«La Mare de Déu—un roser plantava»,
l’immobil donzella—cantava encisada,
els ulls admirats—del propri miracle,
en llavis eslaus—la mèl catalana.
«D’aquell sant roser—naixia una branca.»
Cantava cançons—de la meva mare,
que quan jo era infant—ja me les cantava,
i ara que soc gran—les canta l’eslava.
«Nasqué Sant Ramon,—fill de Vilafranca.»
Si sap lo que diu,—no sap lo que alcança,
i canta indecisa—la suau cançó estranya,
ull-presa del flam—que encén en els altres.
«Confessor de reis,—de reis i de papes.»
Llunyana la veig—i encara allunyar-se.
La veig que sen va—per l’estepa blanca,
cantant Sant Ramon,—fill de Vilafranca.
«La Mare de Déu—un roser plantava.»
Setembre 1895
En la mort d’un jove
Ten vas anâ amb aquell ponent dolcissim.…
Caigueres, lluitadô, al marxâ a la lluita.
Somreies a la força dels teus muscles
i glaties per guerres i corones,
i tot de cop t’has esllanguit per terra
amb els ulls admirats.…
Ai, la Mort, i que n’ets d’embellidora!
Aquell teu primer vel, quan el llençares
damunt de l’heroe en flor, tots somriguerem
sota ls plors estroncats, que una serena
va començâ a regnâ en el pit i el rostre
del moribond. L’halè anava i venia
suaument emperesit, fins que esperàrem.…
I no tornà.… Llavores esclataven
més alts els plors al Cel.… Ell ja no hi era.…
Prô a fòra, al camp, era un ponent dolcissim.…
Octubre 1895
Els Reis
Aquesta nit han passat
i han posat la mà als balcons.…
Els somnis dels infantons
han granat.
Cap a Orient sen van tornant
a llur reialme confús,
a regnar-hi tot pensant
en Jesús.
Heu sentit avui el chor
matinejador dels nens?
Heu sentit el rastre d’or,
mirra, encens?
Sol solet…
Quan jo era petit
vivia arraulit
en un carrer negre.
El mur hi era humid,
prô l sol hi era alegre.
Per’llà a Sant Josep
el bon sol solet
lliscava i lluïa
pel carreró estret.
En mon còs neulit
llavors jo sentia
una esgarrifança
de goig i alegria.
Dimecres de Cendra
A una noia
No t facis posar cendra,—no t facis posar cendra,
patró de joventut,
que no té res que veure—la mort, la cendra, am tu.
No entelis am mementos
ton front rosat i pur.
Tu no has pas d’havê esment—de la trista paraula
que diu el sacerdot
girant-se de la taula.
Que aquest color rosat—que duus al front i als llavis
no t’ha sigut donat—per cendrosos agravis,
que t’ha sigut donat,
verge de la sang tendra,
per uns altres esblaims—que no són pols ni cendra.
1896
Lo Diví en el Dijous Sant
En memoria d’un amic
Avui he sentit lo Diví
en el camp, en el vent i en les plantes,
i en la majestat—de les pedres santes
que s’alcen en temple—al mig del camí.
Avui he sentit—que dura la vida
més enllà dels còs—i dels seus sentits:
he vist un vellet—am cara entendrida
i alegres infants—de sobte entristits.
He vist uns guerrers—armats punta en blanc
davant d’un anyell—rendir les espases,
he sentit les brases
de l’Amor Diví—en el Dijous Sant.
ENDREÇA
Senyor! Deu consol al qui plora
i torneu-li l plô al qui no pot plorar,
i doneu-li pau a l’ànima inquieta
perquè us sapiga esperar.
1897
L’aufabrega
Aquesta mata olorosa
de la nit de Sant Joan
llença flaira, silenciosa,
entremig de la bravada
de la nit incendiada
per tants focs que s van alçant.
Entremig dels nuvols roigs,
el cel blau i les estrelles;
entremig dels crits de goig,
remoreig de fontanelles,
i entre l baf esbojarrant,
una flaira s va escampant
fresca, suau i candorosa:
les aufabregues la fan:
són les mates oloroses
Donzelles enamorades
d’un nuvi esdevenidor,
escabelleu les aufabregues
perquè facin més olor.
L’aufabrega escabellada
és un encenser violent
que al llençar la flaira enlaire
augmenta l’encantament.
Quina olor més fresca i forta,
ara que ls focs ja sen van!
Sant Joan, obriu la porta
perfumada del Llevant!
I en el mati d’aures blanes
l’aufabrega trobarà
altres aromes germanes
que la nit fan oblidâ.
1897
A montanya
M’agrada l balcó gran de la muralla
quan la gent de la vila hi va a badar
i amb ull ja quasi incommobible aguaita
el pas de la llunyana tempestat.
Passa la tempestat esgarrifosa
per damunt de la serra allà al davant,
tremolant de llampecs, silencïosa
per la gent de la vila i la del pla.
Com hi deu ploure en les profondes gorges
i en els plans solitaris de les valls!
Prou l’huracà ls açota aquells cims nusos
i peta l’aigua en aquells rocs tant grans;
s’astoren els remats, el pastor crida,
i algun abet cau mig-partit pel llamp!
Però en el balcó gran de la muralla
no se sent res: la gent hi va a badar,
i amb ull ja quasi incommobible aguaita
el pas de la llunyana tempestat.
Puigcerdà, 1897
Després de la tempestat
Quan s’esqueixen els nuvols sobre l cel
la ciutat surt rient de la tempesta,
regalant d’aigua lluminosa arreu,
remorejant de nou en sons de festa.
Recomença l remor en la ciutat
i en el rostre dels homes l’alegria:
els nuvols sobre l cel s’han esqueixat,
la tenebrosa nit torna a ser dia.
Cadascú alça ls ulls per si retroba
la gran blavor del cel, tant oblidada!
Beneita sies, tempestat passada,
perquè fas alcà ls ulls a la llum nova!
1897
La nit de la Purissima
Quin cel més blau aquesta nit!
Sembla que s vegi l’Infinit
en tota sa grandesa,
en tota sa dolcesa;
l’Infinit sense vels,
més enllà de la lluna i dels estels.
La lluna i els estels brillen tant clâ
en el blau infinit de la nit santa,
que l’ànima s’encanta
enllà…
Aquesta nit és bé una nit divina:
la Purissima, del cel
va baixant per ’quest blau que ella il·lumina,
deixant més resplendors en cada estel.
Per la nit de Desembre ella devalla,
i l’aire s’atempera, i el món calla.
Devalla silenciosa…
Ai, quina nit més blava i més hermosa!
1897
L’ànima de les flors
Aquelles dues flors que hi ha posades
al mig del caminal,
qui és que les hi deu haver llençades?
Qui sia, tant-se-val.
Aquelles dues flors no estan pas tristes,
no, no: riuen al sol.
M’han encantat així que les he vistes
posades a morir, més sense dol.
«Morirem aviat, lluny de la planta,—
elles deuen pensâ;—
més ara nostre brill al poeta encanta,
i això mai morirà.»
1898
La Dòna hermosa
La presencia de la Dòna hermosa
te fa humil i devot contemplatiu.
En la presencia de la Dòna hermosa
hi ha quelcom d’un repòs definitiu.
La partida de la Dòna hermosa
te deixa il·luminat hermosament.
En la partida de la Dòna hermosa
hi ha una estela de llum que s va perdent.
El record de la Dòna hermosa
te fa trist i anyorat somniadô.
En el record de la Dòna hermosa
hi ha una forta i suau meditació.
L’oblit de la Dòna hermosa
és mort, resurrecció i deslliurament.
En l’oblit de la Dòna hermosa
hi ha l’etern recomençament.
1898
L’esposa parla
—Quan te parlo i l’esguart se t’esgarria
i escoltes i em mig-rius, però no m sents;
quan, fugint d’aprop meu, sen va fent via
el teu esprit al bell atzar dels vents,
jo veig la nau del pensament que t porta
navegâ al lluny de l’horitzó marí.
L’empenta de l’amor també és prou forta
per dur-me al teu costat fins an allí.
Navego al teu costat com encantada,
empesa per l’amor que se m’endú.
La via no conec ni l’encontrada:
sols sé que soc l’esposa enamorada,
que avanço a vora teu i vaig am tu.
El Poeta
—Més tu ets la guïadora, tu la forta,
perquè en mig de la calma o la maror
saps que la nau del pensament que m porta
sempre retorna al port del teu amor.—
1900
CANTS
LA SARDANA
Ceres.
I
La sardana és la dança més bella
de totes les dances que s fan i es desfan,
és la mobil magnifica anella
que am pausa i am mida va lenta oscil·lant.
Ja s decanta a l’esquerra i vacil·la,
ja volta altra volta a la dreta dubtant,
i sen torna i retorna intranquil·la,
com mal orientada l’agulla d’imant.
Fixa-s un punt i es detura com ella…
Del contrapunt arrencant-se novella,
de nou va voltant.
La sardana és la dança més bella
de totes les dances que s fan i es desfan.
II
Els fadrins, com guerrers que fan via,
ardits la puntegen; les verges no tant;
més, devots d’una santa harmonia,
tots van els compassos i els passos comptant.
Sacerdots els dirieu d’un culte
que en mistica dança sen vénen i van
emportats per lo simbol oculte
de l’ampla rodona que ls va agermanant.
Si l contrapunt el bell ritme li estrella,
para-s, sospesa de tal meravella…
Lo ritme tornant,
la sardana és la dança més bella
de totes les dances que s fan i es desfan.
III
El botó d’eixa roda, quin era
Quina mà venjativa i severa
buidava la nina d’aquest ull gegant?
Potsê un temps al bell mig s’hi apilaven
les garbes polsoses del blat rossejant,
i els suats segadors festejaven
la pròdiga Ceres saltant i ballant…
Del contrapunt la vagant cantarella
és estrafeta passada d’aucella
que canta volant:
la sardana és la dança més bella
de totes les dances que s fan i es desfan.
IV
No és la dança lasciva, la innoble,
els uns parells d’altres desaparellant:
és la dança sencera d’un poble
que estima i avança donant-se les mans.
La garlanda suaument se deslliga;
desfent-se, s’aixampla, esvaint-se al voltant;
cada mà, tot deixant a l’amiga,
Ja hi tornaran de parella en parella!
Tota ma patria cabrà en eixa anella!
i els pobles diran:
la sardana és la dança més bella
de totes les dances que s fan i es desfan.
EL CANT DE LA SENYERA
Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que ls farà més triomfants.
Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat!
Que voleii! Contemplem-la
en sa dolça majestat!
Oh bandera catalana!,
nostre cor t’és ben fidel:
volaras com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ns duras:
voleiant al grat de l’aire,
el camí assenyalaras.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.
CANT DELS JOVES
L’hora nostra és arribada:
tots ens hem desensonyat
amb el front il·luminat
per la llum d’una altra albada.
I esperem que surti l sol
per cantar-ne l’alegria:
quan veurem que s’alça l dia,
alçarem, cantant, el vol.
Com aucells ens alçarem,
movent l’aire am la volada;
com a nuvols creixerem,
am remors de pedregada.
I en les serres avials
fins que l sol, veient-nos alts,
ens vesteixi am llums de festa.
I per l’aire, llavors pur,
de la patria rabejada,
baixarem am vol segur
a repòs de mig-diada.
CANT DE MAIG
CANT D’ALEGRIA
Cantem l’entrada del temps clar
am clara veu i rialles clares.
Tornem-nos ben cantaires,
que ara és el temps—de fer ressonar
alegrament els aires.
Passen nuvols corrent i somrient,
regalant aigua i raig de sol lluent
damunt les roses vermelles, ja totes badades.
Sobre ls plans reverdits hi corre l vent
i es mouen els blats verts i les gentades
cridant coses alegres i furioses…
Costes avall degoten les neus fóses.
Sadollem la mirada de verdor
sadollem les orelles de remor
enamorant-les dels bells crits selvatges;
i sadollem el pit d’aire del cel
per cantar l’alegria de la terra,
tant si n surt un mistic bèl
com si n surt un crit de guerra.
Tornem’s soldats lluents i ben armats,
o tornem’s serafins d’ales de plata…
Correm alegrament a tots costats,
correm, que l Maig esclata.
Riem, riem entre les flors i el vent
l’emmajada alegria;
plantem arbres de Maig desaforadament
davant la porta d’or de cada aimia.
Prompte ls arbres de Maig s’assecaran…
la llenya sols destorba:
la tirarem al foc de Sant Joan
i saltarem per sobre.
CANT DE NOVEMBRE
El vermell dels arbres,
encès per la posta—dels sols invernals,
delita i penetra
lo mateix que aquells verds primaverals.
Germans, alcem els cors, que tot és bell,
el verd i el vermell!
Alcem els cors cantant la vida entera
amb els brots i am les fulles que sen van;
gosem el dia séns mirâ endarrera,
sense pensâ amb els dies que vindran.
Gosa l moment;
gosa l moment que t convida,
i correras alegre a tot combat:
un dia de vida és vida:
No t’entristeixin, doncs, els funerals Novembres,
ni planyis mort lo que ha tingut ple ser…
De planye és el donzell que ageu sos membres
ans d’haver-los cançat en el plaer.
1895
ELS TRES CANTS DE LA GUERRA
ELS ADÉUS
Que senyals d’adéu han fet
mans exteses cap al mar,
vers els barcos que fugien
am les cobertes massa carregades,
cap allà on les onades lluïen
retorcent-se i bramant assoleiades!
Quants adéus desde aquell adéu primer,
quan Caí, havent fet la mort,
menjà al vespre un bocí a l’endiablada,
el bastó al puny, cenyida la cintura,
voltat de plors de nins, i la muller,
que li deia am lament:
Més ell, la cara adusta i ja fatal,
girada envers la posta,
marxà no fent cabal
de les mans que s movien enlaire
en va, sense resposta.
1896
ODA A ESPANYA
Escolta, Espanya,—la veu d’un fill
que t parla en llengua—no castellana:
parlo en la llengua—que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua—pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
T’han parlat massa—dels saguntins
i dels qui per la patria moren:
les teves glories—i els teus records,
records i glories—no més de morts:
has viscut trista.
Jo vui parlar-te—molt altrament.
Per què vessar la sang inutil?
vida pels d’ara—i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves—en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tragica duies—a mort els fills,
te satisfeies—d’honres mortals,
i eren tes festes—els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos—marxar replens
dels fills que duies—a que morissin:
somrients marxaven—cap a l’atzar;
i tu cantaves—vora del mar
com una folla.
On són els barcos?—On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes,—no tens ningú.
Espanya, Espanya,—retorna en tu,
arrenca l plor de mare!
Salva-t, oh!, salva-t—de tant de mal;
que l plô t torni feconda, alegra i viva;
aixeca l front,
somriu als set colors que hi ha en els nuvols.
Ont ets, Espanya?—No t veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua—que t parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
1898
CANT DEL RETORN
Tornem de batalles,—venim de la guerra,
i no portem armes, pendons ni clarins;
vençuts en la mar i vençuts en la terra,
som una desferra.
Duem per estela taurons i dufins.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu!
Pel mar se us avança—la host macilenta
que branda amb el brand de la nau que la du.
Adeu, oh tu, Amèrica, terra furienta!
Som debils per tu.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu!
Venim tots de cara—al vent de la costa,
encara que restin en sense resposta
més d’un crit de mare quan entrem al port.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu!
De tants com ne manquen duem la memoria,
de lo que sofriren,—de lo que hem sofert,
de la trista lluita sense fe ni gloria
d’un poble que s perd.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu!
Digueu-nos si encara la patria és prou forta
per oïr les gestes—que li hem de contar;
digueu-nos, digueu-nos si és viva o si és morta
la llengua am que l’haurem de fer plorar.
Si encara és ben viu el record d’altres gestes,
si encara les serres que ns han d’enfortî
s’aixequen serenes damunt les tempestes
i bramen llurs boscos al vent ponentí,
germans que en la platja plorant espereu,
no ploreu: rieu, canteu!
1899
INDEX
OBRES DE L’AUTOR
| Pessetes | |
| Poesies (originals i traduccions de Gœthe).—1891. | |
| Poesies (originals).—1895 | 2 |
| Ifigenia a Taurida (traducció de Gœthe).—1898 | 2 |
| Fisonomías de Santos (traducción de Hello).—1899 | 3 |
| Joan Sardà, estudi necrologic.—1900. | |
| Visions & Cants (originals).—1900 | 3 |