat se’n va anar cap á casa seva, en la que quan la seva mare’l va veure sense la bestia, de tonto y ximple no va deixarlo.

–Ja pots anar corrents á que te’l paguin ó sino’t mato.

Lo noy va empendre camí y pensant, pensant com ho podia fer pera tornar á tenir lo tocino, s’imaginá lo vestirse de noya y al esser entrada de fosch anarsen cap al arruinat castell ahont vivian los lladres. Esperá donchs al vespre, se vestí be que no’s conegués que no era’l seu trajo, se n’aná al castell y no veyenthi als lladres se posá á fer la adormida.

Quan aquells de bella nit hi arribaren, al veure aquella noya, quedaren tots sorpresos, y’l capitá de lladres fentse valer los seus drets, la despertá y va endúrsela cap á sa cambra.

Una volta á dins, lo noy que’s treu un garrot que duya amagat y comensa á garrotada seca al capitá de lladres.

–Era porch ó bou, era porch ó bou.

Com lo capitá estava desprevingut y sense armas, va quedar atuhit desseguida.

–Era porch ó bou, ó dónam trescentas lliuras.

Lo capitá no tingué altre recurs que donarli las trescentas lliuras y’l noy tot content se’n torná á casa seva. Mes sa mare li digué que’n volia trescentas mes.

Lo noy se vestí de metje y al dia següent se n’aná al castell.

–Diu que aquí hi ha un home qu’está tan malalt.

–Sí, senyor, ja pot entrar, senyor metje, ja pot entrar; li respongueren los lladres.

Lo noy qu’entra, y quan va esser á la cambra y vejé al malalt, digué:

–Sí aixó no es res mes que un fart de bastonadas. Ja ho veureu; vos aneu á buscar aixó, vos aixó altre, que jo mentres tant ja m’estaré aqui á cuidarlo: y aixi va anar treyent á tots los lladres.

Quan quedá sol ab lo capitá, torná á treures un garrot y á bastonejarlo ab totas sas forsas.

–Era bou ó tocino, era porch ó bou.

Lo capitá de lladres feya uns crits qu’esgarrifava.

–Era porch ó bou ó trescentas lliuras mes.

No tingué altre remey lo capitá que donárlashi; lo noy, tot content, feu camí de casa seva, mes la mare á qui havia entrat l’ambició, li demaná trescentas lliuras mes.

Llavoras lo noy se’n va anar á trobar un marxant de terrissa que per allí passava, y li digué:

–Te donaré un diner si vas allí dalt d’aquell castell y’t posas á cridar ben fort, ve en Joanot, ve en Joanot, pero fuig desseguida perque no’t fassin mal.

Lo marxant, pera guanyar lo diner, se n’hi va anar y encara no’s posa á cridarho, que com desaforats ixen los lladres de dins ab bastons á la ma, corrents cap avall. L’home, quan ho va veure, tot espahordit apretá també á corre, cayentli la terrissa y fent tal terratremol que’ls pochs lladres que havian quedat á dalt també eixiren al defora.

Aixó era lo qu’esperava’l noy: se’n aná cap á dalt á la cambra del capitá y bastonada ve, bastonada va.

–Era bou ó tocino, era bou ó tocino, ó trescentas lliuras mes.

Lo capitá no tingué altre remey que donarli altra volta trescentas lliuras. Quan tornaren los lladres tots cansats y esbufegant, lo capitá va queixarse d’ells y per pór de no tornarse á veure bastonejat d’aquella manera, resolgué tornar lo tocino al noy.

A n’aquest fi, feu arreglar una mula, carregarhi lo tocino y qu’anessin uns quans lladres á durli.

Y quan foren á casa’l noy, aquest no volgué en cap manera que se’n tornessin sense fer beguda, aixi es que’ls feu asseure y’ls doná vi fins á veurels una mica alegroys, qu’allavoras, anant á cercar á la justicia, los feu agafar, aixis com també anar á agafar als que hi havia á dalt del castell que per esser pochs y tenir lo capitá malalt no pogueren defensarse, y’l noy quedá ab la mula, ’l tocino y mes noucentas lliuras, quedant la terra neta de lladres.

La cirereta.

Hi havia una mare que tenia una filla á qui va manar que se n’anés á costura. Mes la noya va passar per prop d’un cirerer, las cireretas, encesas y grossas, li feren denteta y en compte d’anar á costura, s’enfilá á dalt del arbre á menjar cireretas.

Mentres ho estava fent, va passar un home y li va demanar que li dongués una cirera, pero com la noya era un xich golosa, no n’hi volgué donar cap, de lo que cremantsen l’home, ’s va enfilar á dalt del arbre, agafá la noya, la va ficar dintre d’un sach que duya y carregantsel al coll, se’n va anar al poble mes vehí á guanyarse la vida.

Y aixis que hi es, se despenja’l sach y diu:

La noyeta per pór se posá á cantar:

Heuse aquí que la gent donavan una pila de cuartos al home, y éll:

La noya anava cantant:

Mentres tant en lo poble anavan assenyalant á missa y, com l’home no hi havia anat y n’era dia, se n’entrá á dintre d’una casa y demaná si li guardarian aquell sach.

La mestressa que li diu: –Poseulo detrás de la porta.– Y l’home, fentho, se’n aná á cumplir lo sant precepte, mentres aquella seguí sa feyna de passar farina.

Heuse aquí que la noya per la veu de la dona conegué qu’era aqueixa una seva tia, y aixi que’l home fou fora, ella que’s posa á cantar:

La dona, al sentir alló, va aturarse tota estranyada y la noya torna á dir:

Llavoras la dona ja no tingué cap dubte y, coneixent que la veu eixia de dins del sach, corregué á deslligarlo, y quina no fou sa sorpresa al veure alli dins á la seva neboda! Aqueixa li esplicá com hi era, y perque quan l’home tornés no conegués lo cambi, tiraren dintre del sach uns quans gats y gossos.

L’home, tot confiat, al eixir de missa se n’aná á cercar lo sach, se’l carregá al coll y sens coneixe res, va anarsen.

Quan va esser á la primera casa que’s trobava, ell que’s despenja’l sach y diu:

Mes lo sach no deya res. Ell que tot cremat li dona un cop y se sentiren desseguida uns crits tals d’udols y marramaus á dintre, que l’home tot estranyat va obrir lo sach y tots los gats y gossos y altres bestias que hi havia se li tiraren á sobre mossegantlo, que no tingué altre remey que fugirne mes que depressa.

Los cabells d’or.

Una vegada era un pare que tenia tres fills y era tan pobre que no tenia res pera dárloshi. Lo pobre home estava molt capficat, pensant lo que faria d’ells pera que’s guanyessin la vida, pus li dolia separarse de tots tres al plegat y no sabia ab quin quedarse.

Un dia que estava ab sos fills, assegut á la porta de sa pobre barraca, va compareixe un cavaller ja de anys que va dirli si li volia dar lo mes gran de los seus fills, que ell se cuidaria de ferlo felis y rich: lo pare accedí tot content y agrahit, y lo noy, mes trempat que un jínjol, se’n va anar ab lo cavaller deixant als seus germans plens d’enveja y curiositat per la seva ventura.

Heuse aquí que caminant, caminant, arribaren á un palau molt gran y bell que si hermós era per fora mes hermós encara era per dins: las parets eran de miralls que per tot lluhian, lo sostre de corals ab uns dibuixos de perlas y brillants, las taulas, cadiras, llits y tot era d’or que ’us dich que n’hi havia pera quedarse encantat al veure cosa tan bonica; lo pobre noy estava tot admirat que no gosava moures per por de fer alguna malesa, quan lo senyor li digué:

–¿Noy, t’agrada la meva casa?

–¡Ja ho crech que m’agrada si es tota d’or!

–Donchs bé; la sola feyna que tindrás será cada dematí, al llevarte, espolsar lo sostre y las parets ab aquest plumero; jo m’en vaig, fes per no descuidarten may y sobre tot no obrissis pas la porta del quarto tot d’or per que si ho fessis, al tornar jo’t mataria. Lo cavaller se n’aná y’l noy quedá tot parat de trobarse sol en un palau tan gran y bonich: lo primer dia no gosava moures del puesto per pór de fer algun mal, mes lo segon comensá sa feyna de espolsar y lo tercer li va entrar gran curiositat de obrir la porta prohibida pera veure lo que dins hi havia. Primer pogué mes la pór del cástich promés per lo cavaller, pero pensant després que potser podria enganyarlo, obrí la porta y’s trová en una cambra si es possible mes bella y rica que las altres, en la que hi havia al bell mitg una gran roda d’or que lo mateix va esser tocarla’l noy que llensar, per mil forats que tenia, uns polvos d’or tan brillants y fins que li empolvaren tots los cabells sens que ja mes sels pogués treure. Tot trist lo noy vejent que’s descubriria la seva inobediencia, ’s lligá al cap un mocador pera provar si podria amagar al cavaller sos empolvats cabells: arribá aquest y aixis que’l va veure, li digué:

–¿Per que no m’has cregut? Cara pagarás la teva desobediencia: preparat, vas á morír.

L’agafá, y portantlo en una fosca cambra diferenta en tot de las demes, li mostrá las calaveras d’altres noys com ell, dihentli:

–Com tú’m desobeiren y tú com ells morirás.

Y sens fer cas dels prechs del noy lo matá.

L’endemá al dematí se n’aná’l cavaller altra volta á casa del noy y digué al pare que anava á buscar lo mitjá, pues lo gran s’anyorava d’estarse sol. Al pare li recá una mica pus li dolia quedarse sol ab lo mes petit, mes per la felicitat de sos dos fills accedí. Lo petit quedá trist y morintse de ganas d’anar ab lo cavaller que, si no fos per deixar sol al seu pare, ja li hauria demanat també d’anarsen.

Emprengueren camí’l cavaller y’l noy, y al arribar al castell, li digué lo mateix que al gran, ço es, que’s guardes be de obrir la porta del quarto d’or.

Al quedarse sol lo noy, li entrá la mateixa curiositat que al germá gran y sens poder resistir á la tentació obre la porta, toca la roda y queda ab tot lo cap empolvat d’or. Al tornar lo cavaller, quan lo vejé ab lo cap tapat, tot mustich y capficat, li digué:

–Ja’t pots amagar los cabells, la culpa te descubreix y la teva confusió diu ben clar que m’has desobehit: vina, que com lo teu germá has faltat y com ell tens de morir.

Y portantlo á la cambra fosca’l matá, anantsen després á buscar lo noy petit ab la escusa de que los seus germans lo necessitavan pera jugar. Lo pare, si bé quedá tot sol, se consolá pensant que era pel bé y per la felicitat de sos fills y aixis va procurá distreures.

Quan foren al castell, lo cavaller doná al noy las mateixas ordres qu’á sos germans y se n’aná, dihentli que tingués forsa compte en obehirlo y que fes per no tenir lo fí de sos germans.

Lo noyet cada demati’s llevava, espolsava las parets cuidant los tresors que per allí hi havia y com que era ros com un fil d’or, pera no empolsarse’ls cabells se lligava un mocador al cap. Heuse aquí que un dia comensá á pensar lo que hi hauria en aquell quarto y que hi devian haber vist los seus germans; y no fent cas de res, obrí la porta tan prohibida, pero com duya’l cap lligat, per compte de empolvarse los cabells, van anar tots los polvos d’or al mocador lo qual va llensar lo noy aixis que’s va adonar que tot empolvat d’or era. Arribá lo cavaller y veyentlo ab los cabells naturals, li digué:

–Veig que m’has obehit, vina y t’ensenyaré lo que en aquesta cambra hi ha.

Entrá’l noy ab lo seu amo y com duya lo cap descubert, al tocar aquell la roda, caygué com una pluja d’or que li cubrí los cabells y ja li quedaren daurats per sempre mes. La cambra era tota plena de cosas preciosas, y agafant lo cavaller tres capsetas, una de plata, una altra d’or y la altra de brillants las hi doná dihent.

–Guárdalas bé, que si may mentres jo so fora vinguessin lladres, ab ellas te pots defensar.

–¿Y com? digué’l noy.

–Trencant la primera’t sortirán tota mena de bestias feras que sels menjarán, mes si ab aixó no basta, trenca la segona y’t sortirá un bosch tan frondós que no’l podrán passar.

–¿Y la tercera? preguntá’l noy.

–La tercera es per si las duas primeras no valguessin, que allavoras la trencas y’t sortirá un gros foch qué’ls abrusará.

Lo noy que ja temps feya que rumiava com podria matar al cavaller, donchs li volia mal per haver mort als seus germans, en sent que aquell va tornar de ahont se’n havia anat, fugí com si alguna malifeta hagués comés dins del palau, y veyent lo cavaller que de cridarlo res ne treya, li corregué al derrera allunyantse aixis tots dos bon tros del palau.

Quan lo noy lo vejé venir, trenca la capseta primera, surten las feras y voltan al cavaller per tots costats sens deixarlo passar, mes vejent lo noy que no’l matavan, trenca la segona y ab los boscos y las feras, li voleu mes al cavaller d’apurat? pero’l noy tingué pór de que encara se’n lliurés y per ço trenca la tercera capsa, y aixís que ho hagué fet s’encen tot no veyentse mes que foch y rojas flamas per tot arreu y morí lo cavaller.

Lliure ja’l noy del cavaller, se’n torná al palau quedant amo de tots los tresors, mes al fí va cansarse d’estar tot sol y resolgué anar á seguir lo mon, lo que feu, carregat de forsa diners, pedras preciosas y demés tresors.

Camina que caminarás, arribá á una ciutat ahont vejé á la filla del rey; se n’enamorá y la demaná per esposa. La noya contenta va accedirhi, mes com may lo veya ab lo cap descubert, li van entrar ganas molt grans de descubrir perque s’amagava’ls cabells y se posá malalta y trista de curiositat.

Lo noy se n’adoná y volguent probar si de veras l’estimava, li digué que’l motiu de dur lo cap tapat era per que ell havia estat encantat en figura de borrech y que tenia duas banyetas com lo dimoni que sols volia ensenyar quan ja fossin casats. La noya’n fou tota trista, mes com de veras l’estimava, no per aixó va desdirse de casarshi y en lo seu corresponent dia ho feren ab tota solemnitat.

Quan foren reunits en lo palau del rey tots los convidats, lo noy se posá al mitg d’ells y ab molta gracia’s tregué lo mocador que li cobria sos empolvats cabells d’or, deixant á tots admirats de lo hermosos que’ls tenia y mes á la princesa que’s vejé enganyada per son bé, y tots dos visqueren molts anys contents y felissos.

Los dos geperuts.

Hi havia un home á qui Deu havia dat la desgracia d’esser geperut, pero era tan bo, tan treballador, tan bon pare de familia, caritatiu y amant de son prohisme, que tothom lo volia y estimava, per tal que ben be s’ho mereixia.

Heuse aquí qu’era un bon xich pobre y moltas vegadas passava grossos afanys pera mantenir á sa familia, aixi es que tot sovint, quan li mancava feyna en lo seu poble, se n’anava pe’ls altres á cercarne, y encara que no molt sovint, alguna qu’altra vegada se li esdevingué lo tenir de dormir fora de casa seva.

Un dia que s’havia allunyat massa, li sobrevingué la nit sens ell pensarsho, y no tingué altre recurs que quedarse en un bosch que per sa molta espessura li enfosquí del tot la eixida; precisament era aquella la nit del dissapte en la qual follets y bruixas tenen sas reunions y juntas. Per tot arreu comensaren de sentirse remors feréstegas y una fressa tan estranya y pahurosa que’l pobre geperut agafá pór y mes pór, que no savia lo que li passava: be volia fugir d’allí ahont sentia’l soroll, que desseguida n’hi eixia un altre al encontre; be’s girava cap allí ahont veya moures alguna mata ó sentia la fressa, res hi veya; llavoras comensá á pensar mal y no volentsen fiar, com únich y mes salvador recurs, s’enfilá dalt del arbre que mes prop tenia.

Una volta hi fou, la bellugadissa de baix fou espantosa, las remors mes fortas y estranyas y esclatant com á bolets de dins de terra y de tot arreu, comensaren á eixirne homes menuts y deformes, d’ull viu y barba que’ls arrossegava, follets de aquells tan petits, quasi invisibles, que’s diu que’s fican pe’l pany de la clau y quan las minyonas se n’han anat al llit sense rentar be’ls plats ó deixant la ayguera bruta las descotxan y donan mala jeya fins que ho rentan, y á las noyas mal endressadas las hi embullan be la feyna pera que al endemá las renyin, nanos de cap gros y unglas afiladas, altres de barbuts y camas tortas, bruixots tots mal girbats y tota lley de follets y bruixas que sols de veure davan basarda.

Lo geperut dalt del arbre, tot aturdit, pensava en que vindria tot alló á parar, quan vejé que arrimavan prop del seu arbre, en un puesto que feya un clar, grans feixos de branquillons y llenya seca y encengueren una grossa foguerada. Llavoras comensá la alegría. ¡Quins crits y xisclets y paraulas que ningú era prou pera entendre! tots saltavan y ballavan y anavan per la vora del foch atiantlo y juganthi que semblava que l’anavan á saltar; era alló una bellugadissa inmensa. Per fi semblá com si tots s’ajuntessin, se donaren las mans fent rodona al voltant del foch y’s posaren á fer la sardana al compas de la que pausadament cantavan:

–Lunes, martes, miércoles, tres. … Lunes, martes, miércoles, tres.

Mes may acavavan ni s’eixian d’aixó, sempre lo mateix y ab la mateixa cantarella. Lo geperut, tant y tant, arrivá que vá cansarsen y tot d’un plegat quan acabavan y eran al miércoles, tres, ell que de cop diu:

–Jueves, viernes, sábado, seis.

Sentir aixó’ls bruixots y follets y quedar tots parats, fou una cosa; mes se coneix que’ls feu tanta gracia que’ls acabessin la cantarella, que’s posaren á donar salts y crits d’alegría y á repetirho cinquanta mil vegadas, fins que volgueren saber qui los hi havia ensenyat. Vejeren lo geperut, lo ajudaren á baixar del arbre, lo voltaren tots ab grans festas y convingueren en ferli un bon present pera que’s recordés de ells per tota la vida: discutiren llargament y per fi trobantlo geperut, qu’era lo que tant lo enlletgia, deslliberaren ferlo dret é igual com qualsevol de nosaltres, y per art d’encantament posantlo al mitg d’ells, li tragueren lo gep ab tal llestesa que ni temps tingué d’adonarsen.

Podeu contar quina alegria tingué’l pobre home: no s’ho podia creure, se palpava y ni gayre be hi savia passar las mans. Quan torná en si del goig que tenia, se girá per tots costats á donar las gracias als seus benefactors y’s trobá sol, pus que tots desaparescut havian.

La suau claror del auba ab sa gentil puresa per tot arreu comensava á estendres y ell, ab la joya al cor, se n’aná cap á casa seva, en la qual, al veurel tornar ab tan bella forma, sense gep que l’enlletgís, hi hagué tal alegría, que muller y fills no savian lo que’ls passava y corregueren á dirho á tothom, per tal que la cosa ben be s’ho mereixia.

Mes heuse aquí que en lo mateix poble hi vivia un altre home, geperut tambe, dolent y ple de rancunia, qui, aixi que va saberho, tot envejós se n’aná á la casa d’aquell pera convencers per sos propis ulls y, cas que fos cert, preguntarli com havia pogut lograrho.

Y lo primer ab tota senzillesa li esplicá, y ell, dihent y murmurant que no era pas una cosa tan sorprenent y maravellosa y que li semblava com si no fos ben tret lo gep sino qu’encara s’hi coneixia una mica, cosa que no era certa, se n’aná á esperar lo dissapte següent que á mitja tarde ja emprengué cami cap á la boscuria senyalada.

Aixis que va entrarhi, en tots aquells corpulents arbres y grossas matas hi creya veure un bruixot ó follet, de tanta pór que tenia; los barranchs y torrents ni gayre be gosava á baixarlos pera passar á l’altre banda, lo fullam sech li semblava com si llensés veus estranyas al trepitjarlo y, era tant lo seu esferehiment que, al veure l’arbre ahont devia pujar, ho feu tan depressa que de poch no cau y s’esguerra.

Allí tingué d’esperarse una forta estona, mes tan bon punt fou bella nit, s’ohiren sons estranys y feréstechs: per tot arreu comensaren de sorollarse las brossas y matas, los xisclets y riallotas ompliren tot lo bosch, y era tan estrany lo que passava que’l geperut, de pór, anava tremolant com fulla á l’arbre. Eixiren tot seguit, com si brotessin de terra, ab una bellugadissa inmensa, tota lley de follets y nanos, uns de cap gros y unglas afiladas, altres barbuts y camas tortas, bruixots tot mal girbats y ab banyas y ompliren tot lo pla del bosch de tal manera, que no’s veya pas res mes tot al voltant del arbre.

Encengueren un gran foch com l’altre volta, se agafaren de mans fent rodona al costat del foch y’s posaren á fer la sardana tot acompassadament, cantant:

–Lunes, martes, miércoles, tres; jueves, viernes, sábado, seis. … Lunes, martes, miércoles, tres; jueves, viernes, sábado, seis.

Y’l de dalt de l’arbre, ab la impaciencia que tenia per pór de que no se li escapés lo remey que’l devia fer dret é igual com un altre home, aixis que sent, sábado, seis, ell que de cop diu, tot acabant la cantarella.

Domingo siete.

Quan los bruixots sentiren aixó, com son tan enemichs del diumenge, podeu pensar com se posaren de rabia; se llensaren al arbre d’ahont havia eixit la veu, hi pujaren, tiraren daltabaix al pobre geperut y una volta á terra, per mofa, resolgueren lo posarli’l gep que havian tret del altre. Quan ell ho va sentir, se li trasmudá la color de angoixa y demaná per favor que’l lliuressen d’aquella pena, mes los bruixots y nanos, ab grans riallotas y befas, lo agafaren, lo subjectaren be y, posant lo gep del altre al foch, quan fou ben ruent, l’encastaren al devant del pobre home, que ’us dich que li feren fer una figura estranya.

Una volta fet, com la claror del auba comensava á puntejar, tots desaparegueren y’l geperut, ab perill á cada pas d’esbarrarse, apretá á fugir cap al poble en lo que, com quasi ningú l’estimava per sa grossa ruindat y enveja, ni gayre be’n tingueren llástima.

Lo cas es que desde llavoras tingué d’anar ab los dos geps, sempre menos estimat de tothom per sa rancunia y mal geni, mentres que l’altre, dret y ben fet, acabá’ls seus dias que tothom l’apreciava.

La serpeta.

Eran uns carboners que, després de feta sa pila en lo bosch, se n’anaren á vendre l’carbó per las vilas. Un de ells duya per companyia á una seva filla, la qual, tot caminant, se trobá que una serpeta, sens dupte en lo bosch, se li havia ficat á la butxaca. Podeu contar com va esgarrifarse, mes entrantli la compassió, la amagá de son pare, comprá una olla nova y ab llet la mantingué alli dintre, fins que la serpeta’s feu tan gran que no va cabrehi, que allavoras, lo seu pare va adonarsen y volia matarla. Y ho hauria fet si la noya no li hagués pregat que no, y que en tot cas li deixés fer á n’ella.

Lo pare convingué en que la matés la noya, y aquesta enduguéntsela, se n’aná cap á la platja y vessant moltas llágrimas, la amagá dintre la sorra. Avans, empero, la serp se girá á la noya y li digué que estava tan agrahida d’ella, que li volia fer mercé de que’s convertís en or tot lo que las sevas mans toquessin y que á mes, si may li succehia una desgracia, no tenia mes que anar á ella y demanarli ajuda.

La noya se n’aná tota consolada, y al esser á casa seva, com sa mare li manés que rentés los plats, ella que se n’hi va, agafa’l fregall y’l fregall se li torna d’or, cull los plats y’ls plats també d’or se li tornan. La noya no cabia en si de admiració, pero qui hi cabia encara menos eran sos pares que no sabian com esplicarsho. Lo cas es que la fortuna havia entrat á casa seva y comensaren á ferse richs y mes richs, en tanta manera, que fins al mateix rey guanyaren.

Aqueix va saberho y volguent coneixe qui era mes rich que ell, se n’aná á casa la noya y demaná que li ensenyessin totas las riquesas.

–No es aquí que son mes richs que’l rey?

Lo carboner que veya á sa filla hermosa y galana y al rey tan jove, temé per aquella y la tancá en una cambra. Y com no podia privar la entrada á tan gran hoste, li digué:

–Placia entrar á Vostra Altesa, que l’amo y senyor es de ma casa.

Y ab tot respecte li mostrá tresors y riquesas que fins quasi lo mateix rey se n’admirava. D’ una pessa á la altra, si la una era rica y l’altra ho era mes encara: lo acompanyá per tot, menos á una cambra qu’era la en que hi tenia á sa filla tancada.

Aixó va fer parar esment á un dels cavallers que al rey acompanyavan, lo qui, curiós com era, va guaytar pe’l pany de la clau y vejé á la noya, y aixi que lo rey ho hagué vist tot y eixi de la casa, dit cavaller, ab lo degut acatament, se l’hi acosta y aixi va dirli:

–Vostra Magestat ha vist totas las joyas, mes no pas la millor de la casa.

–¿Quina?

–Una noya hermosa y bella, jovencela gentilíssima, qu’estava dins d’una cambra.

Lo rey que se’n torna á casa’l carboner y li preguntá per aquella noya.

–Senyor, es ma filla.

–¿La podria veure?

–Lo senyor es de ma casa.

Y’l carboner obrí la porta y, bella y engalanada, aparegué la noya.

Lo rey se’n prendá y la va demanar per esposa; diu que ella’s posá tota vergonyosa, mes es lo cert que lo pare va otorgarli y, celebradas bodas que no foren poch ricas, lo espós y rey s’endugué á la noya.

Anavan fent jornadas curtas pera no cansarla y en una d’ellas, posaren en un hostal ahont hi havia una noya, guapa, qui tingué enveja de la reyna, y, la dolenta, va esperar que’l rey sortis una mica de la cambra y aixi que’l vejé fora, se n’hi entrá, va agafar á la reyna, se la enmená al defora, li tragué’ls ulls qu’eran sa hermosura y despullantla de las sevas robas, la lligá á un arbre.

Després se’n torná al hostal, se posá los vestits de la reyna, y quan arribá’l rey, res va coneixe, sino era’l semblarli que sa esposa ja no era tan guapa. Mes emprengué camí ab la fingida esposa y no va parar fins á son palau.

Ara deixém al rey y tornem á la reyna, la qual, lligada al arbre, poden contar la pobre com plorava, fins que sentí remor de passos y, coneguent que eran de dona, li diu:

–Voleume fe’l favor de deslligarme.

–Oh! jo no sé qui ’us ha lligada.

–No hi só per cap mala lley; feuho que no tindreu de que penedirvos.

La dona n’hagué compassió, va deslligarla, li dongué de sa roba y la noya que li diu:

–Pentineume una mica.

Heuse aquí que ho va fer la dona y comensaren á caure diners y mes diners dels cabells de la noya.

–Vostres son.

Per manera que la dona se n’aná tota contenta y ben pagada.

Una volta sola la noya, ’s posá á escoltar pera veure si sentiria ’l soroll de la mar brunzenta y allá al lluny, molt lluny, sentí com bramava. S’hi aná acostant y quan fou á la platja, ella que crida á la serp y aqueixa, eixint d’entre mitg las onas, li diu:

–¿Qué vols?

La noya li contá sa desgracia.

Y la serp que li diu: –No t’espantis.

Y d’una bursada ficantse á dins de la mar, tragué una poma hermosíssima que doná á la noya y li digué:

–Ves á la ciutat del rey y pósat vora son palau á vendre aqueixa poma; no la venguis pas á ningú per mes que te’n donguin, sino es á la mateixa reyna á qui dirás que’n vols uns ulls de cristiana.

La noya se’n va anar ab la poma, camina que caminarás ab tot cuidado per tal qu’era cegueta, fins que fou á la ciutat del rey; allí va demanar per son palau y’s posá á vendre la poma al peu mateix d’una finestra.

–¿Qui vol comprar eixa poma?

Un aplech de compradors se posaren á son vol, donchs que la poma era com cap ningú may n’hagués vista. La noya coneixent que no era encara la reyna qui l’hi concertava, preu no volia posarhi. Per manera que ja quasi comensavan de cremarse, quan la reyna, sentint desde dalt que’s venia una poma tan bona, va baixarhi.

Los mercadejants, quan la vejeren, respetuosament s’apartaren y ella que dirigintse á la noya li diu:

–¿Quant ne vols d’eixa poma?

Y la noya que respon: –No pas or ni plata.

–¿Y donchs?

–Los ulls d’una cristiana.

Tothom va quedar admirat y mes la reyna, al oure tan estranya demanda, pero com la noya insistí en lo preu y la reyna estava tan prendada de la poma, ella que maná treure’ls ulls de un gat y’ls doná á la noya.

Aqueixa, tota contenta, va fer entrega de la poma y tot poquet á poch, ab los ulls á la ma, se’n va tornar cap á la platja. Quan hi fou, cridá á la serp y li entregá’ls ulls, mes aquesta li digué:

–Ay com t’han enganyada! Te, aquí tens una pera com no n’hi ha cap altre; ves, tornaten á la ciutat del rey y no la donguis sino per los ulls d’una cristiana.

La noya va empendre altra volta’l cami de la ciutat del rey y quan hi fou, se n’aná al bell peu del palau, sota la finestra de la reyna, á vendre la pera.

Aixi que la posá venal, altre volta hi aná un aplech de compradors á mercadejarla, mes la noya no hi volia donar preu, fins que, sentintho la reyna, hi baixá y aná á preguntarli lo que’n volia.

Los mercadejants quan la vejeren, gorra en ma se retiraren y ella, dirigintse á la noya, li diu:

–¿Quan ne vols d’eixa pera?

Y la noya que respon: –No pas or ni plata.

–Y donchs?

–Los ulls d’una cristiana.

La reyna quedá tota admirada; mes s’havia enamorat de la pera y de totas maneras volia tenirla, empero no savia com ferho. Llavoras una camarista s’hi acostá, y li digué:

–Perqué la Magestat Vostra no dona aquells ulls que tan recatats guarda?

Los dos ulls aquells eran los de la noya.

A la reyna li recava’l donarlos y duptá molt, mes lo desitg era irresistible y, girantse á la camarista, li digué:

–Ves, tréulos de la caixa y pórtals.

La camarista ho feu, baixá’ls ulls que doná á la reyna, aqueixa los baratá ab la pera y la noya se’n va anar tota contenta.

Camina que caminarás, arribá á la platja, cridá á la serp y, donantli’ls ulls, aqueixa ficá’l cap de la noya á sa boca, l’engullí tot y quan al cap d’una estona’l tragué, va apareixe la noya hermosa y guapa, com avans gentilíssima donzella, que dava goig de veure, ab dos ulls que ni pas del cel las estrellas.

¡Podeu contar quina alegría fou la de la noya! No savia lo que li passava, va abrassar á la serp, y emprenguent camí, se n’aná cap á la ciutat del rey demanant que li deixessin veure á Sa Magestat. Los criats y patjes primer duptavan, mes per fi li concediren y ella, ficantse endins, endins, se presentá devant del rey, qui, al véurela, sentí renaixe tot l’amor de sa jovenesa, y coneixentla, se girá á la altra y li preguntá qui era. La noya li esplicá tot y ’l rey, foragitant á la malvada, la condemná á mort per sa felonía, y á la noya la feu reyna, essentne felissos per tots los anys de la sua vida.

En Pere sense pór.

Hi havia un home y una dona que tenian un fill tot aixerit y entremaliat y’l que may tenia pór, tirant sempre bravatas de que res l’espantava.

Heuse aquí que sos pares lo posaren per escolá, y’l rector, cansat al cap d’algun temps de tanta fanfarronería, un dia digué: donchs jo’t faré coneixer lo qu’es pór, y agafant una olla de terrissa, li feu dos forats com ulls, després un altre forat pe’l nas, una boca ampla y grossa, ab alls ben blanchs per dents, la posá sobre un sach plé que feu tenir dret, encengué dintre de la olla un llum, ab caps de mistos feu ratllas en lo sach y ho posá tot á dalt del campanar, un xich avans de pujar lo noy á fer lo toch d’ánimas.

Aquest no sabia res y quan fou l’hora, se n’entrá per dintre la iglesia, fosca y sola, ahont tant sols cremava una llántia mitg apagada devant del Santissim, qu’anava fent sombras estranyas y bellugadoras per las parets y alt sostre; se dirigí cap á la escala del campanar, estreta y tortuosa, la pujá y, aixis que fou á dalt, aparegué á sos ulls, posada en lo últim replá, la fantasma aquella, fosca ab son cap horrible de calavera y l’ossamenta que li lluhia y s’apagava moventse sempre.

Lo noy se la mirá una estona, esclafí una mitja rialla y tot d’un plegat li digué:

–Oh, qualsevulla que sigas, ánima ó persona, ja pots eixir d’aquí al moment si no vols que jo te’n tregui.

Mes la fantasma, fosca y estranya, anava brillant de tot arreu y sobre tot de sos ulls y boca, donchs que’l vent feya moure la flama, que donava verdadera basarda. Tant es que li diguessin com que no li diguessin. Lo noy li torná á cridar:

–Sigas qui vullas, te dich que te’n vajis.

Y vejent que la fantasma no’s movia, ell que se n’hi va, la agafa, la rebot escalas avall y’s posa á tocar pausadament lo toch d’ánimas, mentres que la olla, trencantse per los esglahons y cayent lo que dins del sach hi havia, mogué tal estrépit, que no semblava sino que la escala é iglesia tot s’enrunava.

Lo noy, ab tota calma, quan hagué fet los tochs, baixá del campanar, atravessá per la iglesia sola y fosca sino es la llántia qu’ab sas llargas sombras encara feya mes basarda, y se n’aná cap á la rectoría, ahont lo senyor rector, tot admirat, li preguntá si li havia succehit alguna cosa.

–No pas res.

–¿Y donchs aquest soroll qu’hem sentit?

–Ah! era una fantasma que hi havia dalt de la escala y á qui, no volentme fer puesto, he tirat escalas avall; si la vol veure, potser encara la trobará per allí terra.– Y tot tranquil se n’aná á dormír.

Lo Senyor Rector quedá mes qu’admirat y, al matí següent, tot lo poble n’anava. Per aixó comensá á estendres la veu y tothom anava á preguntar al noy sino s’havia assustat gens, donchs no ho podian creure, pero’l noy sempre’ls hi responia que no sabia perque havia d’assustarse, y qu’encara no havia conegut la pór ni era ningú capás d’ensenyarli.

Heuse aquí qu’en lo poble hi havia una casa molt gran y deshabitada, que feya temps que ningú gosava acostarshi, pus deyan que hi havia ánimas en pena y s’hi sentia soroll de cadenas, morinthi tots quans s’hi ficavan.

Tothom comensá á dirli que si anés allí sabria lo qu’era pór y, si ho fes una vegada, no hi tornaria duas, y tant van picarlo, que digué que hi volia anar, mes que avans li donessin una paella, llenya y vianda pera sopar.

La gent, llavoras, va esferehirse, li pregaren que no hi anés pas, que sino moriria y era llástima essent tant jove. Lo noy ni sisquera volgué escoltarsels, agafá las tres cosas y se n’aná cap á la casa.

Hi va entrar, tancá be la porta, ’s dirigí cap á la cuyna, encengué un foch y aixi qu’anava pera coure la vianda, sent una veu desde la xemeneya, que, tota fosca, deya: –Ay, que’m cau una cama; ay, que’m cau una cama.

–Donchs déixala caure.– respongué’l noy.

Y caygué llarga y estesa una cama d’home: lo noy se la mirá y sense ferne gens de cas, se’n torná á coure la vianda. Mes encara no s’hi havia posat, quan torná á sentir la mateixa veu que deya: –Ay, que’m cau una cama; ay, que’m cau una cama.

–Donchs que caygui.

Y cau una altra cama. Lo noy torná á sos quefers y la veu á dir que li queya un bras y d’aquest l’altre y després lo cos y per últim lo cap, y quan tot fou á baix, aixi que’l noy vejé’l cap á terra, l’agafa, posa dret lo tronch, hi junta las camas y brassos y posa al capdemunt lo cap pera veure quina figura faria, quan de sopte, los trossos forman un home y un mort se li apareix devant.

–Hola, ja tinch companyía.

Y ab tota flema, ’s posá á coure’l sopar y’l mort á mirarsel. Una volta hagué cuita la vianda, ’s posá á taula, convidá al mort y veyent qu’aquest no mes se’l mirava sempre fixo, li digué: –Tu mateix, fes lo que vulguis. Y’s posá á sopar; després s’apariá un jas y’s posá á jeure al bell costat del mort, donchs no hi havia mes puesto, dormint tranquilament fins á l’endemá al matí que ja era clar, que despertantse y no veyent á ningú, obrí la porta y se n’aná cap al poble.

Quan en aquest lo vejeren, tots foren admirats, no savian avenirsen, pero li digueren que lo que no li havia succehit á la primera nit, potser li succehiria á la segona, y ell, prenent peu d’aixó y desitjant saber lo qu’era pór, digué que també hi aniria aquella altra nit. Com de fet, quan aqueixa fou vinguda, se n’aná cap á la casa, se ficá á dins, fermá be la porta y tot de dret á dret, se’n va anar cap á la cuyna. Allí apariá lo foch y quan ja ho tenia tot arreglat á punt de coures lo sopar, sent una veu que ab grans crits deya:

–Ay, que’m cau una cama; ay, que’m cau una cama.

–Donchs déixala caure.

Y plam, freda y erta, caygué ab estrépit una cama d’home.

Mes lo noy no’n feu gens de cas, quan al cap d’una estona, torna á sentir la mateixa veu que diu:

–Ay, que’m cau una cama.

–Aixi serán duas.

Y cau una altra cama.

–Bon servey poden ferme si se’m fan malbé las mevas, mes veig qu’están fredas.

Y las posá dretas á la bora del foch pera que s’escalfessin. Al poch rato caygué un bras y després un altre y després lo cos, y’l noy tot ho va posar á la vora de las flamas.

–Semblas un home decapitat.– Y encara no acabava de dir aixó, rebotí per terra un cap d’home.

–Vaja, ara si qu’ets complert y tindré companyía pera sopar.– Y acostant tots los membres, aquests se juntaren y formaren un home que’s posá al seu costat y li demaná de lo que menjava.

Ell li acostá una mica de vianda y’l mort, agafantli en compte d’eixa ma, li va estrenye ab la sua freda y esgarrifosa, que ja no li va deixar anar mes, y ajeguent lo cap damunt d’ell, li va quedar com adormit. Lo noy, al veureho, s’incliná també una mica damunt lo mort y’s posá á dormir ab tanta tranquilitat, que ja era ben clar quan va despertarse y’s trobá enterament sol.

Va alsarse y se’n va anar cap al poble, ahont ningú creya qu’hagués pogut eixirne. Si s’ha salvat duas nits, no ho fará la tercera; ningú n’ha tornat, digueren. Y’l noy, que no desitjava altre cosa qu’arribar á coneixer la pór, arribant la tercera, tot poch á poch se n’hi aná, ’s posá á coure la vianda y desseguida sentí la mateixa veu que cridava:

–Ay, que’m cau una cama.

–Donchs, déixala caure.

Y després una altra y un bras, y’l cos y per fí’l cap. Llavoras li aparegué un home horrible, groch, que’ls ulls li sortian, los cabells erissats, las mans crispadas y ab veu regullosa com si hagués eixit d’una caverna, se posá á cridar com un boig.

–Per tú fa tres nits que vaig errant per eixa casa, per tú so obligat á eixir del lloch ahont so pera veure si’t puch fer seguir, per tú no tinch repós ni sossego.

Y abrahonántseli, ’l estrenyé ab tanta forsa, que lo hauria mort si’l noy, previngut, no lo hagués esperat y desnuat los brassos que fortament l’estrenyian, dihentli:

–Tú pensas guanyarme, donchs té.– Y li doná tal revés que’l feu caure á terra.

Llavoras s’assegué ab tota calma á taula y’s posá á sopar, quan alsantse’l mort li digué:

–Tú has guanyat y has sapigut vence la pór: aixó t’ha salvat, vinaten ab mí.

Lo noy se posá á seguirlo y camina que caminarás per corredors estrets y foscos, varen arrivar á un pati de la mateixa casa ahont hi creixia la herba y en lo qual lo mort feu agafar una aixada al noy y li digué que’s posés á cavar.

Aixis ho feu aquest, y cava que mes cava, quan lo clot era ja un xich fondo, trobá una caixa.

–Tréula, li digué’l mort.

Y’l noy se la carregá al coll, la pujá á dalt y la deixá damunt de la herba.

–Cava mes fondo, digué’l mort.

Y altre vegada’l noy’s posá á cavar y mes al fons aparegué una altra caixa.

–Tréula.

Lo noy se la carregá al coll, la pujá á dalt y la deixá damunt de la herba.

–Cava mes fondo, torná á anyadir lo mort.

Lo noy ho feu, trobá una altre caixa y també la pujá á dalt. Quan totas tres hi foren, lo mort li digué:

–Obralas.

Lo noy obehí; va obrir las caixas y la primera la trobá tota plena de quartos, la segona de plata y la tercera d’or, que tota relluhia.

Llavoras lo mort se dirigí al noy, y li digué:

–Tú has sapigut vence la pór y aguantar la prova fins á la tercera nit: teu es lo premi; dels quartos, fesne caritat als pobres, de la plata, fesmen dir be per la mia ánima y l’or, quédatel que be l’has guanyat ab la teva valentía.– Y va desapareixe.

Lo noy quan se vejé ab alló, podeu contar quina alegría va tenir; cumplí los manaments del mort y ab l’or que li tocá fou rich per tota la sua vida.

Lo fanal maravellós.

Eran dos germans, dels quals un era molt y molt pobre y tenia un fill, mentres que l’altre, tot sol, vivia lluny en mitg d’inmensos boscos y era tant rich que no savia que ferse de la moneda.

Tant rich y sol, veyent l’estat del seu germá, li aná á demanar que li deixés lo fill qu’ell ja’s cuidaria d’ensenyarlo. Lo pare hi vingué be y enduguentsen aquell lo noy, lo va portar á la seva isarda terra y allí li doná un cavall y li digué.

–Cavalcal nit y dia, no t’espanti res y sempre á damunt d’ell, viu en mitg de la boscuria.

Lo noy agafá’l cavall, va pujarhi y encara que de primer tenia pór, després aprengué tant d’anarhi que travessava d’un bot xaragalls y torrenteras y tot quan á davant se li presentava.

Quan ne sapigué prou, lo seu oncle li doná una espasa y li digué:

–Aquí tens aquesta espasa, aprenla á manejar be per manera que, corrents á dalt de cavall, arrivis á travessar d’un cop fins las fullas mes petitas que davant se’t posin.

Aixis ho feu lo noy y semblava un llamp corrent per entremig d’aquells arbres, brandant sempre la espasa y mitj partint quan li feya nosa.

Destre com se feu, ágil y fort, arribá á esser com pochs joves hi hagués en la terra, y’l seu oncle que se’l mirava cada dia ab mes goig, quan lo vejé tal com lo volia, lo cridá y li digué:

–Has arribat á la millor edat de la joventut; ja es hora de que fassis valer ta ardidesa. Vesten travessant serras y mes serras; quan siguis allí al capdevall, trobarás un palau de grans arcadas, lo palau es encantat, tente compte de que no t’encantin y’t fassin quedar allí per sempre. Veurás patis inmensos y despres jardins y en ells un lleó que solsament de veuret, estarrufará sa cabellera y fará uns crits molt grossos; tú no t’espantis perque no pot res ab la jovenesa, jo per aixó no hi vaig, solsament te poder ab los que contan mes de trenta anys; tú endins sempre, veurás en los jardins unas fruytas riquíssimas, no’n toquis tampoch cap, fins que al últim, dins d’un encanyissat, trobarás un fanalet que l’agafarás y me’l durás.

Lo noy muntá á cavall y se’n va anar; travessá mes y mes serras y al capdevall de totas, veu un castell bastit de dalt á baix tot de pedra ab unas grans torres; se n’hi entra y’s trova ab un lleó qu’espahordia tan sols de veure. Mes ell no’n feu cas y endins, endins, travessa’ls grans patis, seguit sempre del lleó que ab sos crits aixordava, arriba als jardins, se n’hi entra, veu la fruyta que per poch lo tenta y al capdevall de tot recull lo fanalet que li havia manat son oncle.

Ab ell s’entorna y allavoras no pogué resistir mes, sino que cullí una d’aquellas fruytas, y tant va esser lo ferho com caure á terra y al mateix temps sentir una veu que li deya:

–¿Qué mana, bon mestre?

Ell que s’alsa, pero torna á caure desseguida, y aixis que toca á terra, torna á sentir la mateixa veu que li diu:

–¿Qué mana, bon mestre?

Heuse aquí que li sembla com si la veu eixis de sa butxaca, torna á alsarse y pensa, si m’ho torna á dir, li contestaré que’m tregui fora del palau: y altra volta torna á caure á terra y sent la veu que li diu:

–¿Qué mana, bon mestre?

–Que’m treguis del palau.

Ell que’s trova á fora y quan s’hagué refet, va palparse y passant la ma pe’l fanal que’l tenia á la butxaca sent la mateixa veu que li diu:

–¿Qué mana, bon mestre?

Ola, aixó es lo fanal, pensá’l noy, potser ab ell puch fer lo que vulgui, donchs: vuy anar á la ciutat del rey.

Ell que toca’l fanal y sent la veu que li diu:

–¿Qué mana, bon mestre?

–Vuy anar á la ciutat del rey.

Y ell que s’hi troba. Quan hi fou, se n’aná á la vora del palau y sapigué que’l rey tenia una filla hermosíssima. Pensá que la voldria veure, ell que frega’l fanal y’s troba en los jardins del rey sota una finestra en la que hi havia la princesa.

Enrahonaren una bona estona y s’agradaren molt, com que fins van enamorarse. Al mati següent al llevarse’l noy y al eixir de casa seva, va trobar tot lo palau del rey voltat de soldats. Va preguntar perque era alló y li digueren que lo dia avans, un criat del palau havia vist á un jove dintre dels jardins com enrahonava ab la princesa y que’l rey havia fet voltar tot lo palau pera veure si l’atrapava.

Lo noy que pensá: aquest so jo. Donchs ja veureu; frega’l fanal y aquest diu:

–¿Qué mana, bon mestre?

–Que fasses sortir á cents, bastons que garrotejin be als soldats del rey.

Heuse aquí que comensan á eixir bastons y plif, plaf, los soldats no savian com fersho. Tot eran crits y jemechs, mes los bastons may paravan.

–Ay, ay, per l’amor de Deu deixeunos estar.

A la fi vingué que’ls bastons pararen, mes era perque allí ja no hi havia mes soldats.

Llavoras lo noy que’s fica á dins del palau y va enrahonar tant com va volguer ab la noya.

Aixis enrahonant, enrahonant, lo jove estava cada dia mes enamorat y pensá que per casarse ab la filla del rey era precis tenir un bon palau, vestits y joyas; y á aquest efecte va fregar lo fanal y aquest li respon:

–¿Qué mana, bon mestre?

–Que’m fassis sortir desseguida un bon palau devant del del rey y forsa vestits y joyas.

Tal com va demanar li va sortir, y’l rey, veyentho, va pensar que’l jove sería un princep á qui un mal fat havia tingut subjecte fins allavoras y li dongué entrada á son palau mes sens per aixó deixarlo casar ab sa filla. Prou li demanaren jove y noya, y aquell se presentá cada dia ab mes riqueses; lo rey, sens saber perqué, no volgué en cap manera consentirhi.

Heuse aquí que fou declarada guerra al rey per un vehí de sas terras qui tenia un exércit molt mes numerós y aguerrit que’l seu, y’l rey va espantarse tant, que feu fer unas cridas de que donaria sa filla al qui li salvés lo regne.

Lo jove, així que va sentirho, aná al palau del rey y va dirli qu’ell lo salvaria.

Y’l rey que li diu: –Que vols pera ferho?

Y’l jove: –No res, jo sol me basto.

Lo rey se n’estranyá molt y’s pot dir que ni sisquera’l va arrivar á creure, mes li doná consentiment pera anar contra’l rey enemich: y’l noy, anantsen tot sol cap al regne vehí, quan fou á la ratlla, vejé un gros exércit enemich com entrava y ell que quan lo va tenir al punt que desitjava, frega’l fanal y’l fanal que li diu:

–¿Qué mana, bon mestre?

–Que fassis sortir á milers de bastons que bastonejin be á totas aquestas tropas.

Heuse aquí que comensan á sortir bastons, y plif, plaf, los soldats contraris no savian d’ahont los hi venian los cops, mes feyan uns crits que esgarrifavan; y’ls bastons plif, plaf, no pararen fins que van deixar á mitg exércit mort y al altre mitg fugitiu cap á sa terra.

Lo rey, quan va saberho, quedá tot admirat y cumplint sa paraula, doná sa filla al jove, celebrantse unas bodas com pocas se’n haguessin vistas y anant á viure princesa y jove al palau d’aquest.

A tot aixó, l’oncle del jove, veyent qu’aquest no tornava, pensá si hauria pogut endevinar la virtut del fanal y se l’hauria quedat, y aixis determiná d’anarlo á buscar. A n’aquest fi, carregá un barco tot ple de fanals y se n’aná de ciutat en ciutat, cridant qui cambiava un fanal vell per dos de nous. Podeu contar si va arreplegarne de fanals, tothom li entregava’ls vells que tenia, mes l’home semblava que may estava content.

Lo jove, quan son oncle arribá á la ciutat del rey, se n’havia tingut d’anar dos ó tres dias y una criada del palau, sentint alló que aquell home cridava de cambiar un fanal vell per dos de nous, ella que sense dir res á ningú, veyent aquell fanalet vell que’l jove tant temps guardava y pensant que farian mes servey dos de nous que no pas un de vell, va anar á fer lo cambi ab lo marxant de fanals.

Aquest, aixi que va veure’l fanal, lo va coneixe y tot content se’l va endur no cambiantne ja mes, y’l jove, quan torná y’s va trobar sense fanal, ja’s conegué perdut. Efectivament, son oncle, volentse venjar d’ell, fregá’l fanal y’l fanal que li diu:

–¿Qué mana, mal mestre?

–Que destrueixis desseguida tot lo palau del jove, sas joyas y riquesas.

Y en un moment quedá tot destruit, no quedant altre recurs al jove ab sa esposa qu’anarsen á viure en una barraca, donchs tot quan de bo adquirian ó’l rey’ls hi donava quedava destruhit desseguida.

Lo jove n’estava tot trist y’l rey enfellonit que no savia lo que li passava; aixi es que pera enaltir á son gendre va convocar un torneig de tots los cavallers del regne y d’amagat, perque no li destruhissin, va donar cavall, armas y bons vestits al jove.

Arribat lo dia de la justa, lo rey feu guarnir un cadafalch pera ell y sa cort, sos trompeters entraren á la rodona y á tots quatre vents llensaren sos sons cridant als que volguessen pendre part en la lluyta: lo poble de ple á ple s’abocava damunt la tanca y un jove tot tapat y sens divisa fou lo primer qui eixí á la arena, donchs que tenia d’amagarse.

Al instant los millors cavallers del regne se presentaren, mes tots foren vensuts l’un detras de l’altre. Lo poble n’estava tot admirat y fins los cortesans del rey que res ne savian. Per fi’s presentá l’oncle del jove armat de cap á peus, ab una armadura que fins al sol podia dar enveja: tothom, al veurel, va temer per lo jove. Mes com aquest savia tant d’anar á cavall y jugar la espasa, per mes que la lluyta fou incerta una pila de temps, per fi, un cop del jove feu caure á son oncle á terra, y aquell, tirantshi á damunt, lo feu declarar vensut ab alegría de tothom, li feu donar lo fanal y descubrintse, mostrá esser lo casat ab la princesa. Los victors del poble foren allavoras encara mes grans: l’oncle se’n torná á viure, ple de vergonya per haver sigut vensut, á sas isardas selvas, y’l jove y la princesa, ab lo fanal maravellós foren tant felissos, que no’s parlava de res mes en tota la terra.