Escolta, Espanya,—la veu d’un fill
que t parla en llengua—no castellana:
parlo en la llengua—que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua—pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
T’han parlat massa—dels saguntins
i dels qui per la patria moren:
les teves glories—i els teus records,
records i glories—no més de morts:
has viscut trista.
Jo vui parlar-te—molt altrament.
Per què vessar la sang inutil?
Dins de les venes—vida és la sang,
vida pels d’ara—i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves—en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tragica duies—a mort els fills,
te satisfeies—d’honres mortals,
i eren tes festes—els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos—marxar replens
dels fills que duies—a que morissin:
somrients marxaven—cap a l’atzar;
i tu cantaves—vora del mar
com una folla.
On són els barcos?—On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes,—no tens ningú.
Espanya, Espanya,—retorna en tu,
arrenca l plor de mare!
Salva-t, oh!, salva-t—de tant de mal;
que l plô t torni feconda, alegra i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca l front,
somriu als set colors que hi ha en els nuvols.
Ont ets, Espanya?—No t veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua—que t parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
1898