"No manca pas qui ‘m coneix
y va a avisar a la justicia.
Me posan cadena al coll,
no d’or com durli solía,
regalada pels galants
per’ lluhirla nit y día,
sinó de ferro feixuch,
del mateix de las manillas.”
El bover o el llenyatayre que, fent un va-hi-tot, s’arriscava a atravessar l’era, entrava a l’hostalet de correguda, tot encongit y confós. Devant de las riallas de la meuca ’s trobavan acobardits y no sabían confegir paraula. Volían enrahonar, però la llengua se ’ls entortolligava per la boca. Hi havía instants en que haurían volgut fondres y quasi no haurían pogut dir si s’hagueran estimat més tornársen o restar allí. Com més moixaynas y festas els feya la Rodassocas, més torment passavan ells y més angunia sentían. Semblava que patissin, que ’ls burxessin… Els entrava una mena de desfici estrany, fet de temor y de vergonya, qu’ara ’ls feya venir esgarrifanças y ara suhors… ¡Ells no ’n sabían, de riure, ni de fer xangla, ni de dir acudits, com aquella dona qu’havía nascut al pla y havía viscut a vila! Ells no ’n sabían… ¡malehitsaga!… de tot allò… y s’avergonyían… y vetaquí que, per l’avergonyiment, tot el somni de plahers carnals que s’havían forjat allá, al fons de las boscurias, quasi s’esvanía abans de l’hora, devant per devant mateix de la bagaça. Ells havían anat a l’hostalet pera gaudirse y folgar, sense recordarse de qu’eran morts… y ’ls morts no poden xalarse. El mal esperit de la carn els havía revifat per una estona… però desseguit tornavan a l’ensopiment dormilega a que vivían condemnats… Prou treyan vianda y beure, els ermitans, pera ’ls quins passavan la nit a l’hostalet; prou se desfeya a festas, la Rodassocas; però ni ’l vi, ni la xefla, ni las manyagarías, ni ’ls jochs, ni res del món, era capaç de fer néixer l’alegría en el cor arronsat dels bosquerols. Era la seva disbauxa una disbauxa silenciosa y trista, sense escándol ni riallas, sense joya y sense crits, com la d’un aplech de difunts que volguessin fer platxeria…
Quan, a las primeras tremolors de l’alba, els qu’havían passat la nit a l’hostalet, sen tornavan cap a casa, sentían gran defalliment, com si portessin al cor una vuydor. Però lo estrany era que, aixís com anavan devallant als sots, altre cop se ’ls apareixía l’imatge de la bagaça. Boy a mida que s’allunyavan de Puiggraciós, més els revenía ’l desitj de tornarla a veure, més y més s’encenía ’l somni de carnals nuesas, y més s’encomanava tothom aquella passa de tristas luxurias que surava, com un tuf de febre per demunt dels sots…
XIII
Deu y el dimoni
El pobre capellá, entretant, passava els set cálzers d’amargura. Regust de fel y vinagre sentia dins de l’esperit cada vegada que li arribavan novas de la disbauxa dels bosquerols. Fins plorava molts cops, plorava a llágrima viva, com si ell tot sol hagués hagut de purgar els pecats de tots els feligresos junts… com si ell tot sol, sent ignocent com era, hagués hagut de sentir dins las entranyas tot el dolor de contrició que pertocava sentir als totxos montanyenchs, engorronits com bestiolas en l’inmundicia de la carn.
Mes a voltas ell mateix se refrenava las llágrimas que li venían a flor d’ulls, per no semblarli potser prou puras. A certas horas sentía com remordiment dels seus mateixos plors, sobre tot quan li semblava entreveure que més aviat plorava per la desfeta dels propis somnis de redemptor que per las culpas y els pecats d’altri. Al sospitar que podía ser, semblant debilesa humana, la causa de las sevas afliccions, feya callar en sech els sanglots que li pujavan de l’ánima, pensant que no eran pas defalliments de cor, ni sospirs de dona, ni plors de nin, lo qu’en aquells moments li calía, sinó coratge, fermesa, pera lluytar contra la nissaga endimoniada y aterrarla ab l’amenaça de las penas que no s’acaban may més. El fet era vèncer al dimoni de las luxurias, que s’havía ficat al cos dels bosquerols… y no era pas ab gemechs, ni somiquerías, ni plorallas, com s’humilía a las potestats de l’infern.
–¡Cor ben fort, –deya entre sí,– cor ben fort es lo que ’m cal pera batre als enemichs de l’ánima! ¡Amenaças de profeta irat, mots d’execració, sentencias d’apocalipsis, es lo qu’haig de rebotre a la cara dels bonyeguts feligresos pera arrencarlos a viva força de las urpas del mal esperit!…
Y mentres li començavan ja a passar per la memoria antigas formas de conjuri y esgarrifosas paraulas d’exorcisme, y se li acudían terribles anatemas y li venía ’l pensament de barrar l’esglesia als condemnats… tot de sobte va repensarse, rumiant que potser encara fora hora de fer un derrer esforç de redempció recorrent a la pietat… Sería la derrera provatura, la derrera… Y, animat per aquella alenada d’indulgencia, va fer anar altre cop a Puiggraciós, convidant ab el perdó als ermitans y a la bagaça si venían tots a penitencia y ’s repenedían de bon cor. Mes els de l’ermita varen tornar a respondre que, com qu’ells no havían fet cap mal, ni havían robat res, ni havían mort a ningú, no ’ls calía penedirse.
Allavors va veure ab fonda pena, mossen Llátzer, que no li restava més remey que l’amenaça, l’imprecació, la prèdica feréstega, prometent cástichs temporals pera avuy y damnacions eternas pera demá. Hauría de tornar a fer lo qu’havía fet altras vegadas… esperar el diumenge, esperar l’hora de la missa… y quan tindría als bosquerols aplegats y de genolls a terra… allavors sería arribada l’hora de ferse témer y ferse obehir… Revestit ab l’alba, ab la casulla, ab tots aquells sagrats ornaments que tenían la virtut de fer acotar el cap als feligresos, ell se trobaría a peu d’altar, com ministre del Deu de las justicias… Deixaría passar l’introit… Deixaría passar l’epístola… deixaría passar l’evangeli… deixaría passar el credo… y aixís qu’arribaría l’ofertori… se giraría tot d’un plegat de cara als vehins sorruts y començaría a sermonarlos ab veu estremidora. De primer els avergonyiría preguntantlos d’un a un si havían anat a veure a la bagaça… Ja qu’hi anavan sense voler ser vistos ni coneguts… –¡com si Deu no ho vegés y no ho conegués tot!– ell els faría surtir la rojor a las galtas forçantlos a confessar els pecats devant de tota la gent… "¡Tu! –cridaría, assenyalant a cadascú ab el dit.– ¡Tu, xicot gran de l’Ensulcida! ¿Quánts cops hi has entrat, a l’hostalet de Puiggraciós? ¿Y tu, hereu de câl Janet? ¿Y vós, Cosme de la Rovira? ¿Y tu, Bepus de l’Uyá?” Y aixís… un per un, els aniría anomenant y bescantant a tots, fins a ferlos caure la cara a troços, devant per devant del propis pares, de las propias donas, dels propis fills.
Després d’això vindría ’l reptar als culpats y ferlos avinent que ja tenían tots el nom escrit en el llibre dels cástichs perdurables. Si ’l volían esborrar, els calía tota una vida d’esmena y de contrició. Altrament serían tots damnats, y desde aquell instant ja podía pronosticarlos totas las calamitats y totas las miserias… la furia del llamp y el decandiment de las maluras, els badalls de la fam y la fetor de la febre… després la mort, la mort del cos… després una altra mort molt més terrible, la mort eterna, la mort del foch y de l’infern…
Quan, al diumenge vinent, va arribar l’hora de la missa major, el capellá feya una cara de tres deus, qu’esferehía de mirar. El seu front, sempre serè, semblava clapat per núvols de tempesta; els seus llavis, sempre dolços, semblavan prenyats de malediccions y de conjurs. Quan, en surtint de la sagristía pera pujar a l’altar, va toparse de cara ab els feligresos, els ulls li flamejavan d’una manera espantosa. Sent com era tot bondat y tot amor, apareixía estranyament trasbalsat, com transfigurat per l’ira.
El jayo, que feya d’escolá com sempre, va tocar la campaneta, ¡garraninch, ninch, ninch!… y la missa va començar. Els bosquerols varen agenollarse tot seguit. Ab el cap acotat y tremolosos, ni gosavan mirarse al capellá de por que no ’s tombés de sobte y ab una mirada no ’ls deixés per sempre estemordits. Per això, quan, després del introit, va girarse pera dir: El Senyor sía ab vosaltres, tothom va córrer amatent a abaixar la vista pera no toparse ab els ulls abrusadors del capellá. ¡Quína feredat mentres llegía l’epístola, tombat mitj de cantó entre l’altar y els feligresos! No ho semblava pas, un sacerdot de la lley de gracia, humil, amorós, benigne, ungit ab la sanch del Christ… Més aviat tenía retirada ab un sacerdot de l’antiga lley, qu’estés a punt de profetisar la destrucció de la raça pecadora y el foch del cel pera las comarcas impuras. Els bosquerols coneixían que la tempesta sagrada estava per esclatar, y tots sentían esgarrifanças a la pell, com si ja sapiguessin que ’l cel, ofès, anava a desbotar sobre d’ells las malediccions divinas. El moment s’acostava, s’acostava… Mancava acabar l’epístola… després vindría l’evangeli… després el credo… y aixís que l’ofertori fos arribat… allavors… ¡quína angunia de pensarhi!… allavors se giraría ’l rector… y ara a la dreta, ara a l’esquerra, començaría a sentenciarlos a tots entre improperis y renys, com el Jutge terrible del Derrer Judici… ¡Quína angunia! ¡Quína angunia! Hi havía homes que feyan estremituts de por. D’altres, ab el revés de la má, s’aixugavan la suhor de congoixa que ’ls gebrava ’l front… El moment s’acostava, s’acostava…
Però veusaquí que, mentres estavan els bosquerols en lo més anguniós del seu desfici, perquè ja veyan que ’l jayo anava a girar el missal… de sobte, tot de sobte, se va sentir, en mitj del silenci de la missa, una remor impensada, una fressa aixeridoya de faldillas, com d’una dona que entrés a l’esglesia tot rumbejant el cos. Tothom va tombar el cap de correguda, y grans y xichs van sentir que ’l cor els feya un salt.
–¡Llamp de Deu! ¡La Rodassocas! –van mormolar, glaçats, els bosquerols. Sí: era la bagaça, que ’s ficava esglesia endins després d’haver fet la mitja rialla a n’en Bepus de l’Uyá, al Cosme de la Rovira, a l’hereu de câl Janet, que s’estavan a la vora de la porta, mitj agenollats, mitj asseguts. Després ella va passar per entre ’ls rengles de banchs, remenant unas faldillas de roba virolada y lluhint un mocadoret al cap, tan repetit, que per devant se li veya la clenxa partida y per derrera las trenas de color encès. Va tirar amunt, amunt, fins que, al ser a més de mitja esglesia, se va aclofar a terra tota desmandada, mitj badoquejant, mitj somrihent. Els feligresos, com si no ’s poguessin revenir de la sorpresa, semblavan més morts que vius; y, quan tots varen alçarse a l’acte de girar el missal, els uns se miravan als altres, entre encuriosits y poruchs, com volguent dir: "¿Què succehirá? ¿Què deurá passar? ¿Què será de tots nosaltres?”
El capellá, entretant, sense haverse adonat enterament de res, començava a llegir l’evangeli a un cap de l’ara, ab el posat sever de sempre y mitj abocat sobre ’l missal. Després va redreçarse y va tornar al mitj de l’altar pera posarse a resar el credo. Va començar baixet, baixet; però, boy a mida qu’anava mormolant las sagradas paraulas, més anava alçant la veu, fins que, a l’arribar als mots que diuhen: Que está assegut a la dreta de Deu el Pare Totpoderós y d’allí ha de venir a judicar als vius y als morts, el sacerdot quasi cridava com irat, com si ell mateix fos la Majestat tremenda, que té las claus del cel y de l’infern…
Però ’ls bosquerols… ¡vès si es estrany!… ja no tremolavan gens ni mica. Aixís com fins allavoras havían tingut el cor petit, petit, de por… sense saber còm ni per què, van sentir tot d’una que començava a aixamplársels. Ja podía ’l rector girarse tot seguit, ja podía començar el sermó de las iras quan volgués, qu’ells ja no havían de témer ni havían d’esborronarse. ¡Ben al revés! ¡Ben al revés! Més aviat semblava que tots s’haguessin tret un pes de sobre, y fins n’hi havía que feyan un respir d’alleugeriment boy mirantse a la bagaça, fervorosos y agrahits, com si de prompte ’s trobessin amparats contra las amenaças de l’altar ab la presencia de la mala fembra. Es que ’ls feligresos coneixían que ’ls improperis y las malediccions ja no foran pera ells, sinó pera la Rodassocas, aixís que ’l rector se n’adonés. Ara l’embestida qu’estava a punt de venir ja no sería entre ells, tristos bosquerols sense defensa, y ’l capellá, revestit ab els sagrats ornaments, armat de la potestat divina. Desde aquell punt el rector se las tindría d’heure ab la bagaça de Puiggraciós, ab aquella dona resoluda y deseixida qu’ell mateix deya que era ’l mal esperit. "Però ¿ho es, de debó, el mal esperit?” se preguntavan rumiosos els bosquerols, sense arribar a esbrinarne la veritat. Ells no podían saberho pas del cert, perquè al dimoni no més l’havían vist, entre las ombras de la nit, en imatge de boch banyut o de gat negre, però en figura de dona no l’havían contemplat may. Però, ben mirat tot, prou qu’ho devía ser quan tanta temença feya al capellá. Ara, ara sen trauría l’aygua clara, de tot aquet misteri… Si aquella dona era ’l mal esperit, ¿quí millor qu’ella pera deslliurarlos de la tiranía del rector? Ja feya massa temps que durava ’l ser esclaus d’aquell capellá, que ’s valía de la missa, del cálzer, de la patena y dels ornaments sagrats pera ferlos tremolar y ferse obehir com si fos el mateix Deu. Ara tot això ja era acabat, perquè la bagaça, el mal esperit, fora la seva defensa, la seva salvació…
En tots aquets mals pensaments estavan enfonzats els feligresos, quan el sacerdot, sever y altívol com l’estatua del Deu ofès, va girarse de cara al poble pera posarse a fer el sermó:
–"¡Oh gent desventurada! –va començar clamant.– ¡Oh gent desventurada, que no teniu esma pera agenollarvos devant del Senyor del cel y en teniu pera adorar a la bestia! Resteu ensopits y sembleu morts quan heu de fer l’obra bona; però desseguit vos deixondiu y resuciteu pera anar a besar la carn, pera fer oració als enemichs de Deu…”
Mes, encara no havía ’l sacerdot acabat de dir aquestas paraulas, quan tot d’un plegat va adonarse de la meuca, y, assenyalantla ab el dit, va trencar el fil de la prèdica, preguntant ab veu de tro:
–¿Quí es, diguèume, quí es, aquella dona d’allí, que gosa presentarse sense caputxa? ¿Quí es aquesta dona que va a missa ab el cap tan escarit? ¿Es la Rodassocas? ¿Es la bagaça? ¿Es la mala fembra de Puiggraciós? ¡Diguèu! ¡Diguèu desseguit!
Per tot l’ámbit de l’esglesia va regnar un silenci de fossar. Ningú gosava alenar, ningú gosava alçar els ulls. Però, lo que ’s callavan els bosquerols, prou ho va donar a entendre la bagaça quan, aixecantse de terra, va estirar el cos, engallada com volguent dir: "Sí, qu’ho soch.” Allavors totas las ánimas negras dels bosquerols varen fer un bot d’alegría, perquè van creure arribat l’instant del deslliurament. Semblava que totas s’ajuntessin ab el mal esperit y l’atiessin a soterrar al capellá. Però ’l capellá s’aguantava més altívol, més sever, més majestuós que may.
–¿Es a dir, –seguía dihent– es a dir que tu ets la dona de damnació que jo he convidat a penitencia y m’ha respost ab mofas y mentidas? ¿Es a dir que tu ets la dona del pecat mortal, qu’enmalalteixes els cossos per’llá hont passas y matas las ánimas per sempre més? ¿Es a dir que tu ets el diable? ¿Es a dir que tu ets la carn?
La meuca, a cada pregunta, anava rebenxinantse, rebenxinantse, tota dreta, ab el cos enfora y el cap alt, com si volgués desafiar al sacerdot. Per un cantó feya com si rigués ab mofa, per l’altre com si anés a urpar al celebrant ab las sevas unglas verinosas de dona endimoniada. Era talment el mal esperit encarnat, plantant cara a la potestat de Deu. Fins va semblar qu’anava a donar un pas cap al presbiteri… Mes alashoras el capellá va llençar un crit espantós, com si ’l cel s’esquincés de banda a banda. Els ulls li llampegavan terriblement ab lluhiçors de tempesta apocalíptica, y al mateix temps alçava ’l braç dret enlayre, enlayre, com si anés a descarregar el llamp serè de la divina justicia. Era l’exorcista y l’excomunicador… era ’l sacerdot que vol traure del cos y de l’ánima del poble als enemichs infernals.
–¡En nom de Deu el Pare, –deya quasi udolant y dirigintse a la bagaça,– en nom de Deu el Pare, que va fer el món de no res… en nom de Deu el Fill, que ’s va deixar matar per redimirnos… en nom de Deu l’Esperit Sant, que va convertir en llum las tenebras… jo ’t mano, mal esperit, que surtis fòra l’esglesia!
La bagaça, esdevinguda groga com la cera, va trontollarse tot d’una, com si la testa li brandés, ferida pel conjur del sacerdot. Semblava una fera acorralada que no sapigués per hont anar, per hont fugir… En aquell instant de mortal angoixa va aixecar els ulls envers els homes qu’havía conegut a l’hostalet, com si demanés per caritat una engruna de defensa. Va dirigir la vista al Bepus de l’Uyá, però ’l Bepus de l’Uyá va fer el distret. Va mirar al Cosme de la Rovira, y el Cosme de la Rovira va acotar el cap. Va llençar una mirada desesperada a l’hereu de câl Janet, y l’hereu de câl Janet va fer veure que no ho veya.
Allavors, la meuca, ab pas trontollós, com si li manqués la terra sota ’ls peus, va començar a anársen esglesia avall, esglesia avall… Però encara no havía arribat fins a la porta, quan el capellá li va fer un crit:
–¡Repenedeixte! ¡Encara hi ets a temps!
Però la bagaça no més va girar el cap pera esclafir una rialla de dimoni: ¡Hi! ¡Hi! ¡Hi! ¡Hi!, y després va surtir al defora, entre l’esglay de tothom.
XIV
La missa blanca y
la missa negra
Era ’l diumenge després d’haverse tret del temple a la bagaça a copia de conjuris y anatemas. Las tremendas paraulas d’excomunió semblava que, ressonant encara dins del temple, tinguessin estemordit al pobre jayo, que s’estava a la vora de la porta, mitj arraulit y confós, entre la fosca enfredorida de las primeras horas matinals. Agafat a la corda de la campana grossa, que penjava d’un forat de sota ’l chor, senyalava a missa pausadament: Nanch… nanch… nanch… Com més anava, més acompassats y cançoners eran els tochs, igual que si las mans que feyan moure la corda, tremolosas ja de sí, acabessin de perdre l’habilior… Naaanch… naanch… naaanch…
Per las afraus y las timberas dels sots las batalladas s’hi arrossegavan ab gansería, com si no gosessin a enfilarse rostos amunt ni trucar com sempre a la porta de las casas ensopidas, ab aquella cançó de cada festa: ¡Baixa, vehí… la missa a ohî… baixa vehí…! Era tan espessa la boyra, aquella matinada, era tan espessa y freda… que talment semblava que la gelor humida que surava arreu hagués glaçat la veu de las campanas.
El jayo, tan sofert y tot com era, de tant en tant havía de deixar anar la corda pera fregarse las mans, que se li quedavan balbas. "¡Bona entrada d’hivern!… –deya entre dents.– ¡Bona entrada d’hivern ens do ’l Senyor!…”– Y, a fi de desentumirse ’ls peus, que també se li enravenavan a correcuyta, ab prou feynas y dolors donava unas quantas passas, ara cap a dins de l’esglesia, ara cap a fòra ’l porxo, ara cap a sota ’l chor. Després, un cop s’havía revingut un xich, se tornava a posar a tocar ab tant dalit com podía, deturantse a estonas y parant l’orella de tant en tant pera veure si sentía las batalladas. Mes, com qu’era tan xaruch y ja sordejava bona cosa, no arribava a distingir ben bé ’l sò y no sabía del cert si tocava o no tocava. "¡Válgam Deu de la Creu! Potser no ’m faig sentir…” barbotejava ’l vell, tot concirós.
El fet era que, després de tanta estona de senyalar a missa, encara no havía comparegut cap bosquerol ni bosquerola. "Potser no toco com cal y no ’m senten els vehins…” tornava a mormolar el jayo. Fins que, pera surtir de dubtes, va encaminarse cap al defora a preguntarho a la Mariagna, que, tot y aixafadota com estava, no era tan dura d’orella com era ell.
–¿Que no se sent la campana, Mariagna?
–Jo pla la sento, Joseph.
–Donchs, allavors… ¿per què no baixan?
–¡Oh, y que ja es hora de que fossin aquí!
Y els dos avis se miravan estranyats, sense saber de segur lo que ’ls passava.
Mentrestant, el capellá, devant de l’arquimesa de la sagristía, s’anava revestint pera ’l sacrifici. Com que la matinada era tan emboyrada y tèrbola, s’havía hagut d’encendre un cap de blandó de demunt d’un canalobre, a truco de que mossen Llátzer s’hi vegés al posarse els ornaments. Era un d’aquells días sense auba, que venen tristos y negres, com una nit qu’anés a derrera d’una altra nit. Pel finestró aspitllerat que donava al absis no entrava ni una gota de llum, ni una gota de celistia. Tot era rúfol y fosch. Però, ab tot y la tristesa que traspuava arreu com suhor de llágrimas, mossen Llátzer, aquell matí, se trobava animat per la fe més viva, y fins li corría pels llavis com un somrís triomfal.
El recort de la victoria guanyada feya vuyt días sobre ’l dimoni de la carn, li omplía ’l cor de confiança en son poder de sacerdot ungit per obra y gracia de l’Altíssim. Sentía que portava a dins l’esperit de Deu, ja que tenía prou virtut pera confondre als enemichs de l’ánima. May havía conegut com alashoras que, revestit ab els sagrats ornaments, feya l’ofici de Divina Majestat, ab las tres coronas de Gloria sobre la testa, ab l’espasa de foch a l’una má y las cadenas a l’altra pera lligar a las potestats de l’infern.
Mentres se passava l’alba pel cap, pensava ab aquell espantós conjuri qu’havía tingut prou força pera aterrar a la bagaça, pera aterrar als feligresos y… ¿per què no confessarho?… pera aterrarlo a n’ell mateix, al deixar anar els mots terribles. Havía sigut tan fort el seu esglay, qu’havía quedat séns esma al cor pera sermonar als bosquerols y traure de la victoria assolida tot el doll d’ensenyanças y d’exemples que sen podría haver tret.
Però lo que no havía sabut fer el derrer diumenge, corprès de por misteriosa per las propias execracions, ho faría ara tot seguit, aixís que l’ofertori arribés.
–¡Ja ho veyeu, germans meus, –els diría;– ja ho veyeu, còm el triomf sempre es de Deu, del Senyor de cels y terras, que alçant un dit ne té prou pera tornar el món al no res! Si aneu pel camí de Deu, anireu de braçet ab els sants, que triomfan eternament. Si camineu per la ruta del pecat, els vostres peus mateixos vos durán a la desfeta y a la mort. El plaher de la carn dura un tancar y obrir d’ulls, y el goig de Deu dura fins després dels sigles. Sota la carn hi dorm la malaltía, hi dorm la damnació: ab l’esperit de Deu hi bategan la salut y la vida eterna. ¡Veníu ab mí ’ls que volgueu viure sempre! Jo us ensenyaré ’l camí de la llum que may s’apaga… Jo us faré veure l’arbre de la vida, que no s’esfulla may…
–¡Missenyor!… –va exclamar en aquell moment una veu mitj apagada, com d’algú que no gosés a rompre l’exaltació del sacerdot.
Se va girar mossen Llátzer, y va veure al jayo que venía ab una cara tota mústiga que feya llástima de mirar.
–¿Què teniu, Joseph? –va preguntar el capellá ab veu piadosa, veyent al pobre avi tan marcit.
–¡Ay, missenyor! ¡No ho sé pas! Jo, trist de mí, prou toco la campana… però la gent no vol venir.
–¿No ha baixat encara ningú a missa?
–Ningú, missenyor, ningú.
Y, com pera refermar la dita del vellet, derrera d’ell va comparèixer la Mariagna fent anar el cap ab ayres de condol.
El rector se va quedar contemplant bona estona als dos vellets, tot sorprès, tot alarmat, més aviat pels posats de desolació que feyan que per las paraulas tristas que mormolavan. May com alashoras, may, se li havían aparentat tan abatuts y al mateix temps tan apesarats. Ells, que may se trasbalsavan per res del món, ara semblava que ’s consumissin anguniosos.
–¿Que no veyeu que fa una matinada tan crúa?… Deurán esperar el derrer moment… –va dir amorós el rector pera donarlos esperanças.– Tornèu a senyalar a missa un ratet… ¿sentiu?… y desprès tocarèu la rematada… Deu no ho vol pas, que pensem mal abans d’hora, ni que desesperem de lo que té de venir.
Ple d’humilitat, el jayo se va tornar a posar a estirar la corda ab tot el dalit que va poder …Nanch… nanch… nanch… Mentrestant la vella anava y venía, desficiosa; entrava a l’esglesia, surtía al defora, mirava cap a l’Uyá, mirava cap a la Rovira, frisant pera veure l’arribada dels bosquerols. Però entre ’l temps, qu’estava tan tapat, y lo flaca de vista qu’era ella, per més que llucava amunt y avall dels caminals, no veya venir a cap criatura nada, a cap ánima viventa… fins qu’al capdevall, al capdevall, per sota las feixetas de câl Pugna, li va semblar que s’atansava un escamot de gent. Era una clapa, a troços blanca, a troços negra, que ’s bellugava, que ’s movía, qu’anava marxant, per entre ’ls arbres, sense que ’s pogués veure ben bé lo qu’era.
Pera hèuren la certesa, l’avia va anar a contarho a n’en Joseph… y, ab la má fent ventalla sobre ’ls ulls, tots dosets miravan cap al cingle pera veure si ’n treyan l’aygua clara, de tot allò tan estrany.
–Es gent que ve… ¿Fa, Joseph?
–Pera mí es un ramat, Mariagna.
–¿Un ramat? ¿Voleu dir?…
–A mi m’ho sembla…
Y, mentres els jayos maldavan pera esvanir el dubte que ’ls anguniava, la clapa bellugosa, com xuclada per un grau del cingle, va desaparèixer tot d’un plegat, sense deixar rastre ni senyal de si allò eran bosquerols o eran ovellas. Allavoras els dos vellets varen acabar de perdre la paciencia. Tan resignats y quietons com eran de costum, aquell diumenge feyan cara d’amohinats y concirosos, lo mateix que si tinguessin por d’alguna cosa negra qu’hagués de succehir. Com ánimas en pena, anavan fent camins de la sagristía a l’esglesia, de l’esglesia al cementiri, del cementiri als caminals…
–Repapiejan, els pobres vells… repapiejan… –deya entre dents mossen Llátzer.
Però, al cap y a la fi, el posat intranquil dels jayos va acabar per ferli angunia, perqué, acostumat com estava a vèurels sempre tan confiats, sense posarse per res cap pedra al fetge, no sen sabía avenir, de trobarlos ara tan plens de neguit. Mes la pitjor pena y el pitjor dolor varen ser quan el sacerdot va conèixer qu’ell també s’encomenava ’l desfici dels sirvents.
–¿Y si no baixessin?… –començava a pensar mitj esferehit.– ¿Si abandonessin l’esglesia pera sempre més?… ¿Si no volguessin més missa ni sagraments?…
Va passar un quart, va passar mitja hora, ne va pasar una… y res. El capellá, revestit de cap a peus y plantat de tant temps devant de l’arquimesa, a la fi va agafar el cálzer y, ab ayres resoluts, va surtir cap a l’altar. Al posar els peus al presbiteri, no ’s va poder estar de llençar una mirada a la nau pera veure si havía comparegut cap feligrès escadusser; però, com que las ombras s’apilavan feixugas per tot el temple, no va distingir enterament res. Solament pel silenci de tomba que regnava ’s coneixía que dins d’aquella foscuria no hi alenava ningú.
El día, en compte d’alçarse, s’anava tapant, tapant. Ni la mica de claror glaçada que s’escorría pels finestrals, ni las llumenetas tremolosas dels ciris que parpallejavan a l’altar, eran prou pera esbargir las tenebras que s’escampavan arreu. No més els llums de la credença feyan com una boyrina lluminosa a l’una banda y altra del Sagrari; y, en quan a las dúas palmatorias de sota Sant Pau, ab prou feynas feyan lluhir una mica l’espasa de l’apòstol rebassut. Lo demés tot eran tenebras y espessor de llims…
Ab el cor vessant de dol, mossen Llátzer palpava per sota l’ara, mentres deixava ’l cálzer y treya la bossa y regirava ’l missal. La tristesa inconsolable d’aquell día de foscuria se li ficava a glops dintre de l’ánima, com si volgués ofegarla en sa negror. "¡Sol! –barbotejava, plorós.– ¡M’han deixat sol!” Y tan contorbat estava per la tribulació, que ni esma tenía pera anar seguint las cerimonias ni pera recordarse de las paraulas de la missa. Ell prou feya esforços pera asserenarse y aixecar l’esperit a Deu… Però cada pas del sacrifici era pera ’l pobre capellá una punyida nova y un clau nou.
El primer cop que ’s va girar de cara a la porta de l’esglesia pera dir El Senyor sía ab vosaltres, va semblar que ’l cor se li feya troços al veure que la salutació d’amor ressonava en la soletat… ¡El Senyor sía ab vosaltres… y els banchs eran vuyts, tots vuyts!… "Però ¿ahont sou, oh condemnats feligresos? –preguntava entre dents el sacerdot.– ¿Ahont sou, que fugiu de la benedicció del cel?” Y, com si fos una resposta misteriosa, tot d’un plegat va sentir una veu llunyana que li revelava ’l siti de damnació ahont els bosquerols s’aplegavan en aquell instant.
…En compte d’encaminarse, com sempre, a la parroquia, s’havían enfilat cap al cim de Puiggraciós. Las donas prou volían devallar, com de costum, al sot de l’esglesia pera anar a missa, segons manava la veu de la campana… però els homes els havían privat de posarhi els peus. "No hi baixessiu pas: ¿sentiu? –els deyan mirantlas de fit a fit.– Si voleu missa, anèu a Sant Segimon, anèu a l’Ametlla, o a Bertí, o al Figueró… Però, a la parroquia, de cap manera…”
Y allavoras, vulguis no vulguis, las caputxas blancas havían pres, per entre la boyra, el camí de las esglesias vehinas, mentres per la seva banda, els homes, envolicats ab las mantas, trescavan rostos amunt fins a dalt de Puiggraciós.
¡Ab quína claretat més espantosa ho anava veyent tot el capellá! A la mateixa hora que començava a baix la missa blanca, voltada de soletat, començava a dalt la missa negra, acompanyada de generació…
Com si tingués el do de veure las cosas llunyas y amagadas, al sacerdot, desde l’ara de l’altar, se li ofería devant dels seus ulls mateixos l’espectacle estrany que ’s representava dins l’ermita. Veya las cambras fumadas de l’hostalet totas plenas de gent y resplandors… y li semblava qu’eran la nau y el presbiteri d’aquell temple del pecat, ahont s’hi celebrava la festa del dimoni. La llar, tota encesa, ab bon espetech de foch de garbons, se li apareixía com l’altar major de l’infern, guarnit de tions y de flamas qu’il·luminavan sinistrament las parets negras de l’hostal y las caras torradas dels bosquerols. Devant de l’altar de foch, a tall de Sant Patró venerat, se li aparentava ’l mal esperit, encarnat en la bagaça. Allí, mitj deixada anar sobre l’escon, se destacava la Rodassocas com en un trono triomfal, lluhint las trenas de color encès y el coll y els braços y el pit de carn blancaça. Tot al voltant, hi rondavan anguniosos, com devots que no gosessin arribar a l’altar, l’hereu de câl Janet, el xicot de l’Ensulcida, el Bepus de l’Uyá, tota aquella mústiga jovenalla, corsecada de luxuria y de tristor…
Com esferehit per aquella aparició sacrílega, el capellá tancava ’ls ulls pera no vèurela; però ’l fantasma de l’ermita era perfidiós, y el va anar perseguint mentres va durar la missa. Quan va ser a la consagració, també va semblar que se li apareixían els oficiants de la missa negra que se celebrava a Puiggraciós. Eran l’ermitá y l’ermitana, els dos vells mitj salmayres, mitj bruixots, qu’anavan y venían per las taulas de l’hostal, boy servint vianda y beure als feligresos o portant recados a la bagaça de part dels terrassans, llenyatayres o pastors. Venían a ser com capellans de l’infern que fessin arribar fins al dimoni las lletanías del pecat mortal.
Mossén Llátzer s’anava afinant, afinant de congoixa, com si s’hagués de morir. Al ser a llegir las derreras oracions, ab prou feynas podía arribar a dir un mot ni a aguantarse devant l’ara. Després se va girar, com de costum, pera donar comiat als feligresos; però a l’anar a dir las sagradas paraulas: Anèusen: la missa s’ha acabat, se va repensar de sobte, no deixant surtir aquells mots que semblava que fessin coro ab la befa impía dels bosquerols. Allavors va resar ab veu tremolosa el derrer evangeli, y després va agafar el cálzer pera tornar a la sagristía. Però estava tan adolorit, tan trasbalsat, havía hagut de fer tants esforços pera acabar el sacrifici, qu’al baixar els dos grahons de l’altar va sentir que las camas se li segavan, que ’l pensament li fugía, y, després de trontollar un instant, va rodolar per terra com ferit de mort.
El cálzer va anar per’quí, els corporals per’llá, la patena un bon troç lluny… Els jayos hi varen córrer pera assistirlo: "¡Missenyor! ¡Missenyor!” Però, com que l’esglesia era tan fosca, no veyan ben bé ahont havían de posar els peus pera no trepitjar al sacerdot. Ademés… per’llí terra hi havía escampat el sagrat servey de missa, y els esborronava de pensar qu’ab las sevas mans profanas podían tocar la copa del cálzer, o els dintres dels corporals, o bé ’l fons de la patena… Però, a la fi, vencent el sagrat terror, van acostarse, van estirar el braç per dins de l’ombra, van palpar la casulla…
–¡Missenyor! ¡Missenyor! –exclamavan.
–¡Missenyor! –repetían.– ¡Missenyor!
Però ’l capellá no tornava en sí.
XV
Días negres
Pels seus passos comptats havía vingut l’hivern, ab tot el seu seguici de días curts, de sol esgroguehit, de cels endolats y plujas cançoneras.
De trist, l’hivern, ho es a tot arreu, però enlloch del món s’hi troba tant com allí als sots, ja de sí feréstechs y ombrívols. El día que, a tall de negra filagarsa, s’estiragassava algun núvol sobre ’l troç de cel estès entre ’l cèrcol de molas y cimals, ja podían dir els bosquerols: Deu mos ajut, perquè la fosca s’eternisava pels sots, com si s’hi trobés bé, per’llí aclofada… En aquellas horas de tenebra, llargas com días sense pa, la gent anava a las palpentas per las casas, perquè, encara qu’encenguessin llum, ni ’ls gresols ni las llantias feyan prou claror pera que las donas s’hi vegessin a feynejar per las cambras, a pujar a las golfas o a devallar als cellerets.
Hi havía días que talment semblava que ’ls sots, tot y sent tan fondos, s’haguessin acabat d’ensorrar fins al mateix cor de la terra y qu’allavors els bosquerols visquessin entre l’espessor dels llims.
Però lo pitjor era encara quan, després de las foscas anguniosas, venían els días d’aygua, que no s’acaban may més. De vegadas era una pluja seguida, perfidiosa, però quieta, d’aquellas que, sense fer soroll, estovan marges y parets y amaran la terra fins a las entranyas. Altres cops era un xáfech desenfrenat que feya anar els fays embutits d’aygua y omplía ’ls torrents de gom a gom. Semblava que l’ayguat, tot se n’ho havía d’endur; y, com si no ’n tingués encara prou de negar hortets y feixas, esllaviçava ’ls marges, els pendiços, y dels camins en feya xaragalls.
¡En voleu, allavors, de gemechs y crits d’angunia! ¡En voleu de llágrimas y planys pels casalots! Ab els camins tous, ab els camps enllacats, ab las terras ensulcidas, els bosquerols se trobavan sitiats dintre de casa y amenaçats per la fam. Volían menjar… y no podían surtir al defora ni arribar a l’hort a cullir vianda. Mancava ’l pa a la panera… y no podían baixar al molí.
–¡Es per la mala fembra, –deyan las donas– es per la mala fembra de Puiggraciós, que Deu mos castiga aixís!
–¡Són las malediccions de la parroquia, –mormolavan els homes– lo que desencadena aquets flagells!
Y com que ’ls xáfechs may paravan, y plou que plou, y plou que plou… encara venían més tribulacions y més tragedias, perquè ara l’aygua descalçava els ratats fonaments de las casas, ara pudría ’ls caps de viga, ara feya plorar las goteras per’quí, per’llá. L’un día tot era "¡Veníu, veníu!” perquè s’ensorrava la teulada del corral… L’altre tot era "¡Corrèu, cuytèu!” perquè l’aygua ’s ficava pel barri y se n’entrava al celleret… Ab la mort a dins de l’ánima, la gent corría a apuntalar els sostres que feyan moviment o a tapar forats y escletxas ab manats de palla, ab pellingots…
–¡La nostra hora es arribada! –clamavan las donas, esporuguidas.
Y els homes responían ab veu ronca:
–¡Mal llamp de Deu com no morim tots a l’acte, qu’aixís acabaríam de patir!
Però ja podían resar, ja podían malehir… l’aygua no s’aturava ni ab renechs ni ab parenostres. Dali que dali, dali que dali, anava cayent del cel sense parar, las unas vegadas a bots y a barrals, com si hagués de finar el món… altres cops tot a pleret, a pleret, com si, afadigada y tot de caure, no portés mica de pressa, ni se n’hagués de deixar fins al día del judici. Aixís s’allargavan, aquell hivern, las horas emplujadas; aixís venían els días negres derrera dels días negres… fins qu’un matí, per demunt de las feixas de l’Uyá, el sol va treure ’l cap de mica en mica… Però ¡quín sol va ser aquell més mústich y pansit! Semblava mentida que la llum del món pogués fer aquella cara de malalt y llençar aquellas ulladas d’agonia!
Tot seguit els sots se varen tenyir d’una claror entre cendrosa y groga, que feya pensar ab la mort…
Els dos avis de la rectoría també varen passar els set cálzers d’amargura, en tota aquella tongada de llástimas y condols. Sols y verns en la tribulació, sense consol ni ajuda de criatura viventa, hi va haver cops que de bona gana haurían donat l’ánima per mor de Deu.
Tan xaruchs, xaruchs, com eran, s’havían hagut tots dosets de defensar contra l’aygua traydorota, qu’a lo millor se ficava pels junts de las teulas y pels resquicis de las oberturas. Pera no deixarse sorpendre per l’enemich, anavan com furons de l’una banda a l’altra, vigilant portas, finestras y forats, y’s rellevavan de nit y día per por de caure rendits de cansament. Mentres la jaya vetllava, el jayo trencava ’l sòn; y, quan se trobavan els dos vellets a l’hora de rellevarse, "¡Valgans Deu de la creu!”, deya, tot gemegant, l’avi; y allavors l’avia responía: "¡Que per sempre ’ns valgui, amen!” Aquellas pregarias eran com mots de salutació ab que ’ls dos vells se donavan coratge entremitj de la congoixa y la solitut.
Però, de totas las penas que passavan, la que ’ls aturdía més eran las goteras, que, com més anava, més regalavan de per tot arreu. ¡Allò sí qu’era un desfici y un neguit! No hi ha pas res al món que fassi tanta angunia com sentir las goteras fent toch, tach, entre la fosca…
Hi havía nits que, rendida de fadiga, la jaya ’s deixava anar demunt del jaç, y encara no havía tingut temps d’aclucar l’ull que ja li començavan a caure gotas a sobre ’l cap. "¡Deu meu, Senyor, assistíume!”, clamava la pobra vella, tot aixecantse. Y, mentres s’encaminava al passadiç ab el llumet a la má, s’aturava tot d’una al peu de la porta, perquè li semblava sentir que també queyan gotas dins del recambró. Y, com qu’al recambró hi havía desada la pobresa de la roba, corría a trèurela del caixabanch, per por de que ’s mullés, de que ’s florís. Allavors penjava ’l llum d’una estaca y ’s posava a arramassar las peças… Però, aixís que tenía la robeta als braços pera traginarla a un altre lloch, s’adonava tot d’un plegat de que també plovía a la porxada… y, com qu’allí hi tenían la mica de mestall per l’any, la dona ja no sabía per quín cap girarse ni lo que calía salvar primer. ¡Allò era un matament… una congoixa, semblant a l’agonía de la mort!
Després, quan el temps se va alçar un xich, semblava que, tant el jayo com la jaya, també s’haurían hagut de revifar una mica… però no. Per una banda, aquell sol esgroguehit els omplía de tristesa l’ánima… y, després, may els mancavan trifulgas novas y flagells nous. Quan no eran las calamitats del temps, eran altras penas y caborias. ¡Pobres avis! Com més vells se feyan, més cambiavan de taranná. Aixís com abans no ’s trasbalsavan per res del món, ara ’s tornavan corcons y neguitosos, com si un rosech els consumís. Per la manera com se morfonían y frisavan, planyentse y somicant d’un cap de día a l’altre, semblavan ánimas penadas per manca d’oracions…
No feyan més que doldres de que las ayguas ho havían malmès tot y de que ells ja no tenían esma pera apariarho. Per això anavan y venían a totas horas com esperits follets, mormolantse l’un a l’altre, a cau d’orella, misteriosas paraulas de temor.
El jayo exclamava, tot baixet:
–¿Què dirá quan vegi tot això?
Y la vella responía, concirosa:
–¡Pobres de nosaltres! ¿Què dirá?
Y escoparrendits, confosos, tots dos miravan al defora, y veyan que las ayguas se n’havían endut torrent avall el troç de jardí de l’hort y que las voras dels caminals tornavan a omplirse d’un herbey orat, y que las creus del cementiri jeyan entre las malvas, decantadas pel xáfech y pel vent. Però l’esglay gros va ser quan, al tornar a entrar a l’esglesia, varen veure la miseria que regnava per allí dins. L’aygua havía entrat per sota la porta, deixant las llosas encatifadas de llot; la floridura s’havía tornat a apoderar dels vestits de sants y santas, y las aranyas teixían altra volta per las coronisas dels altars. ¡Quín rau-rau va ser pera ’ls jayos contemplar aquella inmundicia! Se sentían com culpables y avergonyits de ser tan vells y de no veures ab prou cor pera aconduhir aquell devastall.
Per això may callavan exclamant:
–¿Què dirá missenyor al veure aquesta poca condicia? ¿Què dirá al contemplar això?
Y quan va baixar de la cambra el capellá, trasposat, groch, envellit, com si li haguessin tirat els anys assobre a carretadas, els jayos semblava que s’amaguessin, com volentse fondre terra endins.
Va ser devant del trágich espectacle dels cels esmortuhits y dels días rúfols que li va tocar a mossen Llátzer tornar a obrir els ulls a la vida, després de las setmanas de febre y de desvari qu’havía passat retut al llit. ¡Que desolat, que trist, que deixat de la má de Deu, ho tornava a trobar tot!
Sinistrament il·luminat per aquell sol esgroguehit y cendrós, may se li havía aparegut tan funerari com allavoras el cèrcol de montanyas negras ahont vivía aparedat. En comptes de tornar a néixer a la llum del món, li semblava que, lo que feya, no més era cambiar de sepultura. Aixís com fins allavoras havía estat enterrat al fons d’un llit, d’aquí endevant tornaría a tenir per tomba, la negror dels sots. Sa tornada a l’existencia estranya d’home enterrat de viu en viu se li apareixía com la pena més esgarrifosa y al mateix temps com la senyal tremenda de que encara no havía complert el cástich dictat per la divinal sentencia. Ell, que ja s’havía imaginat la benhauransa de no haver de veure més aquellas esquerpas fondaladas ni aquells tous d’ombra espessa del fons de las boscurias… ell, que ja somiava no tornar a sentir parlar d’aquells homes dormilegas que covan la maldat sota la sòn y que, enllepolits pel dimoni de la carn, abandonan la missa y els sagraments… ell, que ja entreveya l’estrella lluminosa qu’anunciava la fi del seu calvari… ell, que ja se sentía quasi esbandit del pecat d’un día y pensava anar a gaudir las misericordias celestials… ¡se trobava altra vegada presoner de l’ombra y encadenat al peu dels cingles y els turons!
Pera endolcir un xich el cástich de tornar a la vida a que ’s veya condemnat, no trobava més consol que ferse venir a la memoria tot lo qu’havía vist com entre somnis en aquellas horas de febre en que ja li semblava ser de l’altre món. Ab els ulls cluchs y la testa alta, com aquell qu’assaboreix una visió agradosa ab el pensament… ¡ab quína delicia no tornava a contemplar els fúnebres fantasmas que li havían ballat devant del llit per entre las boyras del desvari!
…Primer veya una gran foscuria, una negror fonda, fonda, com la que deuhen veure ’ls difunts dins dels enterraments en que reposan. Però vetaquí que tot de sobte van començar a bellugarse sobre aquell món del no res unas llumenetas com espurnas qu’acabavan de fer més espessa la fosquetat. Eran uns llumets tremolosos qu’anavan y venían, pujavan y baixavan, s’amagavan y tornavan a surtir, fent sempre ballarugas devant dels ulls… "¡Calla! Això es que soch mort… –deya allavoras:– mort y enterrat… y aquestas llumenetas deuhen ser els fochs follets que saltironan pel cementiri.” Però desseguida replicava: "No, això no pot pas ser; perquè, si fos colgat al fossar, no sentiría, com ara sento, que va plovent sobre meu…” Y de que rebía la pluja no podía pas dubtarne… Una per una, haguera pogut comptar las gotas que ’m queyan demunt del cap. Mes ¿què deuría passar allavoras que ’ls llumets anavan venint, venint, com si volguessin tocarme? Tant y tant se varen atansar que vaig veure que no eran pas fochs follets. Eran gresols, els gresols que duyan a la má ’ls jayos pera venirme a assistir. De primer no vaig entendre ben bé lo que feyan forfollant pel llit y regirant el tapall; però després ja començava a capir que lo que volían era agafar entre tots dos las voras del llençol pera mudarme de seti… Lo que no arribava a endevinar era si ’m treyan d’allí pera lliurarme dels degotalls que ’m queyan a demunt, o bé… si tant mateix m’havía arribat la derrera hora y m’havían d’enterrar, y els avis ja ’m duyan cap al sot, sostingut per las puntas del suhari. Allò, sí, que may ho vaig entendre, may…
Y aixís, assegut a l’entrada de la rectoría, anava fent memoria, mossen Llátzer, de las sevas caborias de malalt, com si volgués surgir ab el pensament retalls de somni y llencas de desvari… quan, tot de sobte, va semblar que ’s desvetllés de las visions de la tomba pera pensar en las cosas d’aquet món. Ab una veu entelada y tremolosa que trasparentava la debilesa de l’esperit, va cridar als jayos:
–¡Joseph, Mariagna, veníu! Dèume un xich d’ayre. Ajudèume a alçar… que surtirèm al defora… Vull veure l’esglesia, vull veure ’l jardinet…
Al sentir aquets mots, va semblar que als avis se ’ls glaçava l’ánima. El vell va mirar a la vella, com exclamant silenciosament: "¡Ja es arribat el moment que tant temíam!” Y la vella movía ’l cap, com volguent dir: "¡Ay, pobres de nosaltres! ¿Què dirá quan vegi aquella desolació?”
Y mentres, l’un a un costat y l’altra a l’altre, anavan caminant y sostenint al capellá, pensavan anguniosos. "Ara, ara… se n’adonará y fará una exclamació de pena.”
Perquè no eran pas renys, lo que temían els jayos, de mossen Llátzer, sinó aquellas paraulas de dolça planyença que gastava tot sovint y qu’encara sembla que fassin més mal al cor.
Quan mossen Llátzer va ser al defora y va alçar el cap envers el cèrcol de turons y cingles que ’l tenían enrotllat per tot arreu, va sentir al cor un gust de fel y vinagre, com no l’havía sentit may, ni en las horas de major dolor.
Ab aquell sol esgroguehit qu’il·luminava la terra ab claror tremolenca y llagrimosa com la d’un flam de funeral, els sots semblavan el reyalme de l’eterna quietut al derrer día del món. Arreu surava un silenci de sepulcre que deixava el cor glaçat. El gebre entumía la frisor de las arbredas, la gelada aturava ’l pas dels reguerols. No s’ohía ni un respir ni una alenada, ni un crit de bestia, ni un xiu-xiu d’oreig… Tot callava com si la vida s’hagués parat, com si las cosas del cel y de la terra estessin a punt d’esvanirse per sempre més. Fins las pobras casas mitj enrunadas que s’escampavan pel sot, feyan un posat com si patissin, com si estessin malaltas, o potser a punt de morir. A l’Uyá, els vents havían torçat la xemeneya de la cuyna baixa y decantat la torratjeta de sobre ’l trull, y l’edifici semblava qu’anés de tort. A câl Pere Mestre, l’empenta de l’aygua havía esbotzat la llenca de mur que corría de la porta al finestró del corral; y, ab aquella gran boca oberta, la casa tenía l’ayre de fer el derrer badall de l’agonía. A cân Pugna, qu’havían hagut d’apuntalar per part de fòra arrambant a las parets cayrats y vigas, apareixía com un casalot coix, que de tan ranco anés ab croças. Las tapias corcadas de Romaní, que de tan decantadas ja feya anys que semblava que pesessin figas, ara s’havían desplomat un bon xich més y estavan leri-reri si van o no van de trompis rostos avall…
Mossen Llátzer se va posar las mans devant dels ulls pera no veure semblant desolació.
–¡Això es la mort! –deya entre sí.– ¡Això es la mort, que ’m va voltant per tots cantons! ¡Això es la mort, que ’m fa bavarotas, que s’acosta com si ’m volgués tocar, però sense arribarme may á posar la má al demunt! Se moren els camps, se moren las casas… tot se mor menos jo, que, trist, me migro anyorant la pau eterna… Las casas arribarán a caure a engrunas… Mancada de xopluch, vindrá un día en que la gent dels sots haurá de cercar refugi dins las baumas, esperant la derrera hora… Després tot se convertirá en un fossar inmens, en un cementiri sense fitas… y jo… jo encara restaré vivent, com si Deu me designés pera vetllar la sòn dels morts…
Però ’s va deturar de sobte ’l capellá mentres feya tan negres pensaments, perquè, baixant els ulls a terra, va quedar sorprès y corglaçat a la vista del jardí. A l’adonarse del devastall d’aquell bocí de terra, un temps florit y ara arrasat… va semblar qu’anava a obrir la boca pera llençar un gran sospir qu’exhalés el seu condol. Els jayos ja abaixavan el cap com si per endevant s’avergonyissin de la paraula planyívola qu’anavan a sentir; mes el capellá, pera no fer pena als seus sirvents, va ofegar el plany a dins del cor y va passar de llarch, llençant no més una mirada trista cap a n’aquells indrets mortuoris qu’ell havía resucitat ab son amor.
Va donar després unas quantas passas més amunt, sempre anant cap a la esglesia; y a l’arribar als xiprers del cementiri va veure, ab dolor de l’ánima, que per las voras dels caminals tornava a créixer l’herbey ab més saba, ab més orgull que may. "Ara sí, que no ’s podrá estar de queixarse…”, varen pensar els avis ab temor; mes el capellá, silenciós sempre, va passar tancant els ulls com pera no veure la miseria que ’l voltava.
Al cap y a la fi varen arribar al peu de l’esglesia. Varen empènyer la porta, y tot d’un plegat se ’ls va presentar a devant tota la desolació que regnava al lloch sagrat… crostas de floridura pels vestits de sants y santas, cortinatges de terenyinas per coronisas y ninxos dels altars, una catifa de fanch estesa a terra, broça y runa per tot arreu… Allavoras la pena del rector va esclatar tota plegada, mentres venía als avis una suhor freda, una angunia, un tremolor…
–¡Prou, Senyor Deu meu! –clamava mossen Llátzer.– ¡Prou! ¡No ’m castiguèu mès, que ja reconech vostre poder infinit!
Y després, girantse a ne ’ls jayos y senyalantlos ab la má la calamitat qu’omplía ’l temple, va preguntarlos ab gran tristesa:
–Però ¿qu’es això? ¡Diguèume! ¿Qu’es tot això?
Mes els avis, en compte de respondre, van començar a somicar, mentres las llágrimas els corrían cara avall.
–¿Que plorèu? –va preguntar el capellá al jayo.
–Sí, que ploro, –va fer el vell.
–Però ¿per què? Diguèu per què…
–Perquè ja no tinch força, missenyor.
–¿Y vós, Mariagna, Mariagna…!
–Perquè no som bons per’ res.
–¡Oh! ¡Pobres avis! ¡No diguèu pas més això! –exclamava, enternit, el capellá.– ¡No diguèu pas més aixó, que ’m feu l’ánima a bocins.
Y aterrat, retut, ab el cap amagat entre las mans, el sacerdot rumiava, ab esgarrifanças entre pell y òs, que la soletat mortuoria que somiava suara encara no era tan ferotge com la que veya venir en aquell moment. Els jayos també estavan a punt d’abandonarlo, se ’ls acabavan las forças, se morirían qualsevol instant… y ell, sol y vern, desamparat, hauría d’anar sense esma, com una ombra vagarosa, pels sots dels morts…
XVI
Udols de la nit
De cap manera podía mossen Llátzer ablanir dins del seu cor el dolor viu que li feya l’allunyament dels feligresos sorruts. ¡Haver abandonat l’esglesia, els grans perversos! ¡Haver deixat la parroquia y son pastor! ¡Haver aborrit la Missa y els Sagraments! Ni en las estonas de conversa ab els dos jayos, ni en las llargas horas de reso quotidiá, ni al mateix peu de l’ara santa, podía esbargirse del pensament aquell sinistre recort dels bosquerols, que ’l torturava a tot hora.
–¡Quína befa més sacrílega! –deya entre sí.– ¡Quín escarnot més crudel!
Y, ab aquesta deria dins del cap, passava las horas rumía que rumía, dançantli sempre per devant dels ulls la sombra de la bagaça, o la dels ermitans de Puiggraciós, o de la jovenalla luxuriosa y trista que convertía l’ermita en un bordell, o la dels vells xaruchs de las clotadas, bonyeguts d’ánima y nafrats de cos. Fins devegadas sentía com una mena de vergonya de veure que ’l seu esperit, qu’un temps tenía alas pera volar fins als cims lluminosos de la divina contemplació, ara ’s trobava engorronit com una bestioleta de la terra que no pot alçar el cap d’entre la pols. ¡Quína angunia li feya, a certs moments, sentirse l’ánima encadenada a la mesquinesa de semblants cavil·lacions!
–Després de no haver sabut redimir als esquerps montanyenchs, –deya ’l rector ab amargura– no més me manca que restar presoner de la miseria d’esperit que ’s respira en aquets sots! ¡Oh, Senyor! ¡Jo sento rencunias y voldría sentir pietat! En comptes d’ira per això que ’m volta, jo voldría sentir amor!
Però, per més esforços d’ánima que feya, no podía endolcir el fel que li vessava del pit. Ell hauría volgut ser com aquell pare amorós que, com més desenganys té del seu fill, més pel fill se desentranya. Però a n’ell li semblava que no tenía prou cor pera tanta caritat… Els agravis y las befas que per sota má, y com vingudas de quí sap ahont, rebía tot sovint dels feligresos, en comptes d’apellarli las feridas vellas, encara las hi enverinavan més.
Y aquella gent de las boscurias tristas no hi planyían pas res pera renovarli las llagas y pera ferlo pertenir. En bona fe que quasi bé ja no sabían quína malesa empescarse, en el silenci de la nit, a truco de mofar al rector y als vells sirvents. Uns cops, ja entrada la fosca, enviavan un bordegaç que s’enfilés al cloquer y amagués el batall de la campana, y aixís el jayo no pogués tocar a missa l’endemá. Una nit cavavan un sot al mitj d’un caminal, y després el cobrían d’herba y broça pera veure si ’ls de la rectoría ’s descuydavan y s’estimbavan a dins. Una altra nit anavan a enjegar l’aygua del bassal de las vimeteras, y la giravan tot d’un plegat cap a la rectoría pera que l’hortet se ’ls negués y no poguessin cullir vianda.
Cada maldat d’aquellas era una altra espasa de dolor que ‘s clavava en el cor de mossen Llátzer. Y no era pas el mateix mal que li feyan lo que li dolía més, sinó la tirria cega qu’aquellas malifetas designavan. ¡Sent, com ell era, tot exaltació y esplay, se las havía d’heure ab las més negras de las traydorías! ¡Sent, com era, tot amor, havía hagut d’anar a raure a mans de l’ odi més ferotge!
–Però ¿quín mal els he fet? –exclamava a voltas.– ¿Quín mal els he fet, com no sigui volerlos tornar a la vida y volerlos curar las llagas del pecat?
Altras vegadas rumiava que potser encara hi hauría remey si fes un derrer sacrifici, una derrera provatura. Pensava que lo que calía era enfilarse a Puiggraciós, quan tothom hi sigués aplegat per fer platxeria. Allí ’s presentaría ell devant dels terrassans y pastors, dels pilers y llenyatayres; devant dels mateixos ermitans, devant de la mateixa Rodassocas… Allí ’ls predicaría ab tot fervor, fins a enternirlos, fins a tocarlos al viu de l’ánima, fins a ferlos trencar el plor… Allavors li semblava que sabría trobar aquell doll de paraulas dolças que no havía trobat may… "¡Germans! ¡Germanets! –els diría.– Jo us haig de salvar, encara que no volgueu. Me feu pietat perquè, sense saberho, sou ceguets de neixement… Però jo he vingut pera obrirvos els ulls al resplandor de cels y terras… Me feu pietat perquè teniu el cor tot encongit y mústich; mes jo us el obriré a l’alegría y a la germanor.”
Però després se repensava y deya: "¡No! Jo no ho puch fer, d’anarlos a trobar… Jo soch el pastor, el sacerdot, l’ungit per Deu… Jo faig l’ofici de Majestat divina… Són ells qu’han de venir a penitencia… Són ells qu’han d’acotar el cap fins a cobrírsel de pols…” Y, encara no havía acabat de rumiar això, quan altra vegada tornava a mudar de pensament, tot recordantse dels actes d’humilitat que feya ’l Christ pera dur el perdó y la pau als homes. "¿No era Ell –exclamava– qui surtía al pas dels pecadors pera trèurels las taras de la culpa? ¿No era Ell qui s’entregava als mateixos butxins que l’havían de martiritzar y dur al sacrifici?”
En aquet etern teixir y desteixir del dubte, que migra las ánimas y decandeix els cossos, a mossen Llátzer se li escolavan per complert tots els instants de la vida…
Perquè la mateixa deria que l’atormentava de día, a la nit li allunyava la sòn dels ulls, y ab el cap poblat pels fantasmas desficiosos que li havían restat com a reliquia dels passats desvaris, contemplava còm desfilavan entre la foscuria las horas silenciosas del repòs. Entremitj de la quietut que ‘l rodejava, s’ havía avesat a distingir els sorolls més desmayats, més febles… y aixís passava llargas horas escoltant, escoltant en las tenebras, com si volgués desxifrar el llenguatge ignorat dels milers de sers y cosas que parlan o sospiran, que glapeixen o ploran mansament dins del gran silenci de la nit.
El cruixir de las fullas secas que s’arrossegan somogudas per las bestioletas del terrer; l’estremitut que fan las brancas dels arbres, esgarrifadas per l’ oreig; la cantarella del reguerol, que ’s va escorrent de gota en gota; la fressa llunyana del ramat, que ’s remena de sobte dins del clos; el clam mitj apagat del malalt, que ’s tomba dins del seu llit d’agonía… tot això plegat componía, al fons del sot, la canturia de la nit, trista y esporuguidora com una remor de l’altre món. Escoltant, escoltant en la quietut de las tenebras, mossen Llátzer havía arribat a distingir las veus dels feréstechs aucellots que s’ajocan pels relleus del cingle o per las brancas de sobre ’ls avenchs. Coneixía ’l crit llarch y esferehidor del duch, y sabía quín era ’l gemech enrogallat del siboch. A copia d’escorcollar en els abims del silenci, l’ánima se li enfebrava ab somnis estranys y raras exaltacions, y fins creya sentir a voltas sanglots inexplicables y ressons desconeguts, que retrunyían en el seu esperit com gemechs d’ánima en pena. Altras vegadas li sembla que, devallant desde ’l cim de Puiggraciós, li arribava fins a cau d’orella una rialla de dimoni que ’l feya estremir d’indignació.
–Són els de l’ermita que se xalan… –barbotejava ayrat.– Són els de l’ermita, que m’escarneixen, que ’s mofan de mi com se mofan de la Missa y dels Sagraments… Es la mateixa rialla del mal esperit que va ressonar a l’esglesia després de l’excomunió.
Y tot seguit se li figurava, com si ’l tingués devant dels ulls, l’espectacle que a n’aquellas horas deuría representarse a l’hostalet. Veya a la bagaça, asseguda a ne l’escon, provant d’aixeribir ab las sevas riallas tentadoras, ¡Hi, hi! ¡Hi, hi!, la luxuria trista dels dormilegas bosquerols. Y, guiats per l’ermitá o l’ermitana, anavan entrant tot xano, xano, els pastors y els terrassans, els pilers y els llenyatayres, els bovers y els bosquerols. Ara l’un y després l’altre, tots venían encongits y ab el cap cot a tall d’aucells estarrufats, y anavan passant per devant de la barjaula igual que si anessin a oferir. Era una professó muda y trista com una rengla de morts. Devant hi anava l’hereu de câl Janet, ab els ulls baixos, com si fes el bot; a unas quantas passas més enllá seguía ’l xicot Margueridó, més esquerp qu’un porch singlá; després el Cosme de la Rovira, groch de cara y tot pansit; acabat el Bepus de l’Uyá, roig de pel y malcarat… Y, derrera d’aquets, anava seguint tota la jovenalla de las clotadas, caterva de xicots y bordegaços, de posats vergonyosos y sorruts…
Però la professó de las luxurias tristas no parava aquí, perquè després venían, ben emboçats en la manta pera no ser vistos, tota la corrúa de caps de casa y de padrins xaruchs, ensenyant cadascú l’estranyesa de la seva fatxa o bé la tara del seu cos nafrat. Hi havía en Pau Malarich, escardalench com una momia; el vell Sunyer, ab las galtas de barballera y els ulls negats d’aygua, a tall de bou; el jayo del Lladonell, una òliva feta y dita, ab la cara rodona, els ulls esverats y el nas menut; el Pere Mestre, ranquejant a saltirons, lo mateix qu’una granota; l’avi Pugna, ab el goll penjant y ab el cap bonyegut com un galápat… Encorvats o de gayrell, tots els monstres anavan passant ab posituras de condol, com si anessin a un enterro… Tan solament n’hi havía dos, en aquell lloch de platxeria fúnebre, que fessin cara d’alegroys. L’un era l’Aleix de las Tòfonas, que, cargolat com una serp, s’estava a un recó de cambra, boy rient per sota ’l nas, com si ’s mofés d’aquella rècula de difunts lascius. L’altre era en Carbassot, el porquerol de l’Ensulcida, que, ab els seus estirabots y patotxadas, servía de comedia a tots els sots. Aquella nit l’havía donada per cantar unas coplas que s’havía empescat ell mateix pera fer riure a la bagaça. Y com qu’anava calçat d’esclops, ¡pot dicas! si ’s duya ’l compás de la canturia, repicant ab els peus sobre ’ls rajols.
"¡Troch, catatrach,
catatrich, catatraca!…
¡Troch, catatrich, catatrich, catatroch!
El Rector ja pert la feyna
de dir missas y sermons,
perquè tota la parroquia
li ha fugit a Puiggraciós.
¡Troch, catatrach,
catatrich, catatraca!…
¡Troch, catatrich, catatrich, catatroch!”
Y la bagaça, allavors, vinga riure com una boja rematada, ¡Hi, hi! ¡Hi, hi!, fins que ’l cor li deya prou… Molts cops, mossen Llátzer se despertava esverat d’aquells mals somnis que ’l perseguían durant la nit com una corrúa d’anguniosas aparicions.
Un vespre, després de l’últim reso, va restar ab el breviari als dits, tot somiós, contemplant desde la finestra de la cambra las estranyas clapas de llum freda que la lluna escampava pel defora. Ab el cap repenjat derrera ’ls vidres, semblava que cerqués entretenir el desvetllament que ’l perseguía, ovirant las tèrbolas imatges de la nit d’hivern.
Uns cops se delitava mirant còm la claror blavosa argentava las feixas y els terrenys al ras, lo mateix qu’estanys de plata; altres cops s’embadocava contemplant còm la mateixa claror se fonía, igual que si caygués dins d’un abim, aixís que ’s posava per sobre l’espessor de las boscurias y troços de terra enmatollats. Però devegadas succehía que a lo millor s’amagavan las fantásticas imatges lluminosas, esborradas de sobte pels núvols negres que solcavan l’espay a tall de corbs. Aquells misteris de la nit de lluna, ab els seus visatges fantasiosos, ara de fosca, ara de llum, ullprenían al rector com si fossin encantarias. Semblava qu’entre somnis entrobrís els ulls pera guaytar las tacas d’ombra que feyan, sobre la blancor marbrenca dels caminals, las creus negras del fossar. Després alçava un xich més la vista y anava resseguint la crestería de desiguals pináculs que dibuixavan sobre ’ls murs de l’esglesia las allargaçadas puntas dels xiprers.
L’esperit de mossen Llátzer, perpetuament enfebrat de somnis y cavil·lacions, després de la derrera malaltía, s’havía quedat aquell vespre com sospès en èxtasis devant de l’ánima obscura y misteriosa de la nit… Com més anava, més sòpit restava, més postrat, igual que si anés a caure vençut per la força adormidora d’aquell estrany sortilegi… quan tot d’una va alçar el cap, boy deixondit, quasi esverat…
S’acabava de sentir un udol de gos, fondo, molt fondo, que ressonava a través de cingles y montanyas com un gemech de dolor. ¡Guuuu… guuuu…! Era un d’aquells udols que se senten ab esgarrifanças en mitj de la fosca y la solitut, perquè portan la nova de las llargas agonías y de las reneras de la mort. ¡Guuuu… guuuu…! ¡Còm plorava aquella bestia! ¡Còm plorava! Y ¡quín condol feya aquell clam desolat mentre ’s perdía en la pau de las montanyas, clapadas de fosca y llum! El rector, sotregat de cap a peus per una estremitut, parava l’orella, temerós, pera esbrinar de quín cantó venía aquell fúnebre presagi de las derreras angoixas.
–Sembla que surti de derrera ’l cingle… –començava a pensar mossen Llátzer, mitj en dubte, quan va sentír els lladruchs llunyans d’uns altres gossos que responían a l’udol sinistre.– No, –va exclamar allavors, com repensantse.– De l’altra banda del coll de cân Ripeta, me sembla ara que ve ’l brugit… Però no, tampoch…, –replicava a l’acte:– la cridadiça ve de Puiggraciós.
Sí, era d’allí dalt d’hont devallava l’esvalot dels gossos, com rodolant a tomballons rostos avall. L’udol esferehidor ab prou feynas se sentía, igual que s’hagués esvahit en l’inmensitat… però, boy a mida que minvava ’l trist sanglot, redoblavan els lladruchs dels altres gossos, y tota la cridoria retrunyía cada cop més forta, com si s’acostés a correcuyta. Els cans que varen lladrar primer va semblar qu’eran els de l’ermita; després varen ajuntarshi ’ls de cân Coll; acabat els de la Rovira; al capdevall, fins els de l’Uyá varen engreixar el brugit.
Alashoras mossen Llátzer va alçar els ulls, quasi il·luminats per una vaga lluhiçor, com si li acabés de passar per l’esperit una espurna d’esperança. Aquell brugit volía dir ben clar qu’algú del Serrat s’acostava a la parroquia. Y, com si se li deixondissin dins del cor mal adormidas confianças, sense poder dir còm ni per què, va començar a sospitar que aquell que s’acostava era un feligrès desvalgut que venía a demanar auxili al seu pastor, a implorar la divina gracia, a soldar la cadena d’amor trencada per culpa del pecat.
La cridadiça cada vegada ressonava més aprop. Als gossos de la Rovira ja se ’ls sentía lladrar desde ’l bassal, com si haguessin acompanyat al vianant fins a la baixada de las vimeteras.
–No pot ser lluny… –deya entre dents mossen Llátzer, tot guaytant per la finestra.
No va trigar gayre a sentirse fressa per l’hortet… un soroll acompassat de petjadas que retrunyía en mitj de la quietut.
–Ja es aquí… –mormolava el capellá, clavant el cap derrera dels vidres.– Ja es aquí…
Al cap d’un moment, escayentse ’l caminant a entrar en una clapa de llum, va esdevenir un instant il·luminat, y el rector el va poder veure com avençava a marxas doblas cap a la rectoría, tris, tras… tris, tras… Tenía ’ls ayres d’un home jove, resolut y desinvolt. Anava al dret, seguit, seguit, com qui de cor sap el camí y pot ferlo a las palpentas. Un cop acabat l’hortet, va atravessar el caminal, va trencar pel rengle de xiprers, va entrársen al cementiri, va passar de llarch devant l’esglesia, y va tombar tot decidit cap a la porta de la rectoría. Hi va haver una estona de silenci… L’home devía palpar un xich fins a trobar el pica-portas. Després va trucar.
–¡Pum, pum…!