VII
El pallasso bosquetá
Cada festa, en havent dinat, ja se sabía, la jovenalla de las clotadas feya cap a Puiggraciós.
Així com a trench d’auba era l’ermita ’l punt d’aplech dels esbarriats feligresos d’aquells sots, qu’anavan a missa primera quan n’hi deya de cent en quaranta algun capellá dels encontorns, cap a mitjdía y a la tarda servía de cau als briscayres y jugadors de truch. De bon matí tot eran caputxas blancas que, vingudas d’ací y d’allí, s’anavan ficant a l’esglesieta, avisadas pel so esquerdat de la campana, que, en mitj del silenci de las boscurias, semblava que digués: Pujèu tau, tau… pujèu si us plau… De mitj dematí en avall, tot eran homes, minyons o bordegaços, que, ab un clavell de moro a l’orella y trencant pinyons torrats, se ficavan a las cambras baixas del rònech hostalet, arrambat a tall de contrafort a las parets de l’esglesieta. El mateix ermitá xaruch qu’havía ajudat la missa matinal ab el roquet demunt las calças, convertit després en hostaler, anava y venía del tinell, prenent els porrons de beguda que mesurava l’ermitana y repartintlos als parroquians de cada festa, pastors, moços, pilers ó llenyatayres, vinguts de quí sap ahont…
Ara ja feya temps que de missa no se n’hi deya… però per això, a las tardas de las festas, ¡no ’n volguèu més de gernació a l’hostalet a jugar al truch o a la brisca, entre got y got de vi!
Els vehins del Serrat ¡ray!, ab quatre gambadas hi eran, a l’ermita;… però ’ls quins venían de l’altra bandada del Bosch Negre, o de més enllá de Romaní, hi tenían una bella tirada, ¡com hi ha món! Hi havía pastor del Vallcárcara que feya una hora bona de camí pera deixarse caure a Puiggraciós… y encara molts anavan a donar la volta y feyan marrada a gratscient pera baixar a beure aygua a la font de las Gojas, de prop de la Rovira, qu’entre totas las fonts d’aquells sots, pobladas de misteris y llegendas, era la de més anomenada per la virtut que tenía… Tots els quins venían de la banda de l’Uyá no ’s descuydavan may d’aturarshi, y això… que la baixada al fons de l’avench, ahont brollava l’aygua, era entretinguda y fins perillosa pel qui no tenía ’l camí esversat. Mentres s’era a la rampa dels pollancres, encara, com aquell… però ’l relleix de la roca per ahont s’havía de passar després, era tant estret, estret, y tan relliscós per l’humitat, que calía arraparse ben bé a las brancas y matolls si un no volía estimbarse fins al fondo negre del abim. Però, com que l’aygua de las Gojas ja era cosa sabuda que duya bona sort a qui ’n tastava y que goría de somnis dolents y que guardava de malestruguesas… recava, a la veritat, passar per allí y no baixar a beure un glop de l’aygua miraculosa, o may fos sinó mullarshi ’ls dits pera persignarse, quan no hi havía ningú, que ho pogués veure, per allí aprop.
Després d’això… semblava que se sentían més alleugerits, més aconsolats de cor; y, un cop eixits d’aquell forat de galipaus, més fondo y negre que l’ull d’un pou, s’enfilavan d’un salt per la drecera, y vinga trescar montanya amunt, fins a arribar al cim de l’ermita, desde ahont se descobrían, assoleyadas, las planurias del Vallès.
Aquell diumenge, a la tarda, havía pujat desde las fondaladas bon grapat de gent a Puiggraciós. Però l’espectacle somrisent de las xamosas planas que s’extenían al peu del Serrat, poch feya fret ni calor als rústechs habitants dels sots ombrívols. Tot ensopits y tristoys, anavan entrant a l’hostalet de l’ermita, fent moure ’l cap ab ayres mústichs, com si, en comptes d’anar a un siti de pletxeria, anessin a vetllar un mort. Per tot Deu-vos-guart se deyan vagament els uns als altres:
–¿Què hi ha?
–Res…
–¿Tu ací?…
–¡Què hem de fer!…
Y encara aquets eran els més garlayres, perquè la major part restavan ab la boca closa, com si ’s donguessin vergonya de parlar. Sense dir mot, ni gros ni xich, molts s’asseyan al voltant de la taula, y ab un signe de cap o una torçada de coll demanavan beure a l’ermitana o ’s convidavan a jugar ells ab ells. Per això es que, tot y haventhi tanta gent aplegada dintre las fumadas cambras de l’hostalet, regnava una mena de quietut estranya, sols interrompuda de tant en tant pel soroll d’un porró que l’ermitá posava sobre la taula, o pels envits breus y sechs dels jugadors:
–¡Truco!
–Vull.
–¡Tres!
–¡Tot!
Després las cambras tornavan a quedar silenciosas, quietas, com si altre cop s’espessís el núvol d’ensopiment qu’eternament surava sobre aquells homes de mirada tèrbola, confosa… Boy a mida que la beguda corría per las taulas y que ’ls braços enlayravan els porrons, encara esdevenían més motxos, més aixuts; perquè, aixís com tenían trista la vida y tristos els posats, també tenían trist el vi. Com més beguda engolían, més pansits se posavan, més sorruts.
Però veusaquí que, de prompte, entremitj d’aquella nyonya, d’aquell aclaparament, va ressonar una veuarra que deya:
–¡Ja som açí! ¡Ja som açí!
–¡En Carbassot!… –va remugar tothom alçant el cap com deixondintse, mentres se dibuixava una sombra de rialla en aquellas caras mortas, d’hont semblava desterrada pera sempre tota mena de somrís.
Sí. Era en Carbassot, el porquerol de l’Ensulcida, xicot grassó y camacurt que tenía bella fama a totas las clotadas pels estirabots qu’a cada punt etzivava, aspres y bonyeguts com un terròs. Ab els seus acudits de pallasso bosquetá, tenía ’l poder, gayrebé miraculós, de fer esclafir als pastors més rústechs, als més ferotges llenyaters. Això… sense comptar las tretas que s’empescava, a cada dos per tres, pera esglayar a las vellas y pera fer córrer esverats als vehins de las clotadas. A lo millor, pels volts de Romaní, apareixía un home penjat espantosament d’un noguer… y quan la gent s’acostava a l’arbre, esgarrifada, dihent: "¡Jesús, María, Joseph! ¡L’Aleix s’ha penjat! ¡L’Aleix s’ha penjat!…” se trobavan ab que ’l mort eran quatre pellingos conjuminats pel porquerol a fi d’estrafer la figura recargolada del jayo de Romaní. Una altra vegada, per una torrentera qualsevol, se veya un home ajaçat per terra y envolicat ab una manta, que glapía y pantejava com si hagués de fer la derrera estremitut… y aixís que s’hi atansava algú que passés, preguntant: "¿Quí hi ha ací? ¡Eh, home! ¿Què teniu?”, surtía de la manta en Carbassot fent cabriolas y enfilantse montanya amunt.
El porquerol de l’Ensulcida era tota la diversió, tota la comedia de que disposava, pera esbargirse, la gent dels sots de Montmany. Per això, quan va arribar a l’hostalet, li varen dir, com si l’anyoressin:
–Mos creyam que no vinrías, Carbassot.
–Es que la truja m’ha garrinat, y… so hagut d’anar a cercar la llevadora, –va respondre el porquer entremitj d’una ganyota estranya dels concurrents, que semblava que volguessin riure y no ’n sabessin prou.
Y, boy avaros y coquins com eran per natural, el van convidar a beure tot desseguit, y el van instar pera que jugués, perquè ’l cas era ferli alçar el colze y sentir las totxadas que deya, tot signant els trumfos als companys de joch.
–Té, Carbassot, beu… ¡beu, qu’es del picant!… y agarra cartas, –van dir, tot fentli lloch en un rotllo de bescambrilla.
–¿De quín coll anem? –preguntava ’l porquerol.
–Bastos, trumfos, –li responían.
–¡Pesta ’ls toch! –replicava ’l baylet.– De bastos n’ixen bastons, bastonadas y rahons.
Y, tot fent anar els tragos endoyna y els estirabots a desdir, el porquerol tenía embadocada a tota la concurrencia.
–¡Tira trumfos, Carbassot! –li manava ’l company que duya la partida.
–¿Trumfos?… encara ’ls tinch a la feixa, engony…
–Donchs pedras… carrega pedras.
–Esperèuvos un xich, que las iré a cercar al cingle… si no las ha presas totas el rector nou pera apariar l’esglesia y la rectoría…
Y tothom reya, reya… tant com era capaça de riure aquella trista gent.
Però, en això, s’havía anat fent de nit, y molts abandonavan las fumadas cambras de l’hostalet, escampantse pel Serrat o emprenent silenciosos la baixada cap als sots. Fins els que més beguda havían engolit, anavan drets, seriosos, més aviat mústichs y tristoys, com abans d’entrar a l’ermita.
Però en Carbassot, que no era molt fort de testa, va surtir ab el cap tan espès que tot li feya esses y giragonsas al seu voltant. Quasi fent tentinas en mitj de la foscuria, va devallar tot sol cap a la fondalada de l’Uyá, arrambantse tant com podía a l’altre cantó de la torrentera, per por d’eslleviçarse impensadament. Li semblava que, al passar, els uns arbres li feyan cortesía a tall de mofa y els altres li ballavan balls de rams devant dels ulls. "¡Carbassot, tu estás mirlis! –mormolava el porquerol entre sí.– ¡Carbassot, tu estás begut!” Y com que sentía forta cremor a la gola y grans rodesas de cap, al ser a la vora de la Rovira va pensar: "Calla… ¿Y si baixessis a la font de las Gojas?… Allí podrías beure, allí ’t refrescarías els polsos y… com l’aygua té tanta virtut… potser te desenterbolirías una mica…”
Y, amarrantse a las socas de las alzinas y als branquillons de romaní, va anar cercant, quasi a las palpentas, la bocana de l’avench. Mentres va ser a passar per la rampa dels pollancres, tot va anar bé; però… aixís que va posar el peu sobre ’l relleix de la roca, ja ’s va veure perdut, perdut enterament. Desenterbolit de sobte devant del perill, de bona gana se n’haguera tornat enrera; mes, com el girar en aquella estretor era encara més perillós que tirar al dret, va donar un pas endevant… Al provar de donarne un altre… ja va sentir que la terra li mancava sota ’ls peus… y, per més que ’s va agarrar desesperadament a un matoll de roldó, las brancas van rompres ab l’estirada… y… allavoras… decantántseli ’l cos cap a l’abim… a tomballons y capgirells va anar voltant y capbussantse per las tenebras del precipici.
Al petar sobre ’l fondo de l’avench, el porquerol va llençar un crit de mort qu’hauría fet esglayar al cor més sencer.
–¡Ay… que ’m moro!… ¡Ay… que ’m moro!…
Però, com per allí no tranzitava ánima viventa, el clam de dolor se va perdre en la pau eterna de las montanyas, en la serenitat infinita del cel estrellat.
–¡Jo ’m moro! ¡Jo ’m moro! –repetía ’l porquerol ab un crit vivíssim, punyidor, que poch a poch va anar tornantse gemech d’agonía, tan feble, tan fondo, qu’ab prou feynas alterava ’l silenci de la nit.
–¡Ay… ay… ay…! –seguía clamant acompassadament… fins que ’s van escaure a passar per allí dos tocatardans que tornavan de l’hostalet de l’ermita. Eran un bover de l’Uyá y un baylet de câ l’Oliveras, qu’anavan xano, xano, cap a casa; mes, al sentir aquell udol, varen tots dos parar l’orella.
–¿Sents?
–Sí…
–¡Posta qu’es en Carbassot…!
–Sí qu’ho es.
–¿Volsthi jugar que ’ns vol fer por?
–Oy, ben segur.
–Com sempre está per pletxeria…
–¡Y es tan plaga, tan plagota!
–Però… per això es escayent…
–Això sí.
–Fa esqueixar sentirlo…
–¡Fins faría riure als morts!
Y ’ls dos tocatardans varen passar de llarch, mitj somrihent al pensar ab aquell xicot del diastre, que sempre tenía tants acudits…
Després d’això va passar una estona, una estona llarga, potser un quart, potser mitja hora, en la més fonda de las quietuts. Però veusaquí que, tot d’un plegat, va començar a sentirse un soroll de fullas somogudas a la bocana de l’abim. Era una fressa suau y desficiosa a l’hora, com la que faría ’l cos d’un home o d’una bestia bregant ab el fullam d’un herbey pera anar obrintse pas. Al capdevall, decantada per dos braços rebassuts, la broça de ginebrons y argelagas va badarse pera donar sortida a n’en Carbassot. Anava fet una llástima de magolat, d’espellifat, de brut.
–¡Si ’m torbo gota hi deixo la carcanada!… –anava mormolant el porquerol, mentre ’s palpava las camas y l’esquena pera veure si li feyan gayre mal las macaduras.
Vist a la claror feble del cel estrellat, ab la roba trocejada com anava, ab la cara esgarrinxada com duya, ab els cabells que li queyan enllotats demunt del front, aquell xicot inflat y boterut semblava un monstre parit de las mateixas entranyas de l’avench.
–¡Pesta que ’m toch! Ab un xich més… ja tinch l’enterro pagat! –seguía botzinant el bordegaç.– Oh… y aquells fills de meuca qu’han passat per qui… y ni menys s’han aturat pera dir: "¿Què vols, de la part de Deu?” Vès qu’un día no us atrapi y anem a torna-jornals…
Y, tot d’una, com si li vingués una pensada sobtadament, va fer petar una riallada grassa, fresca, que va ressonar més enllá de la cinglera de Bertí.
–¡Dit y fet! ¡Sí, sí! –exclamava, rihent, el porquerol.– ¡Bona treta! ¡Bona treta!
Y, enfilantse de dret montanya amunt, igual que si res hagués passat, va arribar en quatre salts a Puiggraciós. Com l’hostalet ja era tancat, va trucar a la porta ab tota furia: ¡catrich, catruch! ¡catrich, catruch! "¿Què hi ha?”, varen respondre de dins. "¡Que teniu foch a l’ermita!”, va cridar el porquer, estrafent la veu. Mentre ’ls ermitans sortían esverats, en Carbassot ja era a cân Coll: ¡catrich, catruch! ¡catrich, catruch! "¿Què hi ha?”, també responían. "¡Que teniu foch a las golfas!” Y mentres eixían els de cân Coll, entre crits d’esglay y lladruchs de gossos, el bordegaç ja devallava furient rostos avall, fins arribar a la Rovira: ¡catrich, catruch! ¡catrich, catruch! "¿Què hi ha?” "¡Que se us cala foch als pins!” Y el baylet no para fins a la rectoría: "¡Que teniu foch a l’esglesia!” Y acaba per trucar a l’Uyá: "¡Que teniu foch a las palliças!”
Y tota la clotada se surt de pollaguera, y els gossos lladran y udolan, y las ovellas balan espantadas, y las donas xisclan plenas d’esglay, y els homes cridan desaforats, com si hagués arribat l’hora del derrer Judici… Y, mentres en Carbassot s’ha d’aguantar el ventre de tant riure, dins de las casas la gent clama, esporuguida:
–¡Es el dimoni que s’ha desencadenat!
VIII
L’esglesia adobada
¡Quín enrenou, valgans Deu, quín enrenou va ser el de la rectoría en aquells cinch mesos llarchs que van durar las obras de l’esglesia! Tot va anar de dalt a baix, tot se va mudar de lloch, tot se va traure de pollaguera… No hi va haver forat que no s’adobés, ni reconet que no ’s resseguís. Bé es veritat qu’a la feynaça feixuga d’aquella tongada de trasbals tothom hi va posar el coll… el rector, ab els seus fervors d’apóstol… la Mariagna y en Joseph, ab l’obediencia y resignació de sirvents humils… Desde trench d’alba fins tart de la nit, tots anavan en dança, tots se movían atrafegats. Com que, pera tirar endevant las obras, mossen Llátzer no havía pogut fer venir de l’Ametlla no més que dos mestres ¡y encara gracias!, entre ell y els jayos s’havían tingut d’esparvillar pera ajudar a la tasca a ne ’ls fadrins. Mentres la vella sirgava pera aconduhir als homes y ferlos el menjar, el rector y el jayo prou feyna tenían a portar obra als dos minyons, a fer y desfer bastidas, a amarar calç y pastar morter, a traginar ab las bestias camins de pedra o a pujar sorra de la riera del molí.
Ab la deria de veure ben aviat apariada l’esglesia, el capellá s’agafava a la primera feyna que li venía als dits, y en tot el sant día no parava, ara anant de l’obra al bosch per cayrats, ara trescant del bosch al cingle per esquerda… y, al veures ab aquella fatxa de rector bosquetá, ab la sotana arreboçada y boy montat dalt de l’euga, moltas vegadas no podía menos de pensar ab els temps passats, ab aquells días de disputa teològica en que havía arribat a tenir sospesos dels seus escrits als homes saberuts y a las multituts badocas de tota una gran ciutat.
–Si ara ’m veyan, si ara ’m veyan d’aquet modo…– pensava a voltas, ab un somriure entre dos llustros, mitj mofeta, mitj amarch.
Però se li esvanían de cop y volta semblants recanças aixís que ’s posava a meditar còm ell tot sol, sense un cop de má dels feligresos, havía tingut prou força d’esperit pera fer esclatar la vida en un recó d’aquell sot de las tristesas, que semblava ’l reyalme de la mort. ¡Pensar qu’ell tot sol, tot sol, havía infantat la vida y s’ho havía engendrat tot! Als sonsos vehins de las clotadas no ’ls havía hagut de menester pera res… Abans que tornar a demanar ajuda a n’aquella gent que mirava de reull y no volía dir un mot, més s’havía estimat trucar a la porta dels estranys. Ple de fe, ple de coratge, havía recorregut a piadosos forasters, al degá de la comarca, als bons amics de ciutat; y, al tornar a la trista fondalada, després d’aquella pelegrinació, no solzament portava dins de l’ánima la seguretat de tornar a edificar el temple de Deu, sinó qu’hi duya una cosa potser millor… l’esperança de desvetllar als feligresos ab aquell exemple de l’esglesia resucitada, que tindría quelcom de miraculós.
Un goig fins allavoras desconegut, un goig d’home que triomfa dels obstacles y arriba a posar en planta ’ls seus designis, li pessigollava l’ánima d’un modo misteriós cada cop que veya qu’a la seva veu se desvetllavan els indrets adormits y prenían moviment las cosas mortas. ¡Quín plaher, quín plaher més fondo y més estrany, com de sant que fes miracles, sentía mossen Llátzer a l’adonarse de que, per allí al voltant seu, tot se reviscolava y aixeribía al compás de la seva voluntat, fins arribarse a bellugar las cosas cançoneras y engorronidas que més entrebanchs li posavan suara ab el llur ensopiment!
Aquell herbey tan espès y tan toçut, que privava de dar un pas per entre l’esglesia y la rectoría, ja jeya a feixos estimbat al fons de las torrenteras, deixant lliure el tránzit dels caminals. Aquells carreus cayguts de las parets, qu’a tot arreu entrebancavan y feyan nosa, ja tornavan a içarse a dalt dels murs, sostenint l’empenta de las voltas. Aquella pobra esglesia, que se n’anava a troços per moments, ab las llosas enfonzadas, las parets plenas d’esberlas y la coberta tot un esboranch, s’alçava altre cop amaciçada y ferma, resolta a esperar a peu dret l’embestida dels sigles que vinguessin. Fins la rectoría, la rectoría, tan corcada, tornava a aixecar el cap tota alegroya; perquè, aixís que las obras de l’esglesia varen estar llestas del tot, se va apariar un xich la casa de la manera que ’s va poguer. Com l’edifici era prou gran pera la poca gent que l’habitava, va acabar d’enderrocarse ’l cantó més enrunat, y ab las desferras sobreras se va adobar la bandada del porxo, qu’encara s’aguantava poch ó molt. Y ¡quín goig de mirar va fer allavors la rectorieta nova, tan reblanca de parets, tan vermella de teulada, tan verda de porticons! ¡Y aquell jardí que ’l rector havía fet plantar prop del caminal de l’hort, ben sembrat de violas doblas y de rosers de tot l’any!
Tot floría, tot somreya en aquell reconet de món tan trist… Tot reprenía ’l seu us, tot recobrava las forças, tot retornava a la vida, tot resucitava, tot… menos els rústechs feligresos, que restavan, com sempre, de nit y día, ensopits, més ensopits que las cosas inanimadas.
–¡Aquí sí qu’encara no hi han pogut res, res enterament, ni las prèdicas ni las pregarias!… –rumiava ’l rector ab tristesa.– He lograt sotregar las pedras, però no he sabut somoure aquesta gent tan llorda. He mudat las rocas de seti, traginantlas de la montanya a l’esglesia… y no he tingut prou força pera arrencar als bosquerols a l’eterna sòn que ’ls aclapara. Però ara potser se deixondirán… y lo que no han pogut fins avuy ni prechs ni bonas paraulas ho farán d’aquí endevant els exemples y las obras. Quan vegin que l’esglesia ha renascut d’entre las runas, ayrosa y rejovenida, com una aucella ab plomas novas, tothom se sentirá revifat y voldrá tornar a la vida. "¡Mirèu, –jo ’ls diré allavoras– mirèu la pobra avia dels sigles enterrats, còm s’es mudada ab trajos nous, igual que si estés de bodas! ¡Mirèu còm rumbeja la porta de trinca al mitj del frontis; mirèu còm lluheix els junts frescos y ressurtits desde ’l portal fins a l’absis; mirèu còm parpelleja ab vidrieras de colors als finestrals; mirèu còm adreça ’l cap, ab el cloquer crescut d’una pila de filadas!… Y vosaltres ¿què feu? ¡Aixequèu també ’l cap, aixequèu els esperits, que pera l’esglesia y pera vosaltres ha arribat l’hora de la resurrecció!”
Com més s’acostava ’l día de tornar a obrir el temple als feligresos, més confiança tenía mossen Llátzer de que Deu els tocaría ’l cor, fins a quedar, devant de l’esglesia resucitada, postrats d’admiració, com devant dels resplandors d’un prodigi.
La llástima era que no quedava tot enllestit tan depressa com ell hauría volgut, perquè, un cop las obras acabadas y els mestres despedits, va començar pels de la casa la tasca de netejar de cap a cap tots els dintres de l’esglesia. El tráfech era tan llarch y tan pesat que feya venir angunia de pensarhi. Tota la polsaguera de las obras havía anat cayent a capas blancas sobre la pols negra antiga, filla de las centurias passadas y de la deixadesa dels bosquerols. Calía anar trayent dels sants y dels altars y del servey de missa ’ls gruixos de polsim qu’ho tapavan tot, fins al punt d’estrafer monstruosament els colors y las formas de las cosas. S’havía d’escombrar ben bé ’l borriçol que s’amagava amatent pels forats y reconadas, com si no ’s volgués deixar agafar. També s’havían de fer caure las terenyinas negras que s’arrapavan dalt de las voltas com rahims de ratas pinyadas adormidas. Després s’havían de netejar ab mònita las crostas de floridura que cobrían, igual qu’un briá, las columnas, els plafons, las motlluras dels retaules… Però tota aquella farda romátiga y estantiça, criada a copia de temps y de paciencia per la velluria dels sigles morts, costava molt d’arrencar. Semblava que s’hi trobés bé, tota ensopidota entremitj dels recons y las escletxas, y no volgués moures de per’llá ’l voltant. Quan l’empaytavan d’un lloch, fugía a entafurarse en un altre a correcuyta. Esvalotadas de moment, las bolvas de pols corrían com follets endiastrats voleyant d’un cantó a l’altre, fins que tornavan a caure adormidas aixís que s’amarravan a un altre indret…
Allavors va començar una batuça llarga y perfidiosa entre la polsina, que s’ajocava per tot arreu, y el rector y els jayos, que la perseguían ab santa paciencia. Fregant, espolsant, netejant boy silenciosos y recullits per tots els recons del temple, semblava qu’entre tots tres fessin una cerimonia de purificació may vista. Venía a ser una mena d’aspergis tot estrany, com un exorcisme pera treure de l’esglesia els mals esperits de la pols, tan cançoners y dormilegas. La Mariagna, sobretot, ab aquells ayres que tenía de muda resignació, tan soferta, tan callada, com si hagués fet vot d’humilitat y de silenci, resseguía devotament tots els altars, sacra per sacra, palmatoria per palmatoria, candeler per candeler, igual que si al peu de la lletra anés seguint las reglas complicadas d’un ritual misteriós. "¡Ala, ala! –semblava que digués, mitj resant, mitj mormolant, boy dirigintse a la broça adormida pels relleus y las escletxas.– ¡Ala, ala, pols tocassòn! ¡Desvètllat, aixeribeixte y vesten en nom de Deu! ¡Ala, ala, trenyinotas del diastre! Anèu qu’us teixeixin entre ’ls pins del bosch! ¡Ala, ala, borriçol impertinent! ¡Fuig defora ben depressa y que no ’t vegem may més!…”
Y aixís, ab tota devoció, passava la Mariagna, fent acataments y persignantse, per devant de cada altar… y, ab els espolsadors als dits, a tall de salpasser, anava conjurant a la pols pera que surtís de las cosas santas y anés a escampar la boyra més enllá de la casa del Senyor…
IX
Las campanas tocan
Quan va arribar el día de dirhi missa per primer cop després de las obras fetas, l’esglesia resplandía com un mirall. Els altars, ab las estovallas blancas de bogada, ab las sacras lluhentas, ab els canalobres guarnits de ciris, semblavan un pom de flors. L’altar major no podía pas fer més patxoca. Els galons del pali, las motlluras de las gradas, las petxinas dels ninxos, las coronisas y els requadros… tot relluhía com daurat de nou. Els caparrons riçats dels serafins somreyan desde las basas y els capitells, tot guaytant las penjarellas de rahims d’or que s’entortolligavan per las torçadas columnas. Els sants, en altre temps tan espellifats y consumits, havían tornat de mort a vida. Totas las imatges duyan las túnicas ben apedaçadas y els mantos ben surgits, com sants de montanya, pobrets, però endreçats. El braç que li queya a Sant Isidro ja tornava a ser al seu lloch, tot apariat y descansant sobre l’aixada; Sant Sebastiá, boy encarnat de fresch y ab las sagetas ben platejadas, se mantenía altre cop lligat a la soca del martiri; y Sant Pau, rebassut, el patró de la parroquia, tronava sobre la peanya, al mitj de l’altar major.
Trasbalsat de goig, el rector no cabía en pell y ja li trigava l’hora de fer tocar las campanas pera cridar als feligresos y ensenyarlos aquell bé de Deu qu’havía d’obrar el miracle de retornarlos a la vida. Molt abans de que ’l día clarejés, ja anava y venía per l’esglesia, donant el derrer cop de má als guarniments dels retaules. Pera veure ’l goig que faría il·luminat l’altar major, va fer encendre, a tall d’ensaig, els ciris de la credença, els candelers de las gradas, las palmatorias dels ninxos, fins els brochs del cornisament… Y quan tot va ser encès, quan l’altar va resplandir ab tantas llumenetas juntas, brillant, rohent, espurnejant, com una brasa d’or, el rector va sentir que li apuntavan a flor de llavis aquellas paraulas d’ayre bíblich que sempre li venían a la boca quan l’esperança y l’alegría li brollavan dins del cor: "El camí del temple era esborrat, y el poble no ’s recordava de las cerimonias; mes jo he fet néixer de las runas la casa del Senyor y he encès els llums del tabernacle…”
Després sortía del èxtasis, que per un instant l’acaparava, y tornava a donar ordres a ne ’ls jayos, com pera esmersar d’alguna manera ’l temps que tant costava de passar fins a arribar l’hora de lluhir el sol y de començar la missa.
–¡Joseph!
–Missenyor…
–Comencèu a apariar els ornaments. ¿Ja ho haveu dut tot a la sagristía? ¿L’amictus, el cíngul, l’alba?…
–Sí, missenyor.
–Vós, Mariagna, anèu a l’hort y cullíu totas las rosas que trobèu… Fèune pomells y las posarèm a las floreras… Vull que ’l altar sigui ben florit…
–Bé, missenyor.
Y tan bon punt va veure que la claror matinal pujava per derrera las feixas de l’Uyá, ja no ’s va poguer aguantar més.
–¡Vaja, Joseph, que ja es hora! ¡Cap a ventar las campanas!…
Però aixís que va haver donat l’ordre, desseguida ’s va repensar, dihent entre sí mateix: "¡No, no! En Joseph no sabría tocarlas pas com cal… Es un bon home, sumís, obedient… però fret, una mica enza, estaquirot… Li manca ánima, esperit, pera ferlas parlar com vull que parlin…”
–No, Joseph, no, no hi anèu, –va dir a ne ’l jayo, que ja començava a pujar els esgrahons del cloquer.– Jo mateix las vull tocar… Jo las hi faré dir lo qu’han de dir…
Y, tot enfilantse escala amunt, il·luminat, transfigurat com en un rapte d’inspiració, anava mormolant tot baix: "¡Massa temps han restat mudas, las pobras campanas! Ara, al recobrar la veu, han de rompre a parlar ab sons triomfals… han d’entonar un cant de gloria may sentit… una cosa d’aleluya que sigui himne d’alabança al Senyor per haverme permès edificar l’esglesia… y un crit sorollós de desvetllament pera ’ls bosquerols adormits…”
Y, tras, tras, va arribar a dalt de tot de l’escala, mentres el jayo devallava, humil. Al trobarse dins del campanar, lo primer que va fer el rector va ser persignarse pera que Deu l’il·luminés. Després… s’agafava ab ardiment a la corda de la campana major… y al veure que, ab tot y l’esforç que feya, la cadireta tot just se trontollava, va sentir un moment d’esglay… "¡Ay, si la campana restés muda, ab tant temps com no ha tocat!…” Però va pegar al llivant una altra estiragaçada forta, y, donant allavoras tot un tom, la campana va parlar: ¡Nanch!… "¡Gracias a Deu, gracias a Deu!” Una altra estirada més… y el bronzo, rodant ab calma, va posarse a cantar tot majestuós: ¡Nanch… nonch… naaaanch!… "¡Això es això, això es això! –pensava mossen Llátzer, ple d’alegría.– ¡Aquest es el Te-Deum que havía somniat pera celebrar la resurrecció de la pobra esglesia!” ¡Nanch… nonch… naaaanch!… "¡Mercès, bon Deu, grans mercès!” ¡Nanch… nonch… naaaanch!…
Però tot d’una va recordarse ’l rector de que també calía despertar als feligresos ensopits, als feligresos morts, ab un tritlleig ben viu que ’ls aixeribís, que ’ls espolsés la sòn, que ’ls tragués la mort de sobre… y, anántsen cap a la campana xica, va agafar el batall ab una má, y ¡vinga repicar tant com podía! ¡Ninch, ninininch…! ¡Ninch, ninch…! "¡Ala, ala! –afegía ’l capellá, com pera donar significat a la veu de las campanas.– ¡Ala, ala, desengorroníuse, habitants del sot de l’ombra!” ¡Ninch, ninininch!… ¡Ninch, ninch!… "Y ¡veníu tots desseguit!” ¡Ninch, ninch! "Y veureu el miracle de l’esglesia resucitada…” ¡Ninch, ninininch!… ¡Ninch, ninch!
Després Mossen Llátzer va parar una estona y, trayent el cap pel finestral del cloquer, va volguer veure si la clotada ’s desvetllava. Mes… tot era silenci y soletat. Las derreras clapas d’ombra s’escorrían pels avenchs, fent lloch a las primeras llencas de boyra matinal qu’anavan teixintse per las pinedas o esfilagarsantse per l’espay. Però d’ánimas viventas… res. Ni sombra ni rastre. Allavoras va pensar el rector que calía redoblar el fervor y el crit de las campanas, y ’s va posar a repicar a l’hora ab els dos batalls. Va ser una cridoria desesperada pera fer venir a las ánimas a la vida eterna. ¡Nonch! ¡Nonch! ¡Nonch!… ¡Ninch, ninch, ninch! ¡Nonch, nonch! ¡Ninch, ninch!
Però, com que, a pesar dels tochs desesperats, la gent no donava senyals de vida, el rector, ja quasi bé perduda l’esperança, se va posar a tocar a missa pausadament, tot desencantat y tot marcit. Als crits neguitosos de desvetllament, van seguir els tres tochs mandrosos, cançoners: ¡Nanch… nanch… nanch!… Y aquell prech acompassat va ser el que va obrar el miracle…
Quan Mossen Llátzer va tornar a traure ’l cap per la finestra del cloquer, va sentir que ’l cor se li aixamplava. De las casetas mitj enrunadas del sot, n’anavan eixint caputxas blancas y gambetos negres que, com difunts enmortallats que sortissin de las tombas, s’encaminavan pausadament cap a l’esglesia. El rector va alçar els ulls al cel, perquè va creure arribada l’hora de la resurrecció.
X
¡Mala nissaga!
¡Nanch!… Aquella primera batallada del cloquer de la parroquia va ressonar pels sots ombrívols com una paraula de misteri que no s’entengués prou bé. Feya tant temps que las campanas restavan mudas, que, al llençar per l’espay el primer mot, semblava que tinguessin enfarfegada la llengua, com un nin quan comença a balbetejar. Mes, a la segona batallada, ¡Naaanch!… la veu del bronzo ’s va aclarir y, esbategant d’alas ayre amunt, volava, corría, s’aixamplava per tots indrets, fins a ferse entendre al cap d’enllá de las timberas y al fondo més fondo dels avenchs. Cada toch acompassat de la campana major era com una alenada de vida, tebia, suau, amorosa, qu’anés desglaçant a poch a poch l’ensopiment de las nits eternas.
Però això encara no componía res per lo que va fer la campana xica… perquè, tan bon punt va començar la cridoria alegroya del tritlleig, allavoras sí, que tot va aixeribirse ben depressa. L’herbey emperesit, que fistonava ’ls reguerots, se deixondía de sobte, espolsantse las gotas de rosada. De las verdiças n’eixían els aucells a munions, tot xisclant y xiuxiuejant, aturullats pel baladreig del cloquer. Per l’espessor de las boscurias tristas, mortas de sòn y de fret, s’hi entafuravan els repichs bellugadiços, fregantse pels arbres y pessigollant las fullas, com si, a copia de refrechs y pessigollas, volguessin desentumir l’arrauliment de las socas balbas y dels brancatges emboyrats.
Després, l’alegra cridoria trescava amunt, ben amunt, enfilantse cap als cingles, als turons y als espadats, fins a coronar ab sorolls de joya tot el cèrcol de montanyas negras qu’emparedavan el sot. Y quan la remor de vida va arribar a ran de las casetas mitj enrunadas que componían el vehinat, a tothom feya estranyesa ’l bell brugit. La gent s’estirava de braços y ’s fregava ’ls ulls, com difunts que ’s desvetllessin al sentir la trompeta del Judici.
L’avia de cân Pugna mormolava, tot parant l’orella:
–No sé si desvariejo o somío… però ’m sembla que tocan a l’esglesia.
A l’altra banda del sot, la porquerola de la Rovira cridava tota estranyada:
–¿No ohiu, nostramo, no ohiu? ¿No ohiu com sonan campanas?…
El cego de l’Uyá treya ’l cap a la finestra pera sentir millor el tritlleig.
Anguniats per aquell toch desficiós que feya com si pregonés a correcuyta la resurrecció de la carn y la vida perdurable, els bosquerols no sabían pas què fer ni quín determini pendre. Feya tant temps que no havían posat els peus a la parroquia, que ’ls recava de baixarhi. Desde ’l día en que ’l rector nou els havía congregat al cementiri pera predicarlos l’obra santa d’adobar l’esglesia, que ningú s’havía deixat veure per’llí aprop. Si havían d’atravessar el terme, abans de passar per la rectoría, més s’estimavan fer marrada trencant pels pendiços de cân Sunyer o dar la volta pel peu del cingle. Tot era per por de no toparse ab aquell capellá esperitat que ’ls volía fer somoure y bellugarse y caminar y arrencarlos a la quietut de las montanyas dormilegas. ¡Y vès quína pena, vès quína vergonya no feya ara d’haver de tornar a l’esglesia, tota apariada de fresch, sense qu’a n’ells se ’ls en degués grat ni gracia! ¡Vès quínas bavarotas no ’ls faría ’l rector nou, com volguent dir que pera res li havía calgut cap ajuda dels vehins!
Però veusaquí que, mentre estavan els feligresos en aquets dubtes plens d’angunia, rumiant què farem, què direm… tot d’una va parar el tritlleig desesperat y ’s va posar la campana grossa a senyalar a missa pausadament: ¡Nanch… nanch… nanch…! Allavoras bosquerols y bosquerolas ja no van roncejar més, y, com acatant una ordre severa de las que no ’s torcen ni ’s poden contradir, tot moixos y resignats, van disposarse a baixar al sot, vulguis no vulguis. Els homes, com si anessin d’esma, despenjavan de las estacas las mantas y els gambetos, y las donas treyan las caputxas dels caixabanchs. No hi havía més remey… Aquells tres tochs cançoners y acompassats eran el manament obehit de pares a fills per tots els sigles. No hi havía més remey… Calía acotar el cap y resignarse y empendre ’l camí rostos avall. Més qu’a la veu de Deu, tramesa pel ressò de la campana, obehían a la lley de las costums eternas, heretada de las vellas generacions. Feyan com havían fet els pares, com havían fet els avis, com havían fet tots els passats, desde las centurias més llunyanas. No hi havía més remey… Allò era com el curs dels astres, com els cambis de la terra, qu’un no s’hi pot revoltar. Havían d’ajupirse a las batalladas del cloquer com s’ajupían al sol y a la serena, a la pluja y al bon temps, a l’ombra y a la claror. No hi havía més remey… No ’s podía replicar… Per això, tot devallant cap a l’esglesia, passavan concirosos arran de las boscurias, rebechs per dins, humils per fora, com a moltons forçats a fer sa vía sota las vergaçadas d’un pastor ferreny. Anavan pas a pas, però caminavan… ¡Au, au, au! Ab la caputxa al cap o ab el gambeto a las espatllas, semblavan ánimas en pena que, tretas dels llims a viva força, estessin condemnadas a marxar per una ruta temuda, de bon grat o de mal grat…
Els primers bosquerols que, tot tau tau, van arribar al peu de la parroquia, de cop van quedar sorpresos, y després malhumorats, al contemplar las obras fetas.
–¿Qu’es tot això? –rondinavan entre dents.– ¿Qu’es tot això?
Y, entre esquerps y tafaners, resseguían, ab la vista tèrbola, tots aquells recons apariats de nou, tots aquells llochs adormits que s’havían despertat com per miracle, totas aquellas cosas mortas qu’acabavan de resucitar. Grans y xichs arrufavan el nas, com si flayressin ab pena l’ayre de vida y de frescor que deixavan anar aquells indrets tan jolius, suara abandonats y plens de runa. Guaytavan arreu com qui escorcolla; donavan duas passas endevant, després tornavan enrera… y vinga esbrinar y tafurejar; y, com més miravan y remiravan, més sorruts esdevenían y malcarats. Aquella esglesia de l’antigor, més jova y forta que may; aquella rectorieta, ab las parets tan blancas; aquella mica d’horta tan florida, aquells caminals tan repolits, se ’ls aixecavan devant dels ulls com una befa, un escarnot. Temple, rectoría, horta, camins, trumfavan joyosos y somreyan; y, com més somreyan y trumfavan, més rabia ’ls feyan y més neguit, y fins els semblava que tot plegat se mofés d’ells y els digués, fentlos ganyotas: "¡Ela, ela! ¡els feligresos! ¿Oy qu’us pensavau que sense la vostra ajuda no podríam tornar a alçar el cap? Donchs ja ho veyeu… No us hem hagut de menester gota ni mica. El rector nou, qu’es un sant home, ens ha reviscolat, tot sol, ¡tot sol! ¿Què us en sembla, què us en sembla?”
Y els rústechs feligresos, ab aquellas cavil·lacions de malpensat que ’ls rodavan pel cap espès, com ombras enfurismadas, s’anavan embutint, embutint a marxas doblas. Se creyan humiliats, se creyan escarnits, y era tan gran la quimera que portavan dintre, que, al capdevall, tota la tirria covada contra ’l capellá ’ls va surtir pels ulls y per la boca.
–¡Mira ’l fotxut del rector, –deya l’un,– còm s’ha arranjat pera fer adobar l’esglesia!
–¡No sé pas còm s’ho ha fet, el gran Jan-fume!
–¿No us ho so dit sempre, jo, que aquest home sap ahont jeuhen?…
–¡Peste que ’l toch! Per mi té pacte ab el dimoni…
–Això deu esser, ¡rellampus!, perqué fins sembla cosa de mal art…
La conversa va parar aquí, perquè en aquell mateix instant va sentirse un clam de pena, un "¡Deu meu!” mitj ennuegat, que va fer callar las bocas. Ningú va saber d’hont venía aquella veu d’angunia. Els bosquerols se van girar, però no van veure ánima viventa que gemegués per ’llí prop.
Era mossen Llátzer, el pobre mossen Llátzer, que, havent tret el cap de derrera els xiprers del cementiri pera veure ab sos propis ulls còm s’obrava ’l miracle de la resurrecció dels vehins morts, va ofegar un crit de congoixa al sentir aquellas paraulas.
Las esperanças de redempció se li havían fos tot d’un plegat, com si s’haguessin enfonzat a sota terra. L’ánima esquerpa dels rústechs feligresos se li acabava de despullar a devant seu, en tota sa nuesa bonyeguda y feréstega. Ell havía somiat qu’eran fantasmas tristoys que caminavan d’esma a l’ombra de las boscurias, tan incapaços de fer bé com de fer mal… Però ara veya qu’allò era somnis, no més que somnis… Ara veya que, tot y sent enzas dormilegas, covavan el pecat sota la sòn. Feyan el mal a la quieta, mitj desperts, mitj adormits, sense fressa, sense escándol… Feyan el mal que podían, sempre que ’l mal no ’ls inquietés massa ni ’ls torbés l’ensopiment en que vivían engorronits… ¡Mala nissaga! ¡Mala nissaga!
Allavors mossen Llátzer va presentarse devant dels bosquerols, ab posat sever, ab gestos de profeta santament irat, disposat a avergonyirlos, a execrarlos, a fuetejarlos la cara ab dicteris que condemnessin tanta iniquitat, tanta miseria!
Però la gent se va escórrer per ’quí, per ’llí, aixís que va veure al capellá esperitat. Els uns giravan cúa cap a l’absis; els altres se ficavan a l’esglesia, tot fent l’orni. N’hi havía que giravan el cap pera excusar el bon-día al rector nou… Alguns se ’l miravan ab una expressió dubtosa, mitj mofetas, mitj babaus… Mossen Llátzer va passar de llarch, y, ofegant a viva força l’ira santa que li inflamava ’l cor, sols mormolava entre dents: "¡Mala nissaga!” Va penetrar a l’esglesia, va atravessar la nau, va ficarse a la sagristía, fent sempre esforços pera apayvagar l’esvalot d’indignació que li sotragava l’ánima.
–No es pas pietat, –deya entre sí,– no es pas misericordia, lo que li cal a n’aquesta gent, més aspra que ’ls terrossos, més negra y traydora que la nit… Es l’espectacle dels cástichs, la predicació de las eternas penas, lo que ’ls ha de junyir, de doblegar… –anava repetint el rector, tot acostantse a l’arquimesa ahont hi havía disposats els ornaments pera revestirse.
Mes, aixís que va veure las sagradas vestiduras, va sentir terror dels propis pensaments. Tant bon punt va agafar l’amictus pera posársel a l’espatlla, se va recordar de que aquell drap era ’l vel místich ab que van ser tapats els ulls del Christ a l’hora dels escarnis y las befas… y va començar a trobarse aconortat ab el recort de la paciencia divina. Quan va passarse, després, l’alba pel cap, anava sentintse ab més consol, boy pensant que la blanca vestidura era la túnica d’orat que van posar al Fill de l’Home, a la nit de la Passió. Acabat, tot lligantse el cíngol, quasi esdevenía enterament asserenat, perquè li passavan per la memoria las cordas de Getzemaní y els açots en el pretori…
Però, després, tot de sobte, quan va ser a creuharse sobre ’l pit l’estola d’or, signe d’inmortalitat y atribut majestuós del ministeri, sense saber per què, li van tornar a rebotir del cap al cor els flams d’indignació que l’abrusavan.
–¡Mala nissaga! –repetía sense poguerhi fer més.– ¡Mala nissaga! Com els sayons de Pilat, també escarneixen al Christ y també ’l tractan de boig! Atribuheixen al diable l’obra de Deu y prenen el miracle per bruixería! S’assemblan a las vellas tribus dels juheus, sempre escupint al cel, desagrahidas! Ab un Deu d’amor no hi volen saber res… se las volen heure ab el Deu de las justicias eternas! En lloch d’un sacerdot de la lley de gracia, els caldría un sacerdot de l’antiga lley, que ’ls fes sentir el pes de las divinas iras, que cridés sobre d’ells el foch del cel, que ’ls malehís fins a la quarta generació!…
Tan indignat se sentía contra ’ls feréstechs bosquerols, que va estar a punt de traures els ornaments de sobre y presentarse al presbiteri y manar tancar l’esglesia, cridant: "¡Anèusen, anèusen! ¡Ja us en podeu anar tots! No hi ha missa pera ’ls perversos!…” Mes, fent un suprem esforç, altre cop va posar fre a l’exaltació, y va acabar de revestirse, disposantse a anar al altar. Ple d’unció y reculliment, ab el cap acotat, closos els ulls, tremolosos els llavis d’oració, el sacerdot va surtir de la sagristía, l’una má aguantant el cálzer y l’altra per demunt dels corporals.
Però quan va trobarse devant del poble, al trencar de la sagristía al presbiteri, el capellá va tombar el cap tot de prompte, com desvetllat del reculliment pel brugit d’irreverencia que surava dins la nau. De la generació qu’omplía ’l temple n’eixía com una remor confosa de trepitj y de xiu-xius… La gent se parlava a l’orella, y els uns als altres se feyan signes, assenyalantse ’ls altars repintats y las imatges adobadas y ’ls guarniments aconduhits… Allavors mossen Llátzer se va deturar un moment de cara als feligresos, y, redreçat a l’acte, inmóvil, altiu, sever, com una estatua de la majestat divina, va clavar sobre la turba una mirada llarga, fonda, llampegant, que va fer caure de genolls a homes y donas. De cop va regnar un silenci de sepulcre… y el celebrant va pujar a l’altar.
¿Què hi devía haver a n’aquella mirada y a n’aquell gesto del sacerdot, que va deixar als bosquerols estemordits? ¿Es qu’havían vist passar per devant d’ells l’imatge augusta del Deu ofès, del Deu irat, tal com deurá presentarse a judicar als vius y als morts el día negre del derrer judici? Quelcom d’això devía ser… perquè, abans d’haverlo contemplat ab els sagrats ornaments, fos que ’l vegessin al peu de la rectoría, fos que ’l trobessin al bosch, pera ’l rector nou no més sentían rencunia, tirria, quan no se ’n mofavan y ’n feyan escarnot! Però, revestit pera dir la missa, cobert ab la casulla, el cálzer a la má y al peu del ara… allavors ja era altra cosa, una cosa més tremenda!… Allavors, se ’ls representava com el ministre del Deu que té en sas mans poderosas la tempestat y la pedra, la neu y la glaçada, el llamp y ’l bufarut, la passa dels ramats, la mort dels homes y las bestias!…
Aquets pensaments reveladors sobre l’ánima obscura dels bosquerols anavan y venían pel cap del capellá, mentres treya la bossa de sobre ’l cálzer y regirava ’l missal.
–¿No es el temor de Deu el començament de tot? –sospirava.– Donchs encara puch menarlos a Deu per la temença…
Y un raig d’esperança li resplandía als ulls al dir, després, devant la grada:
–Introibo ad altare Dei.
XI
Historia dels dos jayos
Una altra de las cosas que més afligían a mossen Llátzer, en mitj de las tragedias que ’l voltavan, era no trobar un refugi de consol en els jayos que tenía de sirvents. Hi trobava respecte, humilitat, veneració, ¡això prou, y potser massa! però no hi trobava tendresa. Ell hauría volgut un xich menys d’acatament y un xich més de germanor. Solitari com vivía entre ’l desert de las montanyas y l’apartament dels homes, haguera pres a mans besadas, com el millor do del cel, que ’ls jayos, en compte de reverenciarlo com a amo y senyor, l’haguessin tractat com a fill, com a germá. Una escalforeta de familia per l’estil l’hauría retornat bona cosa de la freda soletat a que ’l condemnavan els feligresos sorruts.
Cada cop qu’entrava a casa ab l’ánima adolorida per la malevolença que li mostravan sempre ’ls bosquerols, ara trencant de camí per no haver d’assaludarlo, ara fentli cara esquerpa quan no ’l podían excusar, més s’hauría estimat veure una llágrima de pietat en els ulls dels jayos respectuosos que sentir aquella lletanía de missenyors que may se ’ls en anava de la boca. El consol del rector haguera sigut que, al vèurel trist, compungit per las penas que li donava la gent de la parroquia, haguessin corregut a preguntarli què tenía, què li passava… Y ell els ho hauría contat, com qui diu nòs ab nòs, entre familia… y fins haurían plorat tots junts, y aixís se li hagueran apariat una mica las feridas que li sagnavan a l’ánima… Però ells no. Tan servicials, tan obedients, tan carregats de reverencias com eran, no sabían trobar una paraula dolça pera un moment d’aflicció.
Pera fer lo que calía, pera cumplir ab la tasca, tant la Mariagna com en Joseph arribavan molts cops fins al sacrifici… y lo més admirable era qu’hi arribavan sense adonársen, com si no fessin res, com si allò que feyan no tingués cap mèrit. Fos a la feyna de la casa, fos al servey de l’esglesia, ells no s’hi planyían gens. Hi posavan el coll, els braços y las camas, hi posavan las forças y els sentits… però, això sí, no hi posavan may el cor. El cor semblava que, a copia de sumissió y respecte, se ’ls hagués arribat a fondre, tornantse no més qu’humilitat tota la tendror de l’ánima.
Aixís es còm el pobre capellá, per son natural, tan esplayós y fervent, se trobava condemnat a viure eternament sol… Sol y vern com un desterrat, quan caminava pels sots, entremitj de las montanyas negras; sol y temut com el Deu carregat d’ira, quan era a l’esglesia, entre ’ls esquerps feligresos; sol y reverenciat com un tabernacle, quan se trobava a la rectoría entremitj dels dos sirvents. Ell prou maldava pera guanyarlos la voluntat a copia de franquesa; ell prou feya pera rompre aquella muralla de veneració que privava als avis d’acostarse. Mes tots els esforços eran en va. Els pobres jayos no hi podían pas fer més. Pera cambiar de taranná haurían hagut de mudar la pell, y pera mudar la pell ja duyan massa dotzenas d’anys a las espatllas. Tota una vida de servitut passada a l’ombra del claustre, els havía enmotllat l’ánima y el cos dintre las reglas de la disciplina més estreta, donantlos aquells ayres, bon xich mústichs, de reculliment y sumissió. Era ben estranya l’historia dels dos vellets…
En Joseph era fill del mateix Montmany, y prou se recordava encara quan de criatura trescava lleuger pels sots y avuy anava a ajudar missa a l’esglesia y demá corría de casa en casa dihent salms y parenostres pera socórrer a ne ’ls seus pares, que tenía gayrebé sempre malalts. El pobriçó havía nascut a cân Saborit, una caseta negra y rònega de sobre ’l coll de cân Ripeta, qu’ara ja feya un grapat d’anys qu’estava feta un munt de runas, abandonada de tothom. Allí, ab més fam que vianda, el baylet va anar creixent, tot resignat y tristoy, mirantse com la caseta payral s’anava esgrunant de mica en mica y com sos pares s’anavan corsecant y decandint, rosegats per la miseria. De tan decandits y corsecats, al capdevall se van morir… y allavoras el bordegaç, abans que la casa se li acabés d’enrunar a sobre, va determinar surtir dels sots pera veure si ’s guanyava las mossadas en qualsevol indret menos afamat qu’aquell. Camina que caminarás, va tirar de dret cap a las Planas; y, aquí caych, aquí m’aixeco, un día va arribar a un gran convent de monjas, tot demanant caritat per amor de Deu.
El pobre baylet va restar com encantat devant d’aquell inmens caseriu monacal, quasi gran com una vila y ab més ayres de palau que de convent. Venint com venía d’uns cataus mitj enrunats, ab prou feynas sen sabía avenir, d’aquells carrers d’hostalets, de corrals, de cellers y conrerías, tan nèts, tan amples, tan assoleyats, que donavan la volta a la clausura. Però lo qu’encara ’l va maravellar més que tot, va ser veure passar pel claustre gran a la Mare Abadessa, seguida de las monjas, superba, majestuosa, com una reyna triomfant voltada d’una cort de princesas blancas. El pobriçó no tenía prou ulls pera admirar aquell bé de Deu…
Com que ja era un minyó espigat y feya un posat tan místich, tan benigne, al convent li varen dir si volía quedarse, que cabalment els mancava un noy pera ajudar als hortolans. El xicot va dir que sí, y d’aquella hora endevant ja no ’s va moure de las conrerías del convent. Era tan obligat, tan treballador, tan bonifaci, qu’aviat va ser l’ajuda y el recader y el regatxo de tothom. "En Joseph que vingui aquí.” "En Joseph que fassi això.” "En Joseph que vagi allá.” Y ell ho feya tot humil, tot creyent, tot respectuós, lo mateix si li manavan las Mares que si li deyan els moços o las criadas del monastir.
Entre aquellas servidoras va conèixer a la Mariagna, una moça també òrfana, compungida y bonifacia com ell, y com ell recullida per las monjas. La moceta, entre altres cárrechs, tenía ’l de bovera; però com era tan jovenota, molts cops, per més que maldés, no tenía prou coratge pera fer la lley al bestiar quan se li esgarriava pels barranchs y torrenteras. Mes allavors hi corría en Joseph pera ajudarla, y entre tots dos entravan els bous, y entre tots dos els mudavan el jaç, y entre tots dos els donavan el recapte. Però, ab tot y anar tot el sant día junts y ser com eran un parell de bordegaços, sempre ’s tractavan de vós, ab una mena de respecte com si fossin gent de seny. Fos a l’horta, fos a la conrería, fos al convent, quan se trobavan se deyan:
–Deu vos guart, Mariagna.
–Deu vos guart, Joseph.
Y el demés servey, tot estranyat, no podía menys de somriure al sentir que ’s donavan aquells mocosos tan bell tractament.
Mes veusaquí qu’un día, en que per atzar se trobavan tots dos al parlador, ahont havían anat pera rebre ordres, la Mare Priora, veyentlos tan semblants de gènit y de posat, els va dir aixís, vagament:
–Faríau bona parella… Vos hauríau de casar, vosaltres dos…
Y tant el xicot com la xicota, que may per may havían somiat ab res d’això, ni s’havían dit una paraula més enllá de l’altra, van respondre a la una, tot seguit:
–Sí, Mare nostra, –com si prenguessin per manament aquellas paraulas mitj enlayre.
Tal dit, tal fet. Al cap de poch temps varen casarse, sense que, al mudar d’estat, mudessin per res enterament las costums de sumissió y sacrifici. Com més va anar, més quieta van fer la vida, més silenciosa, més consagrada al servey de Deu y al servey del monastir. Se tractavan ab el mateix respecte d’abans, ab el mateix mirament, ab la mateixa cerimonia…
–Escoltèu, Mariagna…
–¿Què voleu, Joseph?
Vivían tan recatats, tan recullits, que més que marit y muller semblavan germá y germana que secretament haguessin fet vot d’obediencia, de pobresa y castetat, com las mateixas Mares del convent. L’ayre de claustre qu’havían respirat tota la vida, els havía anat encomenant, a copia de temps, certs andamis, certas posituras monacals, que ’s traslluhían en tot lo que feyan… en la manera de caminar, en la manera de vestirse, en la manera de dir las cosas. Boy sent gent del camp, semblavan gent de clausura, ab més posats de monjos que de terrassans. Y aixís van viure quí sap el temps, quí sap els anys, fins arribar a la vellesa… y aixís els va conèixer mossen Llátzer quan, per ordre del prelat, va anar a las Planas a fer un mes de penitencia, abans de empendre’l camí dels sots.
–Jo ’n som fill, missenyor, d’aquellas terras de Montmany… –va dir un día en Joseph, enrahonant ab el pobre capellá afligit.
Y mossen Llátzer, aixís que va sentir aquellas paraulas, li va semblar qu’eran un avís miraculós que li venía a obrir un camí per entre l’adversitat. Va quedar bona estona pensatiu, rumiant que, si aquell jayo volgués seguirlo en la seva pelegrinació, sería com un guía baixat del cel. La terra ahont l’enviavan, ab tot y ser per ell un món desconegut, li feya venir angunias de pensarhi. N’havía sentit parlar com d’un desert esgarrifós, emboyrat d’ombras y tristesas; com d’una mena de llims foscos, ahont els homes dormían com difunts. "Si a lo menos –pensava– pogués endúrmen per companyía un bon home com aquest vellet y una bona dona com la Mariagna, la vida de desterro en els sots feréstechs potser no fora tan desolada, tan crudel…”
Y, animat de sobte per aquell pensament, que venía a ser com una gota de celistia en mitj de tantas tenebras, va córrer mossen Llátzer al monastir a explicar a la Mare Superiora tot el munt de penas que l’aclaparava y l’únich resquici d’esperança que tenía.
–¡Si pogués endúrmen els vellets! ¡Si ’ls vellets volguessin venir ab mi!
Y, compadida, al capdevall, la Mare, d’aquellas tribulacions, va cridar als jayos a sa presencia, y, començant per un lleuger entretoch, va anar insinuantlos de mica en mica ’l desitj del capellá. Però en Joseph y la Mariagna no necessitavan pas tants miraments, perquè, avesats a l’eterna obediencia, a l’eterna sumissió, varen pendre, com sempre, l’entretoch com una ordre dita y feta, y a la una varen respondre:
–Sí, Mare nostra. Quan missenyora sía servida, nosaltres marxarèm.
Y desde aquell instant ja ’s van posar a arranjar lo que calía pera la trista pelegrinació, resignats del tot a abandonar las parets assoleyadas y els claustres florits ahont havían passat tota una vida, pera empendre la ruta de las clotadas desertas. Mentres va durar el camí, pesat y costerut com la vía d’un calvari, no varen exhalar ni un sospir de recança ni un ay de penediment… y, un cop arribats a la rectoría, un cop entafurats al recó de solitut ahont viurían desterrats del món dels homes, els vells no varen pensar en res més qu’en amotllar a la nova estada las antigas costums del monastir. Per las ánimas, eternament conformadas, dels dos jayos no havía passat res enterament. Tot seguía d’igual manera y ab el mateix compás. El treball seguit y silenciós, els hábits de paciencia y sacrifici, las horas de reso y el Deu-vos-guart conventual no ’s varen interrompre gens ni mica. Quan, a mitjdiada o cap al tart, se tornavan a veure a la rectoría, després de la tasca feta, marit y muller s’assaludavan ab la cerimonia de costum:
–Que Deu sía en vós, Mariagna.
–Y en vós per sempre, Joseph.
Y, un cop dita la salutació, com ombras de gent d’altras centurias, jayo y jaya tornavan a l’etern silenci, anántsen cadascú resignat a son quefer. Els bosquerols, que ’ls veyan anar y venir pels encontorns de l’esglesia, callats y recullits com penitents del desert, se ’ls miravan ab estranyesa, y fins se mofavan molts cops de la fatxa y del posat que feyan. Encara que vestían trajos com els de tothom, en la manera de posársels y de durlos hi barrejavan quelcom d’eclesiástich qu’era costós d’explicar. Ell portava una jupa negra, però tan llarga qu’hauría sigut lloba ab un xich més; y ab els braços creuhats com duya, l’una má dins del manigot de l’altra, traspuava per tots cantons estranyas apariencias d’ordenat. Y la Mariagna, no cal dir… Tenía un estil de lligarse sota la barba ’l mocador blanch a tall de toca, y de posarshi a sobre la caputxa negra, fent que li vingués a caure com un vel, que semblava una monja dita y feta.
Mossen Llátzer no podía mirársels sense venirli ’l pensament al cap de que eran gent d’esglesia d’altres sigles servada per oblit en aquet món o figuretas descoloridas escapadas d’un retaule antich. Lo que li feya condol era que aquells santets d’altar, tan recatadets y humils, no portessin dins dels hábits una animeta compassiva, que poch o molt se planyés de las penas qu’ell passava. Però ells, no… ¡qu’es cas d’això! En Mossen Llátzer, ademés de l’amo y senyor, hi veyan al capellá, al ministre de Deu, al sacerdot… y aquell ministeri, aquella dignitat, els omplía d’acatament, de respecte. La llástima era que no hi sabessin veure a l’home, a l’home de carn y òssos, necessitat, com ningú del món, de consols y de tendresas, en mitj del desert funerari en que vivía, condemnat a la tirria y a la befa dels feligresos sorruts.
¡Oh y allavors… tot justament allavors, que semblava que s’anés embotint y prenent peu la guerra sorda, la guerra a la quieta, que desde bell principi li tramavan els bosquerols! Sense saber còm ni per quín cantó, sentía qu’estava a punt d’esclatarli a sobre una tempesta de rencunias que s’anava congriant al voltant seu, impalpable com las ombras, traydorota com la nit. Sabía que li tenían jurada y que ’l día de la malifeta no trigaría a venir. Sòrt qu’ell no s’acobardía pas, per això; y, encoratjat per la grandesa de son ministeri, esperava a peu dret l’embestida dels esquerps vehins, y fins la desitjava, de vegadas, confiant potser que del mateix terratrèmol ne surtís la mudança, la vida nova, la sospirada redempció…
Desde ’l día en que, ab el cálzer a la má y revestit pera dir missa, havía vist tremolar als feligresos de cap a peus, estemordits per las miradas d’indignació que ’ls clavava, havía concebut l’esperança de menar fins a Deu, per la temença, a n’aquell ramat toçut. Per això, quan algun bosquerol se li desmandava ab gros escándol, ell ja sabía ’l moment de ferse obehir… Esperava la festa, esperava l’hora de la missa, y, quan tenía aplegats a tots els vehins devant l’altar… allavors ell se girava de cara al poble y reptava al culpable ab mots irats: "¡Tu, xicot gran de l’Ensulcida! ¿Que no ’t fan por els cástichs de Deu? ¡Jo estich a mi que no téns entranyas de fer lo que fas de deixar anar a captar a la vella de ta mare pera que ’t mantingui a tu! ¡Y tu, pastor de l’Uyá! ¡Jo no sé còm no ’t cau la cara a troços de cantar las cançons desvergonyidas que cantas al bosch, quan passa algú, pera que ’t senti! ¿Que no ho saps, que també Deu t’está escoltant y ab un llamp de la seva ira ’t pot fer callar per sempre més?”
Y allavors tothom acotava ’l cap sota el pes del sagrat enuig. La gent, al sentir aquells renys del sacerdot a peu d’altar, s’esborronava tremolosa, y grans y xichs per un instant feyan propòsit de retornar al bon camí y seguir la lley de Deu.
Però lo més dolorós era que a ne’l capellá també li sagnava ’l cor d’haver de reptar als bosquerols d’aquella manera irada. Sent com era tot bondat y tot amor, el cor se li feya a micas cada cop que, al peu de l’ara, havía de llençar sobre ’l cap dels feligresos els dicteris de la seva execració. Després de las amenaças a tall d’enutjat profeta, venía la debilesa, venía ’l defalliment. Y mossen Llátzer passava días y més días sense esma, sense dalit, com aclaparat pel terror dels propis renys.
En aquells instants de suprem decandiment era quan el capellá hauría pres á genollons els consols dels vells sirvents. Veure una llágrima dels seus ulls, sentir un sospir dels seus llavis… Però ells, cá… Sempre callats, sempre respectuosos, sempre plens de cerimonias, responían a las exclamacions de mossen Llátzer com aquell que diu amen acabada una oració.
–¡Ja ho veyeu, lo que ’m passa! ¡Ja ho veyeu! –exclamava ’l rector, ab las mans al cap.
–Sí, missenyor, –per tota resposta feyan ells ab un to humil, però esvahit, boyrós, com si tinguessin l’ánima a un miler de lleguas lluny.
El rector de cap manera sabía resignarshi, a la reverencia glaçada d’aquells vells, fidels com gossos, sumisos com esclaus, però reservats com sepulcres. Li calía escalfor d’ánima humana, li calía bálsam de pietat per las feridas rebudas, li calía confort contra l’adversitat, que silenciosament li venía a caure a sobre com un fantasma inevitable que se sospita y que no ’s veu.
Cabalment allavors li acabavan de dir una cosa que l’havía deixat tot confós y pertorbat…
XII
La Rodassocas
Quan mossen Llátzer va rebre la mala nova, va semblar que li estimbessin a demunt las montanyas negras que l’aparedavan. De primer moment, ni menys va saber de què se las havían aquellas donas vingudas del Serrat pera ferli a saber lo que passava.
–¿La Rodassocas?… –preguntava ’l rector, estranyat.– Però bé… y ¿quí es la Rodassocas?
Las donas del Serrat ho sabían massa com més prou. La Rodassocas era l’esca del pecat mortal, la mala fembra de aquells indrets… Era la meuca bosquetana, que, corrent d’ací d’allí per las valls y per las serras, feya seguir als homes y als minyons ab la farum de la carn. Fins vells xaruchs hi havía que li corrían al derrera; fins bordegaços desnarits, que s’hi corsecavan y neulían… Quan se deixava caure sobre un poble o sobre un llogaret, las donas dels volts deyan alarmadas: "¿No sabeu? ¡La Rodassocas es a tal punt!”, de la mateixa manera que ’s diu: "¡Aquí o allá tenen la passa, la malura!…” Mentres va ser jovenota, no ’s va moure quasi may del pla, perquè ¡allavoras ray! podía ben anar de vila en vila rumbejant bonas faldillas vistosas y mitjas fullas de mocadors llampants. Però, després, quan a la vila ja no la varen volguer per rebregada y els batlles la perseguían per escandalosa, alashoras no va tenir més remey que trescar montanya amunt y devallar a las clotadas y entafurarse pels boscos y amagarse pels barranchs, enquibintse unas nits per las palliças dels hostalets y altres nits dormint al ras. Mes, al terme de Montmany, potser per massa espadat y costerut, encara may hi havía posat els peus. Per això las donas del Serrat no sen sabían avenir, de que a l’hora més impensada hagués comparegut al bell cim de Puiggraciós. Y encara no era pas això, lo més estrany; perquè de lo que més se feyan creus las pobras donas, y de lo que sobre tot s’escruixía mossen Llátzer, era de que la gent de l’ermita li haguessin donat estada a l’hostalet.
–¡Quína vergonya, senyor Deu meu, quína vergonya! –barbotejava, escandalitzat, el capellá.– ¿Ahont s’es vist un sacrilegi semblant? ¡Tenir a l’ermita, a la mateixa ermita, a l’altra part de l’esglesieta, a quatre passas de la Mare de Deu, a una mala pècora com aquella, qu’es la damnació dels homes, la perdició de las ánimas!
Tapantse el rostre ab las mans, com avergonyit pels pecats d’altri, el rector anava y venía a grans gambadas, fins qu’al capdevall va dir a ne ’l jayo:
–¡Joseph! pujèu a Puiggraciós y diguèu a l’ermitá que baixi a l’instant… que vull parlarli…
El vellet tornava, al cap d’una hora, tot pansit y ab el cap cot.
–A l’ermita, missenyor, diuhen que están tots aqueferats y que no saben si podrán venir molt tart o d’hora.
Mossen Llátzer, tot y coneixent que allò no més eran excusas, va esperar fins l’endemá; però, al veure que ningú compareixía, va enviar altra volta a l’ermita a n’en Joseph.
–Anèu, tornèuhi y diguèu que no ’m desobeheixin pas… Que l’un o l’altra vingui tot seguit… ¡Diguèulos que jo ’ls ho mano!
El jayo va tornar dihent que no més havía trobat a l’ermitana, y que l’ermitana li havía fet de resposta que tenía l’home al llit y qu’ella no podía moures del capçal…
El capellá va haver de fer molts esforços pera apayvagar l’esvalot d’indignació que li regirava l’ánima.
–¡Donchs anèuhi per derrer cop! –va exclamar.– ¡Anèuhi en nom meu a durhi l’ordre de que, sense excusa y sense remissió, treguin fòra de l’ermita a la bagaça… y s’acabi l’escándol qu’estan fent!
Altre cop rostos amunt, altre cop rostos avall… y el jayo va comparèixer ab un trist recado… "Que ’ls ermitans li havían dit que no sabían per quíns cinch sous havían de traure a la pobra dona de l’hostalet… qu’ella no inquietava a ningú… qu’ella no feya pas cap mal…”
El rector va restar com atuhit al sentir aquella resposta. La desobediencia dels ermitans era la primera senyal de la tempesta que feya temps ja sentía còm s’anava congriant al voltant seu. El fantasma de tirrias y rencunias, fins allavors invisible y impalpable, començava a traure ’l cap. Ara ja sabía per quín cantó esclataría la guerra mansa y quietona qu’en el silenci li tramavan els bosquerols. La revolta venía de Puiggraciós… y, al pensar que ’s presentava més descarada de lo que s’hauría cregut may, el rector va sentir córrer pel seu cos estranyas esgarrifanças. Fins va témer que, ab tot y el seu propòsit d’esperar a peu dret l’embestida dels feligresos sorruts, ja no lograría, com fins ara, ferse obehir ab l’amenaça de las eternas penas. Li semblava que d’aquí endevant ja no ’ls faría tremolar ab els seus renys a peu d’altar, ni ’ls estemordiría ab las miradas d’indignació, ni ’ls menaría a l’humilitat per la temença de las divinas iras. Fins alashoras l’esperit del mal havía surat com indecís per dins de l’ánima ensopida dels bosquerols; però ara començava a pendre forma, a pendre vida y colors. Devant per devant de la potestat de Deu, qu’ell encarnava, s’alçava la potestat de l’infern, encarnada en la mala dona de l’ermita. Desde aquella hora endevant, els sots ombrívols, qu’ell volía redimir de totas passadas, fos per la pietat, fos per la temença, quedarían repartits en dos dominis… el domini de Deu, a la parroquia… el domini del diable, a Puiggraciós…
–Mes ¿còm ho haig de fer, Senyor, –exclamava, invocant al cel el capellá– pera vèncer el mal esperit y deslliurar de las miserias de la carn a n’aquestas criaturas desventuradas, arrapadas a la terra y al pecat?
Mentrestant, pels curriols y viaranys que menan fins a l’ermita, començavan a fer tats els bosquerols. Amagantse ’ls uns dels altres, rondavan per allí com qui fa l’orni, y quan eran a la vora de l’hostalet se posavan a l’aguayt per entre ’ls pins o ’ls matolls. El fet era llambregar a la Rodassocas, encara que no més fos de rellisquentas. N’havían sentit a parlar tant, que pera vèurela ’s dalían; y encara ab un cop no ’n tenían prou y frisavan pera tornarhi, com si no poguessin arrebassarse del magí la deria de la barjaula.
Allò era la tentació eterna de tot Montmany. De día, en la solitut de las ombrívolas boscurias, joves y vells no rumiavan altra cosa. De nit, en el silenci de las cambras, plenas de tenebras, tots els homes se revolcavan pel jaç, somiant ab aquella dona. Ni un instant, per repòs, se ’ls en anava del pensament l’estranya imatge de la bagaça, ab aquells cabells rojos com aram, ab aquellas carnaças blancas com metó, ab aquella pell llentiosa com espurnada de boll daurat. Cosa de bruixas els semblava que ni ’l sol ni la serena haguessin colrat aquella cara, aquell coll y aquells braços, com se colran els de tothom. Però, era tan estrámbula en tot, aquella dona del dimoni!…
¿No era també prou misteriós que, ab tants improperis com passava y ab els anys que duya a sobre, encara fes prou patxoca pera fer perdre la xaveta a pastors y terrassans? ¡Però tenía un mirar, un riure, un posat, una mena de cosa de tots els diables de l’infern, que no tenían pas las altras donas del sots! Eran tan negras totas, y tan lletjas, y tan secas, que la Rodassocas semblava un sol al costat seu. Ni las moças més jovas y més polidas sabían cossarse com ella ’s cossava, ni remenar el cos com ella ’l movía, ni posarse al cap, en comptes del caputxot, un mocadoret com el qu’ella duya, tan petit, petit, y tan cargoladet a la lligada, que per devant deixava veure tota la clenxa partida, y per derrera las trenas de color encès.
No era pas gens estrany, ab tot això, que per l’espessa testa dels montanyenchs s’hi passejés día y nit la figura blancaça y roja de la bagaça. Hi havía feixinaire de l’Ensulcida que, quan estava segur de que no ’l podían veure dins la pineda ni pilers ni llenyatayres, s’asseya quietó al peu d’una soca y, treyentse la bossa de la faixa, se posava a comptar els diners, pera veure si ’n tenía prou pera anar a l’ermita a convidar a la Rodassocas. O de vegadas era un pastor que, desvetllantse tot d’un plegat del somni de luxuria que ’l perseguía, encarregava ’l ramat al rabadá, y, agafant d’amagatotis un anyell o bé un cabrit pera ferne ofrena a la barjaula, s’enfilava adalerat pel camí de Puiggraciós.
Talment semblava que tothom hagués perdut l’enteniment y els sentits, y l’esma de las cosas, y potser fins la salut. Somniosos, muts, pensatius, anavan capdellant y descapdellant, sense parar, la caboria carnal que ’ls furgava ’l pensament. Restavan horas y horas sense obrir els llavis, ab els ulls fixos sense mirar en lloch, cavil·lant y gemegant fondo, com ensopits per la febre. Era la raja folla que ’ls enmalaltía, era la tentació, el pecat mortal… Alguns se persignavan pera esbargirse ’ls mals pensaments y traures del cap las imatges de nuesa qu’hi ballavan… altres deyan salms, oracions y parenostres… però la follor que ’ls damnava era més forta que tot… No podían ferhi més, no podían rompre ’l cèrcol de la carn, no podían desempellegarse de la mala cosa que tenían arrapada a l’ánima y al cos.
Quan queyan sobre las clotadas las primeras ombras de la nit, ara l’un, ara l’altre, eran molts els que s’esquitllavan cap a l’ermita de Puiggraciós. Envolicats de cap a peus ab las mantas pera no ser vistos ni coneguts, com una corrúa d’ánimas en pena, donavan voltas y més voltas, ara devant de l’era, ara devant del barri de l’hostalet, com si no gosessin a acostarshi. La Rodassocas, que molts cops s’estava derrera la finestra, no feya més que mofarse de la vergonya dels bosquerols, y, cada volta que passavan o traspassavan, ella ’s posava la má a la boca y vinga fótxessen y riu que riu… Altras vegadas cantava cançons estranyas, vingudas de lluny, de lluny, que ressonavan tristament per las boscurias, entremitj del silenci de la nit: