XVII
Camí del Calvari
Quan el jayo va sentir trucar a la porta de la rectoría tan a deshora de nit, ab tot y las xacras que duya a sobre, va alçarse del jaç lo més llest que va poder. Y, tot ranquejant y tot vestintse, se va encaminar cap a l’entrada, mitj desconfiat, mitj temerós, perquè sempre tenía a la memoria las negras intencions dels bosquerols. Però, la veritat sigui dita, va quedar bona cosa tranquilisat quan, desde derrera la porta, va sentir las bonas paraulas de l’home que l’havía vingut a desvetllar.
–¿Quí hi ha ací? –va preguntar el jayo.
–Gent de pau, –va respondre ’l desconegut.
–Diguèu quí sou…
–Som el pastor del Lladonell, del Serrat de Puiggraciós.
–Y ¿què volíau?
–Me fan venir perquè la vella de casa está a la mort y demana a Nostramo abans d’anársen.
–Donchs vaig a dirho a missenyor…
–Fèume aquesta caritat… mentres jo corro a Figueró a dir al doctor que vingui desseguida… perquè ’m fa por que ja no hi sigui a temps…
Y, mormolant aquets mots, sen va anar l’home camí avall, perdentse al cap d’una estona entre las ombras de la nit.
El jayo, entretant, sen pujava a la cambra de missenyor pera donarli la nova; però al mateix cap d’escala se va trobar ab el capellá que, ab el rostre animat com per celestial somrís, va fer:
–Ja ho he sentit tot. Aném al Serrat… Aném. Ensellèu l’euga a l’instant… Si vós tot sol no podeu, qu’us ajudi la Mariagna, o si no ja vindré jo…
Y el jayo, carregat com sempre de paciencia y humilitat, va encaminarse a cumplir l’ordre, sense entendre prou bé aquell espurneig d’alegría fervorosa que il·luminava la cara de missenyor.
–¡Ah, si aquesta nit pogués fer las paus ab els feligresos! –deya entre dents mossen Llátzer, tot obrint la porta de la rectoría pera anar cap a l’esglesia.– Allí dalt, al Lladonell… –anava pensant– trobaré als vehins reunits aprop del llit de la malalta… Allí ’ls parlaré fins a somòurels, fins a tocarlos el cor, si Deu m’ajuda ab la seva gracia…
Quan va ser a traspassar el cementiri, una ratxada de vent glaçat va fer estremir a mossen Llátzer. La nit era freda, rúfola… l’ayre, humit… el cel, endolat y sense estrellas. Els núvols, que suara passavan com corbs per devant la lluna, l’havían tapada tota ab llurs alas de negror…
El capellá va obrir la porta de l’esglesia y sen va entrar nau endintre, fins a arribar al presbiteri. Se va persignar, va agenollarse, va pujar els grahons de l’ara, va fer primer un acatament, tot seguit un altre de més fondo, acabat va enretirar la sacra grossa, després va obrir la portella del sagrari y va aparèixer el Santíssim Sagrament… Una genuflexió encara més fonda que las altras va fer allavors el sacerdot, y, mentres se tornava a alçar ab las mans posadas sobre ’l cantell de l’ara, pensava en las paraulas d’amor diví que diría a la moridora del Lladonell, prometentli la santa gloria, oferintli una eternitat de paradís… tot a fi de que ho sentissin els vehins qu’anirían al combregar y ’s despertessin a las divinas promesas… Després va treure a Nostramo de dins del sagrari y el va posar ab tota unció en el fons del pyxis, mentres l’oració li movía els llavis ab fervorosos tremolors. Per fi va penjarse al coll el cordó del pyxis, y va baixar esglesia avall, esglesia avall, majestuós, estátich, com trasfigurat per la gloria de portar a sobre ’l Cos consagrat del mateix Christ.
A l’arribar a la porta, ja va trobarhi al jayo que l’esperava ab l’euga guarnida y la campana a la má, y al costat seu a la vella encenent el llanternó que ’ls havía de guiar els passos per entre la fosquetat.
–¡Ganninch, gannanch! ¡Ganninch, gannanch! ¡Ganninch, gannanch! –va fer el jayo brandant la campana ab gran delit, com si ’s des brasa per fer a saber al món que tot un Deu se dignava surtir del seu palau pera anar a veure al pecador que ’s moría. El sacerdot, entretant, pujava a demunt de l’euga, y després entonava a mitja veu els clamorosos versículs:
–¡Apiádat de mi, oh Deu, segons la teva gran misericordia!
–¡Ganninch, gannanch! ¡Ganninch, gannanch! –responía el jayo fent dringar la campana ab tota força, mentres la vella li abrigava ab una manta las espatllas pera lliurarlo del rellent fret de la nit.
Després la marxa va començar. La vella, agenollada devant de l’esglesia, va veure com s’allunyavan traspassant el cementiri, com trencavan pel rengle de xiprers, com atravessavan el caminal. A devant marxava ’l jayo mitj ranquejant y pas a pas, perquè, embraçat com anava ab la campana y el llanternó, ab prou feynas podía dur l’euga del ronçal. Derrera venía cavalcant el capellá, ab el cap mitj caygut y las mans creuadas sobre ’l pit, com abraçantse ab el Sagrament que duya a sobre. Sols de tant en tant aixecava ’ls ulls enlayre y ’s posava a cantar baixet, com si resés, un altre planyent versícul:
–¡Réntam, Senyor, de la meva iniquitat més d’un cop y més de dos, y esbandeixme de pecat!
–¡Ganninch, gannanch! ¡Ganninch, gannanch! –tornava a fer el jayo, com acompanyant ab els tochs de la campana las paraulas sagradas del rector.
Però tant els mots del salm com el sò de l’acompanyament, se fonían, com un clam de dolor no escoltat per criatura viventa, dins de la gran fosquetat. Era tan freda la nit y tan boyrosa, que fins semblava que la gelor humida que surava arreu glacés el cant del rector y el dringar de la campana. Mes ells, per això, anavan cantant y tocant per dins del silenci y la soletat, com portadors agrahits del més enlayrat misteri. A bon pas, sempre a bon pas, anavan seguint las voras dels hortets que s’extenen per tot el fons de la clotada esquifida. Allí els camins son gayrebé planers y ’s passan d’una estricada. Ranquejant o no, l’avi anava tirant al dret, el llanternó y la campana a l’una má y el cabestrell de l’euga a l’altra. Derrera venían capellá y cavalcadura, sempre a bon pas, sempre a bon pas…
Mes, aixís que ’l pobre vell va ser a embestir la pujadeta de las vimateras, ab prou pena del seu cor va sentir que las camas li flaquejavan de sobte. Ab els reguerols que a tot’hora s’escorrían del bassal, el terrer allí era sempre humit y relliscós; però, endurit allavors per la glaçada, encara venía més a repel de traspassar. El jayo a cada dos per tres ensopegava, y l’euga s’havía d’aturar a estonas pera tornar a empendre la marxa cap amunt. Entre la fosca tan espessa com feya y el camí tan estret y costerut com venía, la pujada s’anava tornant cada cop més pesada y perillosa. Ab la tremolenca llum de la llanterna, l’avi no tenía prou claror pera veure ahont posava ’ls peus; y, com que s’entrebancava a cada punt, fins por tenía de caure dins de la torrentera que vorejava ’l camí. Per això entre dents resava, tot fent vía:
–¡Deu mos guart de pendre mal!
Quan, al cap d’un moment, varen arribar a la roureda de sota la Rovira, per ser a la vora de poblat, el capellá va alsar el to de la sagrada canturia.
–¡Mira qu’entre iniquitats vaig ser engendrat, y en pecat me va tenir la meva mare! –va cantar ab greu sentiment.
Y, com pera correspondre a la solemnitat del cant litúrgich, el jayo ja ’s disposava a dringar ben fort, tan fort com pogués, quan, al deixar un moment el ronçal de l’euga pera agafar ab la má dreta la campana, va sentir que la terra li mancava a sota ’ls peus… y, per més que ’l rector li va allargar corrents la má pera aturarlo… la balançada del vell va ser més prompte… y… no hi va haver més remey… jayo, llanternó, campana, tot va anar de tomballons pendiç avall, no parant fins al fondo del torrent…
–¡Senyor del cel… assistíume!… –va cridar el jayo ab un udol llastimós, mentres mossen Llátzer descavalcava ab un salt pera córrer en auxili seu.
Mes, com arreu surava la més atapahida de las foscurias, el capellá no sabía per quín cantó baixar al pendiç.
–¿Ahont sou? –cridava ab l’angunia a l’ánima.– ¿Ahont sou, Joseph? ¡Diguèu, ahont sou!…
–¡A… quí… mi… senyor!… –responía una veu quasi apagada desde ’l fondo del torrent.
Y, guiat pels ays adolorits del jayo, el rector va anar cercant per aquells indrets fins a trobarlo. Lo primer per que va procurar va ser per llum, a fi de veure ’l mal que s’hagués fet el jayo; y, mentres ab el foguer encenía ’l llanternó, encoratjava al vell ab aquella dolçor de mots que tan bé li esqueya als llavis.
–¡Pobre Joseph! ¡Germá meu! ¡No us espantèu pas, que ’l Deu del cel ve ab nosaltres!
El vell, en compte de respondre, somicava, com si el panteix no ’l deixés parlar. S’estava estenallat a terra, al peu d’una arrelaça vella que treya ’ls braços torts y bonyeguts per l’argila descarnada del pendiç. Allí havía anat a topar el jayo y allí restava com baldat. Tenía las camas adoloridas, un peu com mort, la cara y las mans sagnantas. Ab prou feynas y dolors el rector va poder aixecarlo pera ferli pujar el pendiç.
–¡Coratge, Joseph, coratge! –deya ’l capellá a ne ’l jayo.
Y, trayent l’un y l’altre forças de flaquesa, varen arribar a dalt del camí, vora l’indret ahont havían deixat l’euga. Però allá sí que l’avi va perdre tota mena d’habilior. Volía donar una passa, y las camas no ’l podían dur. Volía tornar a agafar el ronçal, y no ’s podía tenir dret. Allavoras mossen Llátzer, fent un esforç derrer, va provar d’agafar a l’avi pel cos y enfilarlo a dalt de l’euga; però ’s va trobar impensadament ab que ’l jayo se rebenxinava y no ho volía, signant ab el cap y els ulls ¡que no! ¡que no!
Sorprès el capellá per aquella estranya desobediencia en un home tan resignat, tan humil, no podía entendre de cop y volta la tossudería. Mes al cap d’un moment ja ho capía tot. Allò volía dir qu’ell may consentiría que Nostramo y el rector anessin a peu mentres ell, pobre pecador, anava a dalt de cavall. Boy enternit y tot per la pietat fervorosa del sirvent, mossen Llátzer no va tenir més remey que fer sentir tot el pes de la seva voluntat.
–Jo us ho mano. ¿Ho enteneu? Jo us ho mano.
Al sentir això, el jayo va acotar el cap; y el capellá, posant tota la seva ánima en un esforç suprem, va aixecar de terra a l’avi y el va aconduhir a demunt de l’euga, subjectantlo a ne ’l bast com va poder.
XVIII
Escarnots al
Sagrament
Després la cavalcada de dolor va anar seguint per aquell camí de Calvari. A devant, el capellá ab el Sagrament demunt del pit, a l’una má ’l llanternó y a l’altra má ’l cabestrell. Derrera, el pobre jayo, mitj ajegut de gayró sobre la cavalcadura, com un ferit de la guerra.
Montanya amunt, montanya amunt, el capellá trescava, animat, seguint las esses del camí de cabras que mena fins al cim del Serrat de Puiggraciós. En comptes de sentirse aclaparat pel flagell qu’acabava de passarli, més aviat se trobava serè, animós, com si acabés de guanyar una batalla al mal esperit y n’assaborís la victoria. Montanya amunt, montanya amunt, semblava talment qu’anés guiat per la divinal promesa de ferse seus als bosquerols y de vèncer las befas y traydorías a copia d’amor y caritat. De tant coratjós qu’anava, fins li venían als llavis, sense adonársen, els versos del salm de misericordia, y els entonava de baix en baix.
–M’arruixarás ab l’hisop, y seré purificat; m’esbandirás, y seré més blanch que neu.
Las exclamacions mateixas del salmayre l’exaltavan, l’enardían, y a cada paraula hi trobava un misteriós sentit que s’avenía ab sas propias penas y tribulacions.
–Farás entrar per mas orellas el goig y l’alegría, y s’estremirán de joya els meus òssos capolats.
Montanya amunt, montanya amunt, anava a estonas mirant ab la llanterna al pobre jayo, que restava sobre ’l bast com ensopit, y a estonas reprenía la cançonera salmodia. Aixís s’enfilava tot fent vía pel camí obert per las vellas generacions entre las pinedas centenarias, montanya amunt, montanya amunt… quan una forta alenada d’ayre fret, més fret que ’l que fins alashoras havía respirat, va fuetejarli ’l rostre de ple a ple…
Era qu’havía arribat al cim de la pujada, y, fòra ja del racer del sot, se sentía de sobte envolcallat pels vents glaçats de las alturas. Allí dalt, l’ayre, deslliurat com se trobava de la presó de fondaladas y timberas, anava y venía, corría y girava ab desembraç per demunt de las carenas, escombrant las boyras baixas que pujavan de las valls. L’espay era més net, més pur. Fins la fosca semblava menys espessa, menys atapahida que dins de la clotada. D’allí estant s’entreveya com una ombra l’ermita de Puiggraciós, ab las tapias de l’hostalet totas terrosas y ab el frontis de l’esglesieta com emblanquinat.
El capellá respirava satisfet com aquell que comença a veure ’l fi de las sevas ansias. A quatre passas de l’ermita venía ’l Serrat ab el seu monyoch de casas vellas, y a quatre passas més enllá ’s trobava tot sol el casalot de Lladonell, ja ab un peu a l’altra galta de montanya, com si estés a punt de devallar al sot vehí. Mes, si per una banda se trobava esperonat el rector pel desitj de redimir, de salvar, per l’altra se sentía l’ánima encongida per la temença de no saber fer la pau ab els bosquerols…
Quan va passar per devant de l’hostaler, el cor li va fer un salt no més que de pensar que potser surtirían els de la casa y d’un moment a l’altre podían presentarse a devant seu la Rodassocas y els ermitans. Però res d’això va succehir. Arreu regnava la quietut més fonda, y de las oberturas de l’ermita no n’eixía ni una guspira de llum.
El capellá, alashoras, com tocat a l’acte per llunyana inspiració, va aturarse ell, va aturar l’euga, y, plantat devant de l’hostalet, se va posar a cantar ab veu solemnial una altra posada del salm de penediment:
–Jo ensenyaré als malvats els teus camins, y fins els més perversos se postrarán devant teu.
Tal com ho va dir, ab aquell enterniment y aquell fervor, allò semblava que fos el mateix clam de contrició qu’anés a trucar a la porta del pecador impenitent. Mes també va ser el silenci de la nit quieta la sola resposta donada al misteriós avís. L’hostalet de las disbauxas bosquerolas restava silenciós, quiet, com un tancat de fossar.
Mossen Llátzer va tirar endevant, endevant sempre, pensant que fins a ser al Serrat no trobaría a ningú que ’l vingués a rebre. Però, aixís que va arribar al monyoch de casas vellas, l’ánima li va caure als peus veyent que no hi havía rastre ni sombra de vehins en lloch.
–Potser serán a l’era de la casa… –va rumiar després, com qui s’agafa al derrer resquici d’una esperança que ’s va perdent.
Però, per més que procurava no abandonar la confiança en son sagrat ministeri, sentía que per instants li entenebravan l’esperit els més negres pensaments. Com més s’acostava al Lladonell més angunias li venían… Y una suhor freda, freda, li va començar a perlar el front quan va veure dibuixarse sobre ’l fondo enterbolit del cel l’ombra indecisa de la xemeneya del casal. Després de la xemeneya, li va semblar qu’anava apareixent la torratxa; després com un porxo; després com tot l’envolum del casalot, ab els patis, ab las corts, ab els pallers… Lo que no ’s veya era gent… ni ánima viventa, ni criatura nada… Tot tancat, tot barrat… Ni un respirall de llum a cap finestra, ni a cap porta… en lloch… en lloch…
A mossen Llátzer el cor li anava, li anava, com si li volgués fugir del pit. Fins el jayo, capolat y tot com jeya sobre ’l bast, aixecava ’l cap, ple de desfici. Al arribar a l’era del Lladonell, el rector va deixar el ronçal de l’euga, y, com si tot d’una ’s determinés a fer el cor fort, va dirigirse resolut a trucar a la porta de la casa:
–¡Troch, troch!
Va passar una bona estona, y res… ningú va respondre. El capellá va tornarhi.
–¡Troch, troch!
Igual silenci qu’abans.
–¡Troch, troch! –va fer altre cop, ab més força, el capellá.
Allavors va semblar qu’a dins fessin remor. Després se varen sentir passos que s’acostavan fent cruixir el trespol. Al capdevall se va obrir una finestra y un home va treure ’l cap.
–¿Què voleu, tan dematí?
–Mos han enviat recado de venir a assistir a una avia qu’está a la mort…
–¿Hont vos han dit?
–Al Lladonell…
–Ja es aquí… però no tenim cap malalt.
Al sentir això, el capellá va recular dúas passas tot trontollantse, com qui va a caure sense esma… però, creuant després els braços sobre ’l pit, igual que s’abracés ab el sagrament que duya a sobre, va córrer desolat cap a ne ’l jayo.
–¡Joseph, mos han enganyat…!
El jayo no va dir paraula xica ni grossa, però las llágrimas li corrían cara avall…
–Si voleu entrar a reposar un poch… –va oferir, com compadit, l’home de la finestra.
–No, –va fer, a l’acte, de resposta, el sacerdot, tot agafant el cabestrell de l’euga, pera tornársen altra volta, camí avall, al fons del sot.
¿Restar allí? No. Ni un moment, ni un parenostre… Lo que volía era fugir com un llamp… desaparèixer per sempre més d’aquells indrets del dimoni… ¡Quína befa, quína befa més crudel la d’aquellas malas ánimas! Que ’s mofessin d’ell, ja ’ls ho perdonava, els ho perdonava de tot cor… Però… ¡voler riure ab el Sagrament! ¡Voler escarnir el Cos del Christ! ¿Hont s’es vist sacrilegi com aquet?…
Tot fent aquets pensaments, que li torturavan l’ánima, el capellá corría, corría tant com podía, estirant l’euga pel ronçal. Per la celistia esblaymada que començava a néixer al cel, coneixía que l’aubada no era lluny, y tenía por, una por mortal, de trobarse per aquells cimals malehits ab claror de día. Solament de pensar que, quan passés per las casas del Serrat, la gent potser ja correría per allá y se ’l mirarían entre riallas y improperis, li feya pujar una cremor a las galtas que l’abrusava com un tió de foc…
Y la vergonya que sentía no la sentía pas per ell, pobre sacerdot sense ventura, sinó pel Santíssim Sagrament que duya a sobre. Per això corría desesperat envers el sot, perquè li semblava que exposar Nostramo a las mofas dels condemnats bosquerols era com fer patir al Christ, altra vegada, l’afront dels açots y las espinas, la befa del manto y la canya verda, l’ignominia del patíbul, l’esponja de vinagre y fel…
¡Quína angoixa feya tot allò! Quan varen haver de passar per devant de las casas del Serrat, ab tot y anar corrents com empaytats per la tempesta, el capellá va creure sentir que s’obrían portas y finestrons y que arreu mormolavan mots de xangla y paraulas de riota. Però l’angunia més grossa va ser després, a l’anar a travessar l’era de l’ermita de Puiggraciós… Allí potser hi hauría la Rodassocas, l’ermitana y l’ermitá, tots els pastors, pilers y llenyatayres que devían haver conjuminat aquella treta de mals esperits…
Pera resguardarse de malas miradas y de sacrílechs afronts, el capellá va fer tòrcer un xich de camí a la cavalcadura, passant tots sense ser vistos per dessota l’era, amagats pel marge del caminal. Però aixís que varen entrar en els primers pins de la baixada, mossen Llátzer va sentir esclafir un riure de dimoni que ’l va deixar esgarrifat. ¡Hi, hi, hiii! ¡Hi, hi, hiii!… Era la mateixa rialla infernal que sentía desde l’ermita las nits de desvetllament… Era la mateixa rialla qu’havía retrunyit dins de l’esglesia aquell diumenge de l’excomunió…
Y allavors el capellá vinga córrer, vinga córrer rostos avall, portat per la santa deria de lliurar el cos del Christ dels escarnots y las befas dels malehits bosquerols.
XIX
L’agonía
–¡Joseph, veníu! ¡Joseph, pujèu! –cridava esgargamellantse la Mariagna desde ’l replá d’escala que donava a la cambra del rector.
–¡Joseph, veníu, per amor de Deu!
Però com que ’l jayo, ni en ombra ni en pols, no compareixía, la bona vella no va tenir més remey que surtir a la finestra de demunt del cementiri y desde allí tornar a encomanar a l’ayre ’ls seus gemechs:
–¡Joseph, per amor de Deu! ¡Cuytèu, veníu!
L’avia prou guaytava anguniosa pel defora, ara cap a l’hortet, ara cap al caminal, ara cap al rengle de xiprers; mes, com ja no hi llucava de tres passas lluny, en lloch del món assolía a veure al jayo. Per això tot era despacientarse la pobre vella, y crida que cridarás ab la veueta esquerdada:
–¡Joseph, veníu! ¡Joseph, cuytèu!
Y lo bo era que ’l jayo no ’s trobava pas gens lluny. Tot justament allavoras eixía de sota la renglera de xiprers y s’encaminava cap a casa; però, com era tan dur d’orella, no sentía a la jaya poch ni molt. Y a més d’això… prou feynas tenía ’l vell xaruch a fer anar una mica els peus, ranquejant com ranquejava. Desde que va estimbarse pendiç avall de torrentera, aquella nit que duyan Nostramo al Lladonell, no havía fet rés més de bo. Maliquejava tot el sant día, y a cada passa que donava no feya més que exclamar entre dents, com si resés la lletanía dels sants: "¡Senyor, assistíume! ¡Senyor, amparèume! ¡Senyor, acompadíus de mi!”
Per això es que no ’n sentía ni un mot, dels planys de la pobra avia Mariagna, que desde dalt de la finestra anava cridant y esgargamellantse, fins que a l’ultim, afadigada y somicosa, va baixar escalas avall, ab l’intent de surtir al defora y veure si trobava a n’en Joseph. Anava la velleta ab posats d’angunia, desolada… y, com si la desgracia l’empaytés, semblava disposta a córrer tots els camins y viaranys… quan, al ser al mitj de l’entrada, se va topar, sense vèurel, ab el jayo, que venía coixejant.
–¡Ay, Joseph, corrèu, cuytèu!
–Però… ¿què teniu? ¡Reyna santa!
–¡Missenyor no sé què té!… ¡Missenyor s’está morint!
–¿Morint, diheu? ¡Valgans Deu!
–Sí, morint… si ja no es mort. L’he cridat… y no ha dit res; l’he tornat a cridar… y no m’ha respost paraula; li he tocat la má… y l’he trobada com la neu…
Y, ab las llágrimas als ulls y la por a l’ánima, vell y vella sen varen entrar a dins, tot tremolant. No era pas l’imatge de la mort lo que ’ls feya esverament, que prou que la coneixían de vèurela d’aprop y de tocarla sovint… Massa sabían, pel seu ofici de sagristans de bosch, lo qu’era vetllar un difunt y vestirlo y enterrarlo… Lo que ’ls estemordía era pensar en la soletat afrosa que ’ls esperava entremitj de las montanyas negras aixís que missenyor acluqués els ulls. Agafats per la má com criaturas, varen enfilarse tots dosets escala amunt, afanyosos, per un cantó, d’arribar al llit de mossen Llátzer, y encongits, ademés, pel gran misteri que ’ls voltava, pel gran misteri de las animetas que sen van a l’altre món…
La cambra era freda, trista, núa. Arrambat pel capçal a la paret, el llit s’alçava a quatre pams de terra, sota ’ls braços extesos d’un gran crucifix. A l’altre cantó de cambra, s’hi veyan dos setials, una tauleta ab una llantia a sobre, y, al demunt de tot, una repisa carregada de llibres y papers. Fòra d’això, res més que las parets emblanquinadas, clapadas aquí y allí per las tacas antigas de goteras que s’esllargandeixavan mur avall desde ’l trespol.
Els avis varen entrar pas a pas, mitj de puntetas, com si temessin torbar el sagrat silenci d’uns derrers instants de vida. No s’ohía ni sospir, ni renera, ni panteix… Plens del respecte que fa ’l misteri de la mort, varen atansarse poch a poquet fins al llit, y, a la claror tremolenca de la llantia, miravan d’esbrinar si encara alenava ’l moridor.
–¡Missenyor! –va cridar el jayo, ab la veu ennuegada.– ¡Missenyor!
Però ’l sacerdot restava quiet y callat com una imatge de pedra.
Allavors el vell li va agafar la má de sobre del tapall, y, a l’acostársela als llavis pera besarla, la va trobar freda igual qu’un glaç, y, a més de freda, molt feixuga, tan feixuga que, al deixarla anar altra volta sobre ’l llit, hi va caure pesanta com un plom. El pobre jayo va sentirse defallir; però, com si ’s negués a perdre la derrera gota d’esperança, encara volía fer més provaturas, fins a heure la terrible certenitat del flagell que ’ls queya a sobre. Pera eixir del dubte anguniós, pera saber de cert si era mort o viu, ell prou li hauría tocat el pit y el cor, si ’l moridor hagués sigut un home com els altres; però a ne ’l sacerdot, al ministre de Deu, a l’ungit del Christ, no gosava a posarli la má al demunt, com si ’s trobés encadenat per un sagrat respecte. Tot lo més que va fer va ser agafar la llantia y passarli dos o tres cops per devant dels ulls pera veure si las ninas s’animavan y seguían la claror; més la vista restava tèrbola y sense cap moviment.
Alashoras el jayo va acotar el cap, com volguent dir: "No hi ha remey.” Després se va persignar, y, girantse a la vella, li va dir ab un to solemnial:
–Mariagna, missenyor es mort. Agenollemnos y resem per l’ánima de missenyor.
Y, mentres els dos vells se postravan al costat del llit, mormolant un parenostre, el rector va fer un gran esforç pera parlar; però ab tot y l’esforç no va poder… Perquè de mort no ho era, encara, mossen Llátzer… Sentía ben clar tot lo que deyan, coneixía tot lo que passava al seu voltant… però no podía girarse ni moures, ni dir un mot, ni donar senyals de vida. Si solament hagués pogut fer un crit, els hauría dit: "¿Què aneu a fer? ¿Què aneu a fer? ¡No repapiejèu més, desventurats!” Però, com que no tenía habilior ni pera obrir la boca, se veya privat d’avisarlos… y, al pensar que podían enterrarlo abans de morir, sentía que se li arrapava a l’ánima el terror més negre. "¡Es el cástich de las mevas culpas!”, rumiava horroritzat, mentres els jayos resavan de genolls a terra. "¡Es el cástich dels meus pecats, el ser sepultat en vida! De viu en viu me varen ficar a la tomba negra d’aquets sots… De viu en viu me donarán terra sagrada en el fossar de l’esglesia. Es una sentencia que porto a sobre, la de ser tractat eternament com a difunt. ¡Quína damnació més tremenda pera mi, que sempre he cercat la llum del sol, que sempre he cercat la vida! Breçat per la deria de fer reviure a un sabi dels sigles morts, vaig furgar la sepultura dels seus llibres, vaig dir que la veritat del món era allí dins, vaig voler d’un heretge ferne un sant, y, cada día més ensuperbit, no vaig parar fins a estimbarme dins del pecat, qu’es la mort de l’ánima… Després me varen desterrar per cástich a n’aquets sots amarats d’ombra y de tristesa… y fins a n’aquí, fins a n’aquet país de la sòn y de la mort, vaig provar de fer brollar el moviment y la vida. Volía resucitar als bosquerols difunts que van caminant per las boscurias negras ab posituras de sers animats; però, en comptes d’encomanarlos la vida a n’ells, ells m’han encomenat la mort a mi… Pera obrirlos els ulls a la llum eterna, m’he deixat fer escarnots, m’he deixat enganyar, m’he deixat escupir, m’he deixat martiritzar de cos y d’ánima… y ara, per paga de tot, m’ajudarán a enterrar de viu en viu, y fins vindrán a ballar demunt de la meva sepultura…”
Y aquestas esgarrifosas caborias encara voleyavan com fantasmas d’ombra pel pensament de mossen Llátzer, quan els avis, acabada ja l’oració mortuoria, se varen alçar tot senyantse sobre ’l front, sobre ’ls ulls, sobre la boca. Després el jayo va dir a la jaya a poch a poch, ab la veu baixa ab que ’s parla en las cambras ahont hi ha un difunt:
–Mariagna, quedèus a vetllar el cos aquí a la vora… y encenèu al voltant del llit aquells quatre mitjos ciris de la lleixa…
–¿Y vós, ahont aneu, Joseph? –va preguntar la jaya ab tot respecte.
–Jo a l’esglesia… a tocar a morts per missenyor.
–¡Que Deu el tinga a la santa gloria!
–Amen, –va respondre l’avi, tot afegint després, ab certa unció misteriosa:
–Desprès… quan torni… l’enmortallarèm.
Y, mentres el vell surtía de la cambra boy ranquejant, el capellá pensava, ple de terror: "¡Ay desventurat de mi! ¡Si jo pogués parlar! ¡Si jo pogués fer un signe, si pogués donarme a entendre! ¡Ay, còm els aturaría de que ventessin las campanas, de que toquessin a morts! Quan els bosquerols ho sentin, potser baixarán, potser entrarán a veurem, potser me ficarán al sot de viu en viu y cuytarán a tirarme terra a sobre pera acabar d’una vegada la seva obra de maldat.”
Y tot de sobte li varen començar a passar pel pensament, com una professó d’espectres anguniosos, las tribulacions y els vituperis ab que l’havían atormentat els feligresos sorruts d’ensá que dormía enterrat en els sots feréstechs… Veya còm grans y xichs li giravan l’esquena, sornaguers, quan ell els predicava l’obra santa d’apariar l’esglesia feta runas… veya còm tots se mofavan del seu fervor quan ell tornava a edificar la casa de Deu, pedra per pedra… veya còm, ja adobada l’esglesia, prenían aquell miracle del cel per malas arts del dimoni… veya després als rústechs feligresos còm s’estemordían, quan, revestit ab els sagrats ornaments a peu d’altar, els feya caure de genolls a terra, mirantlos a la cara com un Deu ofès.
Però aquesta corrúa de visions acongoixosas se va esvahir un moment quan l’avia va acostarse al llit arrossegant un canalobre vell, dels entafurats per las golfas de la rectoría. La pobra dona ’l va deixar a la dreta del capçal, y desseguit sen va anar a cercarne un altre, que va posar al cantó esquer. Després, els dos que restavan, els va plantar cap als peus, un a cada part de llit.
La jaya hi posava tota la paciencia y tot el seny, en repartir els canalobres a la mateixa distancia l’un de l’altre, ni més ensá ni més enllá, ni massa aprop ni massa lluny, com si guarnís un altar pera una gran cerimonia. Semblava que volgués revestir l’espectacle de la mort de tota aquella solemnitat qu’ella podía oferirli en sa rústega miseria. Ab els mateixos ayres d’unció litúrgica ab que havía recompartit els canalobres, va anar posant els ciris dins dels brochs y encenentlos un per un, tota recullida, tota fervorosa, fent acataments y persignantse cada cop que passava per devant del llit, igual que si celebrés una funció desconeguda, qu’ella s’anés empescant, consagrada al descans etern de las animetas que sen van del món.
Després se va posar a arranjar la tauleta, a mocar la llantia, a espolsar els sitials com fan las donas de sa casa quan han de tenir visita de grans senyors. Ella, la pobre avia, tenía aquell día la de la més alta majestat de la terra, la de missenyora Mort, y feya tot lo que sabía pera rèbrela, sinó ab la cerimonia deguda, ab la condicia qu’ella pogués. Per això endreçava las cosas y escombrava el borriçol y aconduhía ’ls pobres mobles… perquè lo qu’ella no volía era demostrar poca reverencia, poch acatament devant d’aquella misteriosa sobirana que té a tots els homes per esclaus.
–¡Oh Mort, oh santa Mort: quan m’arribi aquella hora de las derreras angunias, sigas ab mi benigna, sigas ab mi ben dolça!… –anava mormolant la vella com si resés, mentres arrenglerava ’ls llibres de la repisa, y espolsava ’ls feixos de paperots, y contemplava la patxoca que feyan els cirials del voltant del llit.
XX
Las absoltas
Entretant, el capellá, estirat y fret com una soca, sentía a l’ánima tota l’esgarrifança d’aquells fúnebres preparatius. ¡Quína feredat li agafava al veures entre ’ls quatre ciris encesos que tenía al voltant del llit! Ja li semblava trobarse devant de la fossa oberta, a punt de rebre ’l seu cos, encara un xich alenat per la presencia de l’ánima… No més mancava que baixessin els feligresos a fer d’enterramorts… No més mancava que baixessin els butxins…
Y, al despertárseli altra vegada ’l recort dels malehits bosquerols, se li tornava a enfebrar l’ánima, com si tot d’un plegat desvariejés, com si ’s revolqués de sobte en el mal somni dels afronts y dels martiris qu’havía hagut de sufrir… Se recordava, horroritzat, d’aquell diumenge que la Rodassocas va baixar de Puiggraciós a plantarli cara al mitj del temple mentres se celebrava ’l Sacrifici de l’Altar… ¡Sòrt qu’ell estava amarat de l’esperit de Deu, y va saber aterrarla a copia de conjuris y anatemas, entre l’esglay de tothom! Però ella ’s va revenjar, la mala pècora… Com qu’era ’l mal esperit de la carn, tenía prou poder pera embruixar als bosquerols ab la seva olor de dona… Aixís els va encisar y els va ullpendre, fins a ferlos aborrir la Missa y els Sagraments. D’allavoras ensá, tot va ser abandonar l’esglesia, com si fos un hospici d’apestats… Grans y xichs, tothom va enfilarse rostos amunt a ohir la missa negra de Puiggraciós… Allí dalt se deya l’ofertori dels sacrilegis, allí dalt se cantavan els salms de luxurias y escarnots… Però… per això, res tan espantós com aquella nit del Lladonell… ¡Quína vergonya y quín escándol! ¡Fer pujar ab enganys el Cos del Christ a dalt de las montanyas, pera surtirli de trascantó a escarnirlo y a mofarsen!… Encara li semblava sentir aquellas riallas infernals, mentres ell fugía ben abraçat ab Nostramo… Y els dimonis vinga riure, ¡Ha, ha! ¡Hi, hi!… Y ell vinga córrer montanya avall pera salvar el Sagrament dels improperis… Vinga córrer sempre, fins que va caure sense sentits, y al cap d’horas varen cullirlo, y li varen treure de sobre ’l Sagrament, y el varen arrossegar fins al llit, fins aquell llit a las horas d’ara trasformat en llit mortuori, voltat de ciris com un catafalch.
–¡Ah, malas ánimas! ¡Ah, mals esperits! ¡Ah, dimonis de l’infern! –rumiava, exaltat, el capellá, mentres li entrava de sobte un gran desitj de malehir als bosquerols, de malehirlos y remalehirlos, encara que las malediccions l’haguessin de dur a l’eterna damnació.
Però veusaquí que, quan estava ’l sacerdot en lo més esgarrifós del seu mal somni, va sentir tot d’una devallar tristament, desde ’l cloquer de l’esglesia, las primeras campanadas qu’anunciavan la seva mort:
–¡Nanch… ninch… nooonch!… ¡Nonch… ninch… naaanch!…
–¡Ay, Senyor! –pensava ’l capellá, aterrat.– ¡Ay, Senyor, que tocan a morts per mi!
May com en aquells moments de suprema angunia havía sonat tan planyenta la veu de las campanas. ¡Ab quín condol més trist las feya plorar en Joseph, qu’arribava al fons de l’ánima! Era cada batallada com un gemech desolat, com un clam de misericordia que volgués arribar al cel desde aquesta vall de llágrimas.
–¡Pietat, Deu meu, pietat! –resava ’l moridor entre sí mateix.– Ara baixará la gent de las montanyas y ’m portarán al sepulcre abans de l’hora y m’enterrarán abans de mort…
–¡Nanch… ninch… nooonch!… ¡Nonch… ninch… naaanch! –entretant ploravan las campanas, com si acompanyessin ab sanglots la silenciosa tragedia, aquella tragedia d’agonitzant, que may sabría ningú del món.
Lo que, entre tantas angoixas ignoradas, amargava més els derrers instants del sacerdot, era la trista recança de no haver sabut consagrar a Deu totas las penas passadas. Allavoras, allavoras sen planyía, de no haverlas conreuadas igual que flors de dolor, pera oferirlas al Christ com ramells de penitencia. Però no… a n’ell no l’ajudarían pera res tants flagells y vituperis… No… Ell, ni tan sols per somni, havía sentit may entremitj dels sufriments aquella dolçoreta que ’ls sants han contat qu’assaborían en las mateixas tribulacions… Els martiris passats als sots eran massa aspres, massa grollers, pera que poguessin portar a l’ánima cap resquici de somni ni cap regust de delectació… El seu calvari havía sigut tot ell miseria de la terra y negror de la nit…
–¡Pietat, Senyor! –seguía dient entre sí l’agonitzant, mentres las campanas brandavan ab funeraria majestat.– ¡Pietat, Senyor, si no he sabut aixecar els ulls fins a Tu… y, en comptes de redimir las ovellas del teu ramat, m’he enfonzat ab ellas dins la pols!…
Mes alashoras las campanas varen parar de tocar, y mossen Llátzer va creure arribada l’hora de la seva perdició.
–¡Ara baixarán els bosquerols –pensava– y ’m portarán al fossar!
Y, com qu’en aquell mateix moment va sentirse trepitj com d’algú que pujés l’escala, al moridor li va semblar que ja venían a endúrsel els rústechs montanyenchs. Sentía mortals angunias, mentres el soroll de passas s’anava atansant pausadament cap a la cambra mortuoria; però, al capdevall, sols va comparèixer el jayo. Tot ranquejant y persignantse devant dels ciris encesos, va acostarse a la Mariagna, y va dirli tot mirántsela, com si demanés consell:
–Abaix hi ha gent de la parroquia… que deu voler entrar a veure ’l cos de missenyor…
Ert y glaçat com estava, a mossen Llátzer li va fer un bot el cor al sentir aquellas paraulas.
–¡Ara ha arribat el meu derrer instant!… –deya entre sí.– ¡Senyor, vos encomano ’l meu esperit! ¡Fassis ara y sempre la vostra voluntat!
–Jo ’ls diría que pujessin… –feya entretant la vella a n’en Joseph.– Tal vegada la mort els conmouría y demanarían perdó dels grans pecats qu’han comès…
Y, mentres el jayo sen tornava pera anar a cercar als feligresos, a l’agonitzant se li obría un xich el cor, animat de prompte pels mots de la pobra vella.
–Potser sí, –pensava,– potser sí que ara s’obrará ’l miracle de la redempció. Potser sí que, quan se creguin vèurem mort, els enterniré, els faré llástima… y pel camí de la compassió arribarán fins a Deu.
Mes en això ’s va sentir remor de passos, fressa de gent que s’acostava a la cambra. Era la colla de sempre, tan ensopida y tristoya: padrins xaruchs y caps de casa, vehins dels més propers de la parroquia, carregats de nafras quasi tots, com roças pera anar al canyet.
El primer de treure ’l nas va ser l’avi Pugna, fent saccejar el goll; derrera l’avi Pugna, el Cosme de la Rovira, groch de cara y tot pansit; acabat, el Pere Mestre, caminant a saltirons, lo mateix qu’una granota; desseguit el Bepus de l’Uyá, roig de pel y guerxo d’ulls; després, l’Aleix de las Tòfonas, cargolat com una serp. Derrera d’aquesta tongada de gent propera, va venir un altra corrúa de feligresos de més lluny… el Pau Malarich, escardalench com una momia; el vell Sunyer, ab barballeras de bou; el Prat del Bosch Negre, més pelut qu’un ós; el jayo del Lladonell, ab la seva cara d’óliva; l’hereu Janet, tot motxo, motxo; y el xicot Margueridó, més esquerp qu’un porch singlá; y el bordegaç de l’Ensulcida, y el porquerol, en Carbassot…
Com qu’encara may s’havía vist que la gent fes l’orni pera anar a veure a un difunt y a resarli un parenostre, aixís que ’ls bosquerols varen sentir a tocar a morts, tots varen pensar que no ’ls quedava més remey que baixar al sot de la parroquia.
Aquell toch llagrimós de la campana, més planyent qu’un "adeusiau per sempre”, era com un manament obehit de pares a fills per tots els sigles. No hi havía més remey… Calía acotar el cap, y resignarse, y empendre ’l camí rostos avall. Havían de fer com havían fet els pares, com havían fet els avis, com havían fet els passats, desde las centurias més llunyanas.
De primer moment havían roncejat un xich, dubtant, no sabent què fer ni quín determini pendre. Feya tant temps que no posavan els peus a la parroquia, qu’havían perdut l’agre de baixarhi. Però aquella indecisió no més va durar un instant, perquè desseguida varen veure que, tant si volían com si no, calía obehir a la lley de las costums eternas, heretada de las vellas generacions. Ademés d’això, hi havía una altra cosa… y era qu’al acte també varen començar a sentir una estranya curiositat de saber quín posat faría, el rector, mort. Tan esperitat y tan altívol que se ’ls havía presentat sempre, volían veure allavors còm deuría esser, ab els ulls cluchs y boy estirat demunt del túmbol. Allò era, allò, més que res més, lo que ’ls havía acabat de decidir a surtir de casa; y, mentres devallavan cap al fons del sot, com qu’encara hi havía feligresos que dubtavan, un xich esporuguits, com si no gosessin a arribar a la rectoría, en Pere Mestre va dir, tot sornaguer:
–¡Ara ray!… Ja podem baixarhi sense por…
–¡Ta full! ¡Uydá! Murta la cuca, murt lu verí… –va respondre l’Aleix de las Tòfonas, mitj rient per sota ’l nas.
Y aixís varen arribar a la parroquia, ben refiats de que ’l rector ja no podría presentársels a devant com un Deu carregat d’ira, ni podría amenaçarlos ab la patena y el cálzer, ni podría bescantarlos per las culpas y pecats, ni podría clavarlos aquellas miradas que ’ls atravessavan l’ánima, ni podría ferlos caure de genolls a terra, revestit ab la casulla, a peu d’altar.
Boy a mida qu’anavan entrant dins de la cambra mortuoria, els bosquerols s’arrambavan per las parets, ab posats encongits y vergonyosos. Ab tot y la curiositat que tenían de veure ben bé al difunt, no gosavan a alçar el cap, y ab la vista baixa, de reull, resseguían tota la cambra, miravan els ciris dels canalobres, y de mica en mica escorcollavan el cadavre.
Y el pobre sacerdot, desde ’l seu llit d’agonía, sentía tot anguniat còm aquellas miradas tafaneras se passejavan amunt y avall del seu cos, ab la curiositat sinistre que fan venir las cosas de la tomba. Més que mirar, més qu’esbrinar, semblava que flayressin ab estrany plaher la farum mortuoria que voleyava per allí dintre, al voltant del llit. Però a l’últim, com si la flayre ’ls marejés, varen esdevenir tot sòpits, tot somiosos, igual que si a la fi s’encaboriessin y anessin pahint per dins l’espectacle tèrbol de la mort. Xichs y grans varen quedar com enzas ensopits.
Ab tot y haverhi dins de la cambra aplegada tanta gent, surava arreu una lley de quietut desconeguda, com si aquells homes tinguessin el do misteriós de viure en complert silenci, sense piular, ni respirar, ni fer remor de cap mena.
L’un s’estava, com ullprès, mirantse ’ls ciris encesos de fit a fit; l’altre, com si tingués encantarias, restava ab la boca badada y ab els ulls oberts, oberts. Mes, com aquella quietut s’anava allargant tant, alguns varen començar a neguitejarse… Semblava que no estessin bé, que patissin, que ’ls pessiguessin, que ’ls entrés una mena de desfici… L’un se burxava l’orella… l’altre ’s gratava ’l cap… Aixís, ab aquesta angunia, anava passant el temps, y el silenci s’eternisava… Fins a ne l’agonitzant, desde ’l seu llit de dolor, cada instant se li tornava un sigle, cada hora una eternitat…
–Ara m’agafarán… –pensava a cada punt– m’envolicarán ab els llençols… y ’m durán cap a la fossa…
Mes en això va comparèixer el jayo en mitj de tothom, ab una caldereta d’aygua beneyta a l’una má, y a l’altra ’l salpasser.
Ab tot y ranquejar com ranquejava, tenía allavoras aquells ayres d’ordenat, dels seus bons temps, que tot el transfiguravan, com si fos un sacerdot. Ab tota pausa, ab tota unció, possehit fins a l’ánima del ritual funerari que seguía, se va acostar al peu del llit, a punt de dir las absoltas. Pera ajudarli la pregaria, la Mariagna va córrer a agenollarse al seu costat, ab las mans plegadas sobre ’l pit. Semblavan un oficiant y un escolá de debò qu’en sa vida no haguessin fet altra cosa que celebrar exequias pera ’ls difunts.
–Dónali, Senyor, la pau eterna, –va començar dihent el jayo, mentres arruixava d’aygua beneyta ’l catafalch.
Y la vella responía ab gran fervor:
–Y que la llum perpetua l’il·lumini.
–Que reposi en pau.
–Amen.
Els bosquerols a cada moment esdevenían més moixos, més capficats, com si de mica en mica ’s compungissin a la vista de la mort y de las devocions fervorosas dels dos jayos. Aquellas flamas que llengotejavan dalt dels ciris, aquell to planyívol de l’oració dels vells, aquell aspecte del capellá, ab els llavis blanchs, ab els ulls fondos, ab la pell cendrosa y groga… tot apareixía prou fúnebre y prou punyent pera acondolir las ánimas pecadoras y durlas a contrició. Era la visió aterradora del tránzit d’un món a l’altre, ab el seu seguici d’eterna gloria pels qui moren en el Senyor, ab acompanyament d’eternas penas y eternas flamas pels qui moren en el pecat…
Entremitj de la quietut sepulcral que regnava dins la cambra, se va sentir un bleix fondo, com d’algun bosquerol que sospirés tristament, a punt de rompre a plorar…
–…¡Ay… Deu meu! ¡Ay… Senyor!
Aquells ays, aquells sospirs, varen arribar fins al capellá agonitzant, com una canturia deliciosa. Eternament refiat de la redempció dels feligresos, va creure arribada l’hora del penediment.
–¡Ay, si pogués parlar! ¡Ah, si pogués darme a entendre! –pensava, bategant d’esperança, el sacerdot.– ¡Ah, si pogués aprofitar aquet instant, còm s’obraría ’l miracle!
Y, abrusat tot de sobte, com en una derrera estremitut, d’amor a Deu y amor al pròxim, li varen venir unas ganas infinitas d’alçar la seva má sacerdotal y benehirlos a tots, dihent: –¡Germans meus, fills meus, jo us beneheixo en nom del Pare, del Fill, de l’Esperit Sant!
Els bosquerols restavan somiosos al voltant del llit mortuori, contemplant encantats las ceremonias fúnebres que ’ls jayos anavan fent de tant en tant. Semblava que no poguessin moures d’aquell lloch, qu’una força ignorada ’ls hi tingués encadenats. Hi havía moments que feyan posat d’anarse a enternir, de somicar, de llençar llágrimas. Fins semblava que, a l’instant mes impensat, alguns havían d’agenollarse y fer companyía als jayos y resar junts la lletanía…
Però veusaquí qu’en aquell mateix moment se va sentir una fressa alegroya, per la porta de la cambra, com de gent poch recatada qu’anés a entrar movent bullicia.
Tots els bosquerols varen girar el cap, encuriosits de sobte y mitj fregantse ’ls ulls, a tall d’homes que ’s desvetllan del somni fondo que ’ls tenía aclaparats. Qui primer va treure ’l cap entre la gent arribada, va ser la moça de l’ermita de Puiggraciós; després, sa mare, l’ermitana; acabat, la Rodassocas. Tots els ulls dels bosquerols se varen clavar en la meuca desseguida… y va sonar dins la cambra una remor de xiu-xius. La Rodassocas va mirar al difunt fent una ganyota fastigosa; després va resseguir ab la vista als bosquerols, entre mofeta y lasciva… després, va girar cúa y va surtir…
Allavoras hi va haver un instant de dubte entre la gent… ¿Què farem? ¿Què direm?… Però, com qu’en Carbassot se va determinar a eixir del rengle, l’Aleix de las Tòfonas el va seguir, y, derrera l’Aleix, l’avi Pugna y el Cosme de la Rovira y el Bepus de l’Uyá, y, a la fi, tots, tots varen córrer derrera la farum de carn que feya la bagaça, com afanyosos de perpetuar, pels sots ombrívols, la passa de luxuria y de dolor.
Fi.