Lo rondallayre, III

Quentos populars catalans. Tercera série.

Francesc Maspons i Labrós

1875

Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.

En Pere revolt.

Era un jove viu y revolt que no donava repós á ningú y menos als seus pares á qui arribá á matar de tans disgustos. Un cop sol, se dongué encara mes á la vida revolta, perdé casa y tot quan li havia quedat de sos pares y se n’aná pel mon camina que caminarás á la bona de Deu, sens saber ahont darla.

Heuse aqui que un dia vejé venir per lo mateix cami qu’ell duya, á un cavaller, lo qual en ser que fou devant del noy lo aturá y li va preguntar ahont anava.

Lo jove li respongué que no tenia direcció fixa, donchs que no tenint casa ni medi de viure, anava alli ahont millor á la sort li plahia. Ohit lo qual per lo cavaller, li va dir que si era aixis, que’s quedés ab ell, que li donaria una feyna ben descansada y era la de guardarli solzament son castell.

Lo jove’n fou content, mes lo cavaller li doná, per proba, la brida del cavall perque’n fes unas sabatas, á fi de coneixe lo que’l noy faria y si era prou digne de que se’l quedés. Mentrestant lo cavaller se’n aná.

Heuse aqui que’l pobre jove quedá tot parat sense saber que ferse, tot mirantse las corretjas, passántselas de la una ma á la altre y no trobant medi pera comensar sa obra, quan tot plegat, sens poguersen donar compte, veu que s’escursan, s’aixamplan, s’uneixen unas ab altras y prenent forma, quedan á sas mans unas sabatas d’alló mes ben fetas: podeu contar quina fou la seva admiració, y es que’l cavaller aquell era un mágich.

Al cap de poca estona torná aquest, li demaná per las sabatas, lo jove las hi mostrá dihentli com li havian aparegut per art d’encantament, y’l cavaller li digué que ja podia anar ab ell, donchs que no s’espantava, las hi feu posar y’l feu seguir. Ho feu lo noy y sort tingué de las sabatas, pus per molts indrets no hi haguera pas pogut passar si no haguessen estat ellas, y seguint molt cami, espedat sempre y feréstech, arribaren á dalt d’una montanya ahont hi havia un castell grandissim ab unas torres tan altas que semblava que foradessin los nuvols. Lo cavaller feu baixar lo pont, se ficá ab lo jove á dins y li digué qu’aquell era’l castell del que li encomanava la guarda; que alli viuria tranquil y felis, pero que’s guardés be d’obrir tres portas que li ensenyá, pus de lo contrari’l mataria com havia fet ab los que havian ocupat lo seu puesto.

Lo noy li prometé que no ho faria, lo cavaller se despedi d’ell y muntant á cavall se n’aná, dihentli que tornaria al cap de pochs dias.

Quan lo jove’s trobá sol, se posá á seguir lo castell, encantat cada volta mes de veure tanta grandesa, empero al segon dia que ja no’l movia la novetat, comensá á entrarli’l desitj de veure lo que hi havia dins d’aquellas cambras tancadas, y per tres ó quatre voltas s’hi acostá pera obrirlas. Pogué resistir no obstant; mes al tercer dia que la set l’abrusava, pues que no havia trobat aygua en tot lo castell, se prevalgué d’eixa escusa, cregué haver trobat una mica de rahó pera faltar al mandato que li havia sigut imposat, y obrí la primera porta.

Desseguida aparegué á sos ulls una cambra bellament parada, plena de perfums y aromas, ab una suau claror que tot ho amplenava, y al mitg una pica gran de marbre com pera banyarshi, tota plena de llet hermosa y blanca. Lo jove que hi entra, ab la tentació de la set se’n va cap á la pica, y pera probar si verdaderament era llet, hi fica’l dit xich de la ma dreta y al moment li queda aquest tot de plata. Tot sorprés, apretá á fugir tancant la porta y s’embolicá’l dit perque no li trobés lo cavaller quan fos de tornada.

Al cap d’uns quans dias arribá aquest, feu baixar lo pont, cridá al jove, y quan lo vejé ab lo dit tapat li preguntá qué s’hi havia fet y maná que se’l destapés. Lo jove prou volia escusarsen y buscava allargos; aquell no volgué admetres de rahons y á la fi tingué de ferho. Quan lo cavaller li vejé’l dit de plata, se’n cremá tant que incontinent volia matarlo; sort que’l noy li digué que si havia obert una d’aquellas cambras era per la molta set que tenia, donchs que no li havia deixat gens d’aygua, que’l cavaller s’ho arribá á creure y li digué que per aquella vegada’l perdonava, pero que no ho tornés á fer mes, perque sino, ’l mataria.

Li deixá aigua, torná á anarsen y’l noy altre volta á quedar sol sense saber que fer ni en que ocuparse, aixi es que al cap d’uns quants dias torná á picarli la curiositat de veure lo que hi havia dintre d’aquellas cambras y encara que no volia, sempre’s trobava al devant d’ellas, que per fi no pogués mes y obrí una altre cambra.

Y aparegué á sos ulls una establa y en ella una burra, la qual aixis que’l vejé, ella que li diu: –Que has fet, desgraciat? ja estás perdut si no fujes desseguida, y encara, si’t vols salvar, pren aquest mirall, aquesta bola de savó y aquesta ampolleta d’aygua que hi ha al capdevall de la menjadora, desfermam, puja á cavall meu y fugirem tots dos.

Lo jove’s va espantar tant, que desseguida feu tot lo que li havia dit la burra, pren las tres cosas, puja á cavall d’ella, baixa’l pont y apreta á corre cap al defora.

Quan lo cavaller torná y vejé’l pont alsat y á dintre de la cambra no hi trobá la burra, s’encoratjá tant, que, fet un foll, muntá á cavall y apretá á corre á tot estrep pera veure si’ls atrapava. Efectivament, al cap de poca estona ja’ls assolia.

Ay pobres de nosaltres, cridá lo jove, que lo cavaller nos atrapa! Mes la burra li digué: –No t’espantis pas, tira la bola de savó á terra y endevant, fugim.

Aixis ho feu lo jove y vejé alsarse detrás d’ell una grossa montanya de savó que semblava impossible atravessarla.

Lo cavaller quan hi fou, s’hi llensá com si tal cosa, mes lo cavall per tot arreu relliscava y enfonsantse d’aqui, enfonsantse d’allá, tot ple d’espuma, ja no podia mes. Sort li valgué al cavaller d’esser magich qu’arribá á atravessarla.

Apreta á corre y prompte altre volta assolia al jove.

–Ay pobres de nosaltres que lo cavaller nos atrapa!

–No t’espantis, tira’l mirall á terra.

Lo jove ho feu y aparegué un pla tot sembrat de vidres per ahont lo cavall comensá á fershi malbé y á malmetres de camas, sanguinejantli totas que arribá quasi á no poguerse moure, mes com lo cavaller era magich arribá á guanyar la terra bona. Y galopant, galopant sempre, prompte fou en vistas del jove.

–Ay pobres de nosaltres que lo cavaller nos atrapa!

–No t’espantis, tira la ampolleta d’aygua á terra.

Y aparegué un riu caudalós y fondo que donava feresa y rodaments de cap solzament de mirarlo y al qual se tirá lo cavaller d’una bursada, cremat de tants obstacles com se li presentaren, y per mes que fos magich y bregués llarga estona pera atravessarlo, lo cas es que no pogué ferho y va ofegarse.

Quan la burra ho va veure, se cregué ja enterament salvada, y junt ab lo jove anaren seguint lo cami que duyan fins á esser á un bosch. Avans d’entrarhi, la burra advertí al jove qu’anavan á entrar á un bosch sorprendent y maravellós baix tots conceptes, pus que hi veuria unas fruytas com may n’hagués vist en lloch, pero que’s guardés be de tocarne cap, pus al moment serian perduts ells y burra sens poder arribar al terme de son viatge.

S’hi ficaren, y’l noy comensá á veure que de tots los arbres penjavan rubins y perlas, y totas las matas eran diamants y esmeraldas, y quedá tan encantat que no savia lo que li passava. La burra mentrestant poquet á poch anava fent sa via y seguint, seguint, arribaren á la part mes frondosa ahont hi havia unas pinyas d’or tan sorprendents, que’l noy no pogué mes y’n va cullir una.

Desseguida la burra quedá clavada en terra, com si hagués plantat arrels; fixa alli no pogué moures, y tota trista digué al jove que anés seguint lo cami aquell al capdevall del qual trobaria una ciutat, que s’hi fiqués á probar fortuna y que si may se veyés apurat per alguna cosa, anés desseguida á consultarli á n’ella.

Heuse aqui que’l jove tot sol y trist aná seguint lo cami y arribá á la ciutat precisament quan lo rey feya fer un pregó de que anomenaria majordom de totas sas quadras al qui curés als seus cavalls, malalts molt temps feya. Lo jove va sentirho y pensant fer la seva fortuna se dirigí al bosch y preguntá á la burra com tenia de ferho.

Y aquesta li diu: –Arrencam tans pels de ma cua com cavalls hi ha á la establa del rey, posan un á la pota de cada cavall y quedarán ben curats.

Lo jove li arrencá’ls pels y’s dirigí al palau del rey, lo qui no volia creure lo que li deya de que curaria á sos cavalls; mes lo jove tant y tant perfidiejá, que per fi li deixaren fer la proba, y ell que treu los pels de la burra, los posa á la pota de quiscun cavall y aquestos, com per miracle, comensaren á renillar y á fer brincos y salts, y’s posaren mes hermosos y bons de lo que avans eran.

Lo rey quedá tot admirat y, cumplint lo promés, feu al jove majordom de sas quadras, mes los altres criats li comensaren á tenir enveja y anaren á dir al rey que’l seu majordom se vanagloriava de poder fer tot lo que volia. Lo rey, que havia vist la cura maravellosa de sos cavalls, s’ho va creure y com estava molt enamorat d’una reyna vehina, que ho era de gegants, á qui no havia pogut obtenir may, cridá al jove y li digué que li dugués la reyna aquella, sino de lo contrari’l mataria.

Lo jove va quedar tot parat, mes coneixent que’l rey parlava de veras, se n’aná cap á la burra á contarli la seva desgracia. Y la burra que li diu:

–Agafa un barco, ahont hi ficarás á los millors músichs del regne, prens vela y fes per manera d’arribar á la ciutat de la reyna quan sigui fosch; llavoras fas tocar la música y á n’el seu só eixirá la reyna y te la emportas.

Aixis ho feu lo jove; aparellá lo barco, hi ficá una música ben bona y arribá á la ciutat quan ja era vespre, se dirigí cap al costat ahont la reyna tenia’l palau y feu tocar una tocata ben dolsa.

La reyna al só d’ella, eixi del palau, obrí las portas de la ciutat que torná á tancar desseguida y’s dirigi cap al barco pera escoltarla millor. Lo jove ho va veure y, quan ella mes descuidada estava, feu baixar uns quans mariners, la feu agafar y ficarla á dintre, y prengué vela mes que depressa.

Podeu contar quin fou lo desespero de la reyna quan vejé que se la enduyan; demaná, prometé y á la fi s’enujá de tal manera, que en un arrebato llensá las claus de la ciutat á dintre l’aygua. Lo jove no’n feu cas, pus que li anava la vida, aixis es que la deixa fer y quan foren á port, la maná dur á la presencia del rey y de tota la cort que lo esperavan.

Lo rey ne fou tot content y quan hagué eixit tothom, digué á la reyna que la havia manada á cercar perque estava enamorat d’ella y volia casarshi, mes la reyna estava tan enujada, que li digué qu’en cap manera hi consentiria. Cosa la qual posá tan furiós al rey que posá en temensa á aquella y tingué que dirli que si, mes ab una condició y era que li portessin lo mateix palau en qu’ella vivia, pus cap dels que hi havia alli valia tant com aquell. Cosa qu’ella tenia per imposible.

No aixi lo rey, que incontinent maná cridar al jove y li digué que li portés lo palau de la reyna ó que sino, ’l mataria.

Heuse aqui altre volta en apuros al noy. Acudí á son remey y tot capficat se n’aná dret á la burra.

–Ara si que m’han manat una cosa qu’es impossible ferla.

–¿Y qué es?

–Lo portar lo mateix palau en que vivia la reyna.

–¿Y per aixó t’espantas? Donchs mira; lo primer que tens de procurar es ferte ab las claus de la ciutat, pera lo qual, t’endurás en lo barco forsa carn salada; aixis qu’anirás caminant, la anirás tirant al mar fins que’t surti un peix que’t durá las claus al cap, las hi prens y allavors ab ellas te’n vas á la ciutat, cridas als gegants y’ls hi dius que’ls hi obrirás las portas si’t duhen tot lo palau de la reyna dintre del teu barco, pera lo qual farás que aqueix sigui ben gros, y com ells están tant desitjosos de sortir, t’ho farán de bon grat y haurás lo que desitjas.

Lo jove ab aquest consell, se n’aná, aparellá un barco ben gros, ab forsa carn, la comensá á tirar á la mar y una munió de peixos eixiren á menjarsela. Y ell tira que tira, ’l viatje se li anava allargant, pus may eixia’l peix que li portés lo que desitjava: ja’s comensava á desesperar, tant mes quant acabava sa provisió, quan tot plegat veu moures ab forsa las ayguas, eixirne d’ellas una lluentor estranya y apareixer un peix gros y de tots colors que damunt lo seu cap hi duya las claus de la ciutat que eran totas d’or. Aixis que las vejé lo jove,’s tirá damunt del peix, s’abrahoná ab ell, lluytaren una estona y per fi hagué lo que desitjava. Torná á pujar dalt de la nau, se n’aná en vers la ciutat de la reyna, feu prometre als gegants que li durian lo palau d’eixa si’ls obria las portas, aquells li cumpliren, y entraren á la nau lo palau, ell los hi entregá las claus y feu vela cap á dur aquest á la reyna, qui, quan lo va veure, quedá freda y muda sens saber lo que li passava.

Lo rey, tot content, digué á la reyna com no tenia altre recurs que casarse ab ell, y aquella, encara que veyentse perduda, volgué intentar un derrer esfors y li digué que per casarshi volia qu’avans fes la proba del foch y n’eixis en be, la qual consistia en ficarse dintre un forn encés y sortirne viu.

Lo rey com tenia lo jove á qui tot rehixia, li contestá que no posava reparo en ferho, y á aquest efecte, cridá al noy y li digué que fes per manera de que pogués sortir be de aquella proba, mes com era tan séria y no hi volia fiarse del tot posá per condició que primer s’hi fiqués ell y una volta eixit ab vida allavoras s’hi ficaria.

Lo jove quedá tot espahordit y corregué á dirho á la burra, la que li digué:

–Arrencam tres pels de la pota, deixa qu’encenguin lo forn, feste ficar dintre d’un sach portant sempre los tres pels meus á la ma y no tingas por que per mes foch que hi hagi dintre del forn, n’eixirás tan viu com ara.

Ab eix consell se n’aná’l jove y arribá quan ja encenian lo forn, ab tant de foch que tot era una ruentor; demaná un sach, s’hi feu ficar, se posá’ls tres pels de la burra á la má y quan lo tiraren al foch, restá tan incombustible que ab admiració de tothom ixqué alegre y sencer com cap altre.

Lo rey ne tingué una gran alegria y no duptá gens de ferse tirar á dintre del foch, ficat també en un sach; mes com no duya’ls tres pels de la pota de la burra, tant fou lo entrar al forn, com quedarse instantaneament abrusat y fet sendra.

Lo poble ne quedá content pus qu’era aquell rey molt tirá, lo noy corregué cap al bosch á contarho á la burra, mes quan hi fou, en lloch d’ella hi trobá á una dama jove y hermosa la que li digué qu’era la esposa del rey qu’acabava de morir, que la havia feta encantar, y que, convertida en burra per lo magich que s’havia ofegat, la tenia tancada en aquell castell ahont ell havia anat á parar, sens que’n pogués sortir may mes sino hagués estat per la seva ajuda.

Tots dos se’n anaren cap á la ciutat, ahont tot lo poble conegué al moment á la reyna á qui tant estimava, y li doná lo ceptre, qu’ella comparti ab lo jove, casantshi; l’altra reyna se’n torná á la seva terra ab los gegants y ells dos foren felissos per tots los anys de la seva vida.

Los tres dons del dimoni.

Un pare, de bastant mal geni, tenia un fill que per sa part era molt entremaliat y dolent, de manera que no era sempre la pau lo que regnava á sa casa, y finian las disputas per treures lo pare al seu fill de devant y enjegarlo al diable, com tenia costum de dirli.

Heuse aquí que un dia, que’l noy tot distret anava passejant, se li aparegué un home alt, escardalench, tot mal girbat y estrany, qui agafantlo per un bras li digué: segueixem.

Y’l noy que li diu: –Y perqué?

–Perqué jo so’l diable á qui’l teu pare sempre’t dona.

Lo noy no tingué altre recurs que seguir. Camina que caminarás arribaren al infern y com en ell se necessita molta llenya per lo foch que sempre hi crema, aixis que hi arribá lo noy, li entregaren una burra y li digueren que la seva feyna era anar tot lo dia á buscar llenya ab aquella burra; que ho fes be, que ja li darian soldada.

Lo noy que estava tot cremat, agafa la burra y li pega bastonada.

La burra que feu: –Ay!

–Ja gemegas?

Y li dona tres ó cuatre garrotadas mes fortas.

Y la burra que li diu tot esclamantse: –No’m peguis que so ta jaya, no’m peguis.

–Que diheu, que sou la meva ávia?

Si, no’m peguis, vesten, fill meu, de l’infern, vesten perque’t perdrias, digas que ja has complert lo desitg de ton pare; mes quan te donguin la soldada, no vulguis pas diners, demana’l tovalló que’l diable’s posa devant seu pera menjar lo qual te la propietat de que aixi que s’esten á taula s’omple de totas las viandas que un vulgui.

Heuse aquí que’l noy se’n va al diable y li diu que vol anarsen.

–Y aixó?

–Perque ja s’ha complert lo desitg de mon pare.

–Donchs be, ja’t pagaré la soldada.

–Oh, es que no vuy diners.

–Donchs que vols?

–Lo tovalló que pera menjar vos poseu á taula.

Lo diable no li volia donar, mes per fi va accedirhi. Y’l noy tot trempat se’n va anar del infern cap á casa seva, ab lo tovalló ben guardat, parantlo alli ahont se li esdevenia la gana. Aixis caminant, se’n entrá pera fer nit á un hostal, ahont l’hostaler desseguida li va preguntar que volia pera sopar.

–No pas res.

–Y donchs, noy, que no tens gana?

–Prou, pero com tinch un tovalló que’m serveix tot lo que li demano, may necessito res de ningú.

Y ab gran admiració de l’hostaler, desplegá son tovalló, ’l posá damunt la taula y feu eixir tot lo que va voler. Aquell, qu’era un home molt espabilat, va pensar qu’aquell tovalló li convenia molt y quan lo noy fou al llit, hi aná, li prengué’l tovalló y n’hi posá un altre.

Al endemá al dematí lo jove, no maliciantne res, pagá l’hospedatje y se n’aná tot content cap á casa seva.

Lo seu pare al veurel, tot de mal humor, li digué:

–Ja tornas?

–Si, y porto una cosa que es molt maravellosa y’ns pot servir molt.

–Y qu’es?

–Un tovalló qu’ell mateix posa á taula tot lo que se li demana.

–Veyám.

Lo noy que desplega’l tovalló, ’l posa á taula y comensa á demanarli cosas, mes com lo tovalló era cambiat no’n va treure ni una.

Podeu contar com se posá’l pare, de burro no va deixarlo y torná ab la seva de que se n’anés al diable.

Tant fou dirho, com sentirse lo noy estirat y ser dut altra volta al infern. Allí com se necessita tanta llenya de tan foch que may para, li encarregaren una burra y ab ella li dongueren per feyna anar á buscar tot lo dia llenya, que ja li pagarian la soldada.

Lo noy, enfadat com estava, pega bastonada á la burra y aquesta que fa un gemech y diu:

–¡Ay!

–Ja’t queixas?

Y bastonada ve y bastonada va, fins que la burra se girá y li digué ab to tot planyivol:

–No’m peguis que so ta jaya, no’m peguis que so ta jaya.

–Ja torneu á esser l’avia?

–Si, fillet meu; vesten del infern, vesten que’t perdrias, mes no vulguis diners quan te paguin la soldada, demana aquell ase que te’l diable.

Lo noy que se’n va á n’aquest y diu que vol anarsen.

–Y perqué?

–Perque ja s’ha complert lo desitg del meu pare.

Lo diable tot murmurant li anava á donar la soldada, mes lo noy li digué:

–Es que no vuy pas diners.

–Donchs que vols?

–Lo vostre ase.

L’ase del diable tenia la virtut de que posant-li un mocador sota la cua, deixava anar tantas dobletas d’or com se volia. Aixi es que á aquell li recava lo donarli, mes tant y tant insistí’l noy, que no tingué altre recurs y li va donar.

Ab ell lo noy camina que caminarás cap á casa seva; quan fou al hostal de l’altre vegada s’hi aturá també á fer nit. L’hostaler desseguida’l va coneixe, li va preguntar lo que volia y li comensá conversa fins que li feu contar la virtut del ase.

Sopá lo noy alegrement, se’n aná á dormir y l’hostaler á la nit ab tota manya li va cambiar l’ase. Aixi es que’l noy sense coneixe l’engany, á l’endemá, tot content, se’n va anar cap á casa seva, ahont digué al pare que duya un ase de virtut tal que no hi havia mes que demanarli pera que sortissin tans diners com se volguessin.

–Veyám fesho, á veure si t’haurán enganyat com l’altre vegada?

Lo noy posá un mocador á terra boy á l’indret de la cua de l’ase y li maná que tragués monedas; mes l’ase quiet, com si tal cosa; lo noy se cremá, li pegá unas quantas bastonadas, mes tampoch res, per lo que’l pare se’n cremá tant que tornant al seu motiu lo enjegá al diable.

Lo noy isqué al defora y desseguida se sentí agafat per lo mateix home de las altres vegadas.

–Que voleu?

–Que vinguis ab mi á cumplir lo desitg de ton pare.

No li quedá al noy altre recurs que seguirlo: arribaren al infern y com alli’s crema tanta y tanta llenya, li donaren una burra pera que anes á cercarla.

Lo noy tot enfadat, agafa la burra, li pega un cop perque’s posi á caminar y sent qu’aquesta fa un: –Ay!

–Ja’t queixas?

Y comensa á pegarli de totas veras.

Y la burra que tot planyivolment se gira y li diu:

–No’m peguis que so ta jaya.

–Ja torneu á esser l’avia?

–Sí, tinch sempre aquesta feyna! vesten fillet meu, vesten del infern, perque sino’t perdrias, mes no vulguis diners per soldada, demana la vareta del diable.

Lo noy que se’n va á n’aquest y li diu que se’n vol anar.

Y’l diable que li diu: –Y perqué?

–Perque ja so complert lo desitg del pare.

–Donchs vina á cobrar la soldada.

–Oh! es que no vuy diners.

Y’l diable que li diu: –Y donchs que vols?

–La vareta vostra.

Lo diable va donarli y’l noy que se’n va y camina que caminarás, arribá al mateix hostal de las altres vegadas.

L’hostaler lo va coneixe desseguida y tot manyagoy va acostarshi á demanarli lo que duya, pera veure si ho podria pendre. Lo noy que li ensenya la vara, mes al mateix temps li diu:

–Vareta, fes ta feyna.

Y la vara del diable comensa á bastonadas contra hostaler, que li feya fer uns crits qu’esgarrifavan, mes per aixó bastonadas y mes bastonadas, fins que l’hostaler li digué que demanés lo que volgués, mes que’l deixés estar.

Y’l noy que diu:

–Torneume lo tovalló y l’ase.

L’hostaler semblava que no li venia gayre be’l ferho, mes lo amenassarlo altre volta la vareta, lo feu cambiar de pensament y accedí á lo que’l noy volia.

Aquest una volta tingué lo tovalló y l’ase, ab sa vareta se’n aná á casa seva, ahont, aixi que’l pare’l vejé, ja li posá mala cara, mes lo noy li digué com aquella vegada no l’enganyava; y com tots los vehins haguessin sortit á veure lo que aquella vegada succehia, lo noy digué: –En prova de que dich veritat, ja veureu com tots aquestos vehins me pagarán las mofas que feren los altres cops, y dient á la vareta:

–Fes ta feyna–

Comensá una de cops contra’ls vehins que ben depressa demanaren gracia; lo noy feu parar la vara, posá un mocador sota la cua del ase que tragué d’alló mes diners, estengué aixi mateix lo tovalló y aquest tragué tota mena de viandas y convidant á tothom, se celebrá la vinguda del noy ab una gran festa y alegria.

La princesa encantada.

Hi havia un rey que tenia tres fills, lo mes gran qu’era molt dolent, lo mitjá que no ho era tant y’l mes xich qu’era una malva. Lo pobre home s’aná fent vell y pensá elegir succesor de la corona. Á n’aquest fi, convocá als procers del regne y’ls proposá de fer hereu al seu fill gran, mes aquells juntament ab lo poble, quan ho sentiren, s’hi oposaren de tal manera per poch que’l volian, demanant que anomenés al mes petit, que’l rey deslliberá lo confiar la succesió á la habilitat y destresa de llurs fills, y al efecte’ls cridá y’ls hi digué que donaria’l ceptre á n’aquell que dintre d’un any li dugués lo caball mes bonich y lleuger que hi hagués en la terra. Y doná á cadescu d’ells una bossa ben plena de diners.

Los noys eixiren de casa seva, emprengueren camí, y camina que caminarás, trobaren tres diferentas vias, en las quals se departiren y cada hu n’agafá una de distinta. Lo mes petit, al cap d’una estona qu’anava sol, trobá un vellet qui li preguntá qui era y ahont anava, y’l noy li contá com era’l fill mes petit del rey qu’anava á cercar lo mes bonich caball que hi hagués, pus qu’alló era’l preu que’l seu pare’ls havia posat pera obtenir la corona y ceptre.

Lo vellet li digué: –Donchs segueix aquest cami al capdevall del que trobarás una vall gemada y fresca, plena d’arbres y pasturas, y en ell una eugassada hermosíssima de la qual podrás triar lo caball que mes t’agradi.

Lo noy tot content se n’hi aná, vejé al fondo d’un prat la eugassada que hi pasturava, s’hi acostá poch á poch, escullí be, y quan tingué la presa ben segura, eixi del amagatall, se tirá sobre un cavall y encara que li va costar prou de domarlo, per fí va conseguirho y tot content se’n va anar cap al palau del seu pare ahont arribá precisament pochs moments avans de fer l’any convingut.

Cumplert aquest, se presentá’l noy ufanós davant de la cort ab son caball, vingueren també’ls altres dos germans, cadescú ab lo seu, y, examinats, després de una llarga discussió fou declarat millor lo caball del germá gran.

Lo rey ab complascencia digué: –Ja ho veyeu, tinch de anomenar hereu de la corona al meu fill gran.– Mes lo poble que no’l volia gens, per lo dolent qu’era, comensá á dir que no y que s’estimavan mes al fill xich. Y tant y tant se queixaren que’l rey per fí digué:

–Donchs farem una altre proba. Será mon succesor qui dintre d’un any me porti lo gos mes bonich y bo pera cassar. Y’ls torná á dar una altre bossa de diners á cada hu.

Los tres noys emprengueren camí, y camina que caminarás, fins que foren á un puesto en que aquell se dividia en tres, que cadescú agafá’l que millor li va apareixe.

Heuse aquí que’l mes petit anant tot sol, trobá lo mateix vellet de la altre vegada, qui li preguntá ahont anava.

Lo noy li respongué: –Que anava á cercar lo millor gos de la terra, donchs que son pare’ls hi havia posat per condició á n’ell y als seus germans que aquell que li portés lo gos mes bonich y bo pera la cassa fora lo qui hauria la corona.

–Aixó ray, digué’l vellet, ves cap avall y trobarás un gos que’t donará la victoria. Mes com lo noy havia quedat enganyat l’altre vegada li respongué:

–No vuy pas creureus; la altre vegada per ferho, per poch me quedo sense regne y per lo tant no vuy que’m torneu á enganyar.

Y’l vell que li diu: –No t’enganyo; la altre vegada va esser perque no’m vas donar res; donam un xich de diners dels que portas y eixirás ab la teva.

Lo noy confiat li entregá la meytat de lo que duya, y content se’n aná caminant, caminant, fins que en una cleda trobá un pastor que tenia un gos hermosíssim y tan cassador que pessa qu’ell veya ja no s’escapava. Lo noy li va preguntar quan ne volia, y’l pastor li demaná un preu que’l pobre noy no duya, per los diners que havia donat al vell. Com podeu suposar, tingué un desespero d’alló mes gros, mes no hi hagué remey, tingué d’anarsen sense’l gos y comprarne un altre.

Al cap de l’any se’n aná al palau del seu pare, hi portá lo gos, lo mateix que’ls seus germans, y reunida la cort lo del mitjá fou lo millor. Lo rey tingué de cumplir la paraula, mes lo poble cridá tant, que’l rey per fí digué:

–Donchs va la última prova:’l: que’l cap de l’any porti la dona mes hermosa y guapa aquell será definitivament qui haurá la corona.– Y’ls doná á cada hu una altre bossa de diners.

Los noys emprengueren camí, y camina que caminarás, fins que foren á un puesto que’l camí’s dividia en tres, que cadescu agafá’l que millor va semblarli.

Lo mes petit tot sol se’n aná pel seu cantó, quan al cap d’una estona trobá lo mateix vellet de las altres vegadas, qui va preguntarli ahont anava. Lo noy tot cremat li va respondre que no li volia dir pues que l’havia enganyat las altres vegadas, y que per culpa seva no tindria’l trono. Mes lo vellet li respongué que no ho havia fet espresament, que li digués ahont anava, qu’ell podria ajudarlo, y’l noy qu’era tot bó li contá com anava en busca d’una dona tant hermosa com no n’hi hagués d’altre, donchs aquest era el preu pera haver lo regne.

Y’l vell que li diu:

–Donchs ves seguint, seguint y al capdevall la trobarás.

Lo noy se’n va anar y al cap de molta estona arribá á un bosch espés y frondosíssim que quasi no hi entrava la claror del dia y ahont se li feu fosch, que tenia pór de pasarhi la nit. Mes no tenint altre recurs, s’enfilá á dalt d’un arbre y s’adormí.

Al endemá quan va despertarse, heuse aquí que aparegueren á sos ulls tal y tal munió de monas enfiladas per tot arreu, arbres, matas y rocas que de veras va agafar pór y mes quan aparesqué una mona mes grossa y lletja que maná á totas las altres que lo agafessin y lo duguessen ahont ella aniria. Mes mort que viu van endursel, y al cap d’una estona arribaren á un palau, ple de preciosas catifas y richs mobles, tot de crestall y or, ahont vingué al noy una grossa malaltia produhida per la pór.

Las monas l’agafaren, lo ficaren en un llit tot ple de bons cuixins y domassos, li digueren que no tingués cap pór qu’ellas no li volian mal y se’l posaren á cuidar tan bé que’l noy ne fou maravellat. Sobre tot aquella mona grossa, á qui totas obehian, s’esmerá tant en cuidarlo que no’s movia may del seu costat y sempre era apunt pera cumplir la seva indicació mes petita. Lo noy ab tants de cuidados s’aná posant bo y quan ja quasi era del tot restablert digué á la mona que se’n tenia d’anar, pus s’acostava l’any que tenia de temps pera cercar una dona que fos molt hermosa, y encara no la havia trobada.

La mona se posá á plorar y li digué que seria la seva mort si se n’anava, que no ho fes pas y no fos desagrahit sobre tot quan feya sa desgracia, que’s deixes del regne y’s cases ab ella.

Lo noy quedá esgarrifat al veurela tan lletja y horrorosa, mes li devia tant, s’havia portat tan bé la mona ab ell, que’l seu agrahiment y reconeixensa lo dugué á renunciar al regne y á contraure matrimoni ab la mona. Empero, á tot aixó, l’any s’acostava que no mes hi faltavan pochs dias y’l noy tenia qu’anar á presentarse al seu pare y á tot lo regne. No podia faltarhi. Aixó’l posá altre volta en mal de cor, tingué una recaiguda y demaná á la mona qu’escribís á n’el seu pare, qu’ell no podia pas acudir á la cita, y que encara qu’ho fes era inútil, pus s’havia casat ab una mona.

Aqueixa ho feu; empero quan no mes faltavan dos dias pera cumplir l’any, comensá á pregar al noy que n’obstant la carta anés á la cita, qu’ella ja’l cuidaria be y que durian totas las altres monas pera ajudarlo. Y fentlo pujar á un cotxe emprengueren camí cap al regne del seu pare.

Podeu contar com ell hi anava, ab quina vergonya, pensant com se presentaria davant de tothom ab una mona per esposa y ab l’acompanyament aquell tan lleig y ridicol. Pobre noy, no sabia lo que li passava, quan heuse aqui que al esser al peu d’un arbre de grossa capsalada vejé que la mona feya aturar lo cotxe, que baixava, ’s posava dreta al peu de la soca, que las altres monas lo baixavan á n’ell, s’agafavan de mans y posantlo també al mitg, al costat de la mona, comensaren á fer la sardana al voltant de l’arbre, ab tanta furia que semblava alló un torbellí de tan depressa qu’anava. Y volta que voltarás, com ell estava tan débil no pogué aguantar mes, sino que va caure desmayat á terra, mentres las altres anavan rodant, y quan torná en sí, ’s trobá ab una noya hermosíssima y guapa al peu de l’arbre y al voltant una munió de noyas totas agraciadas, ab una pell cada una de mona á la má, las que li digueren qu’aquella era una princesa que havian encantat juntament ab ellas qu’eran las sevas camaristas y que totas li regraciavan tant lo haverlas desencantadas.

Lo noy quedá tot parat, se dirigí ab tota cortesia, com á cavallers pertoca, á la noya, posá son genoll en terra y li besá la ma ab tan d’amor, qu’ella agafantlo li doná un bes al front, lo feu pujar en un altre cotxe hermós y de infinita valua y’s dirigiren cap al palau del pare, ahont tothom quedá admirat de veurel ab aquella tan gentil noya, y no ho volian creure, sobre tot despres que havian rebuda aquella carta.

Los altres dos germans vingueren també cadescú ab una noya, las posaren totas tres de costat y encara que aquellas erant molt y molt guapas, cap arribá á serho tant com la princesa desencantada: per aixó tothom doná la victoria al mes petit, y com era la última prova, fou declarat hereu del regne, y si be los altres dos germans rondinavan perque deyan que tot alló d’escriure aquella carta no havia estat mes qu’una treta d’ell pera obtenir victoria fent qu’ells estessin refiats d’haverla, tingueren de convences de lo contrari, quan la princesa’ls hi contá la seva historia y’ls mostrá junt ab sas camaristas la pell de mona que cada una’s guardava.

Llavoras tot poch á poch, s’acostá al noy lo vellet y li digué que si l’havia enganyat las duas primeras vegadas ho havia fet expressament pera que obtingués la victoria definitiva, ja que sols podia esser hereu del regne lo qui desencantés aquella princesa, y aixó sols podia ferho lo mes bo dels tres germans després d’haver passat per las altres duas probas.

Joan lo tonto.

Era una mare que tenia un fill que’s deya Joan y que era per demes beneyt y tonto. De tal manera que ni’n podia fer res ni confiarli cosa alguna. Ab tot, com que la dona era molt pobre, tenia de valerse mes de son fill de lo que desitjava, y aixi un dia li doná un sach de nous y li encarregá qu’anés á mercat á véndrelas, cuidant de que no l’enganyessin.

Lo noy s’ho escoltá be y ab la resolució ferma de no deixarse enganyar, tot carregat ab lo sach que era ben feixuch, se’n aná cap á vendre las nous, arribant á la plassa á la millor hora de venda; per manera que tot desseguida se li acostaren los compradors.

Y un que li diu: –Noy, á quan aqueixas nous?

–Oh! no m’enganyareu pas.

–No, home, no, á quan las nous.

–Oh! no m’enganyareu pas.

Lo mercadejant, veyent que no’n podia treure altre resposta, se’n cremá y va anarsen.

Passá una estona y no hi aná ningú, tots los compradors se’n retreyan. Per fi al cap d’un xiquet se n’hi acostá un altre.

–Noy, á quan aqueixas nous?

–Oh, no m’enganyareu pas.

Lo comprador va mirarsel: –A quan, dich, aqueixas nous?

–Oh, no m’enganyareu pas?

L’home que devia tenir un genit cremat: –Que’t pensas que só un murri? li diu y plif, plaf, li planta un parell de rebessos, que’l noy se va posar á plorar tot dihent: –Ay! ay! si la mare m’ho ha dit.– Mentres que com sol succehir sempre, tots los desenfeinats de mercat y gent que hi rodava se posá á mofarse d’ell y á riuressen.

A tot aixo la tarde anava cayent y acostantse l’hora baixa; lo noy no tingué altre recurs qu’agafar lo sach qu’era ben feixuch y entornarsen tot poch á poch cap á casa seva, ahont hi arribá quasi ja entre dos llustres.

–No t’han pas enganyat?

–Oh! no, mare, no.

–Y donchs las nous?– li digué la seva mare veyent lo sach.

–Oh! per aixó las porto, perque no m’han enganyat.

La pobre dona’s convencé de que no hi havia remey y de que no li podia encomanar cosa alguna. –A lo menos fossis bo pera fer foch li digué.

Y ell que sentintho, tot sonso, sonso, se’n va á la cuina, agafa un misto, lo encén, lo fica entre mitg de la cendra de la llar y comensa a bufar. Ah! no ’us dich res com se va posar! tot blanch de cendra y, lo qu’es pitjor, ab uns ulls que, pobre minyó, li comensaren á coure de tal manera que comensa á cridar, y enrabiat agafa’ls rastells de canem y l’un despres de l’altre’ls posa sobre las brasas y hi cala foch.

Heuse aqui que com la casa era molt petita, desseguida la flama va arribar á la porta, de la porta á las bigas y aviat fou tota la casa enarbolada.

La seva mare quan va adonarsen, tota desesperada anava d’un cantó á l’altre, dihent: –Ay pobres de nosaltres, com ho farem, tan pobres com som, y encara la única cosa que teniam que se’ns arribi á perdre per aquest xicot, com ho farem?– Vos dich que donava llástima son desconsol y’l noy, tot aturdit, també anava d’un cantó’l altre dient que fugissin cap al mitg del bosch, com ho feren.

Mes lo noy tot d’un plegat se gira y diu: –Oh! y com podrem tancarnos perque no’ns robin? oh, no, no, jo no me’n vaig sense endurmen una porta.

–Pero home, que’n farás de la porta?

Y del dit al fet; vá, arrenca una porta y corra detras de la seva mare qu’ab una germaneta petita ja anavan fugint mes que depressa.

Quan foren á dins del bosch, com que ja era ben fosch, lo noy no feya mes que girarse d’un cantó á l’altre de tanta pór que tenia. Per fi senti una mica de fressa y correns ab la porta y tot s’enfilá á dalt d’un arbre, en lo que’l seguiren la mare y filla per resguardarse de cap mal ó bestia fera.

Heuse aquí qu’era negre nit, quan sentiren remor de veus y passos y una colla d’homes que luego conegueren qu’eran lladres. Los quals s’aturaren al peu del arbre y comensaren á treure sachs, bossas y una pila de cosas, que deixaren á terra pera repartirsho. A tot aixó á la noyeta li vingueren ganas de fer una necessitat, y per mes que la mare sense gosar quasi ni respirar li deya que s’aguantés tan com li fos posible, la noya tingué de ferho y ho deixá anar demunt dels lladres.

–Caramba, quina pluja.– Y encara no estavan dihent aixó, quan lo noy que desde que s’havia enfilat dalt del arbre tenia la porta aguantada ab las mans no pogué sostenirla mes, li faltaren las forsas y tot de un plegat, esquinsant ramas y fent mes soroll qu’una tronada, se’n aná la porta á daltabaix caiguent ab tot estrepit damunt dels lladres; los que ab lo assorament en que vivian, la pór qu’havian agafat, los cops que reberen y’l pes que damunt se’ls esdevenia, s’estremordiren tant que apretaren á corre deixantho tot á terra sense saber cap ahont anavan. Los de dalt del arbre quan veyeren á los lladres fora y tot lo seu tresor abandonat, baixaren mes que depressa, arreplegaren tot l’or y joyas qu’á terra hi havia que ’os dich que no eran pocas, y contents se’n anaren cap á ferse una casa, rientse lo noy del servey que’ls havia fet la porta, aixi com la mare de la beneyteria del seu fill que’ls havia fet richs y felissos per tots los anys de la sua vida.

La rateta.

Una vegada era una rateta que tot rient, rient s’esqueixá la boqueta.

–Ay pobreta de mí ¿com ho fare ab la boca esqueixadeta? si vull menjar, no podré, me’n vaig á cal sabater que’m cusi la boqueta.

–Sabater, bon sabater ¿me voleu cosir la boqueta?

–Pórtam cerdas.

–Ay pobreta de mí! ¿Com ho faré per portarte cerdas?

–Ves á n’el porch.

–Porch, bon porch, ¿me vols dar cerdas?

–Pórtam aglans.

–Ay pobreta de mí! ¿Com ho faré pera portarte aglans?

–Ves al amo.

–Amo, bon amo, ¿me voleu dar aglans?

–Dónam pa.

–Ay pobreta de mí! ¿Com ho faré pera donarte pa?

–Ves á la fleca.

–Flequer, bon flequer, ¿me voleu donar pa?

–Dónam farina.

–Ay pobreta de mí! ¿Com ho faré pera donarte farina?

–Ves al moli.

–Moliner, bon moliner, ¿me voleu dar farina?

–Dónam blat.

–Ay pobreta de mí! ¿com ho faré pera donarte blat?

–Ves al camp.

–Camp, bon camp, ¿me vols dar blat?

–Dónam aygua.

–Ay pobreta de mí! ¿com ho faré pera donarte aygua?

–Ves als núvols.

–Núvols, bons núvols ¿me voleu donar aygua?

–Pórtam boyra.

–Ay pobreta de mí! ¿com ho faré pera portarvos boyra?

–Ves al fum.

–Fum, bon fum ¿me vols dar boyra?

–Dónam foch.

–Ay pobreta de mí! ¿com ho faré pera donarte foch?

–Ves á la llar.

–Llar, bona llar, ¿me vols dar foch?

–Pórtam llenya.

–Ay pobreta de mí! ¿com ho faré pera portarte llenya?

–Ves al bosch.

–Bosch, bon bosch ¿me vols dar llenya?

–Prenne.

–Lo bosch m’ha dat llenya, llenya he dat á la llar; la llar m’ha dat foch, foch he dat al fum; lo fum m’ha dat boyra, boyra he dat als núvols; los núvols m’han dat aygua, aygua he dat al camp; lo camp m’ha dat blat, blat he dat al flequer; lo flequer m’ha dat pa, pa he dat al amo; l’amo m’ha dat aglans, aglans he dat al porch; lo porch m’ha dat cerdas, cerdas he dat al sabater, y’l sabater m’ha cusit la boqueta.

Los tres consells de Salomó.

Un home, bon traballador de la terra, quedá sense feyna y se n’aná pe’l mon á cercarne. Ab eix intent arribá un dia á demanarne al sabi Salomó qui’l va pendre per mosso; ajustaren preu y’l sabi Salomó li senyalá lo traball que devia fer.

L’home’s posá á traballar, no’s planyé gens, de dia, á tothora, y fins de nit si era menester, ab sol y plujas, fret y calor, posá bé las terras que llevaren molt mes que las vehinas y acabat l’any, terme del contracte, aná á veure al sabi Salomó, á qui digué si estava content de la seva feyna y li demaná la soldada convinguda, pera podersen anar á casa seva.

Lo sabi Salomó aná á examinarho tot punt per punt y quedá tant satisfet que li digué si volia quedarse una altra anyada mes, qu’allavoras ja li donaria lo salari dels dos anys. L’home no hi venia gaire be, mes á la fi, pensá que d’eixa manera podria dur mes diners á sa familia, ajustá preu y’s resolgué á quedarshi.

Torná als camps, los conresá tant ó mes be que la altra anyada, no s’hi va planye gota y al fi del any estavan tots tant ufanosos que davan goig solsament de veure. Content se’n va anar á trobar al sabi Salomó, li digué com havia acabat lo seu contracte y li va demanar la soldada.

Mes lo sabi Salomó, despres d’haverse mirat be sas terras, li va respondre que no tenia pas ganas de despendres d’ell y que per lo tant, tenia de quedarse un any mes y que allavoras li pagaria tot lo que li devia.

L’home no’n fou pas content: feya dos anys que traballava y encara no havia vist gens ni mica de paga, á mes de que comensava á anyorar á sa esposa y fills, y havia esperat ab massa delit aquell dia per anarlos á veure. Aixis es que li digué que no, y que lo que desitjava era anarsen á casa seva y dur los diners á sa familia.

–Lo qu’es per ara, vamos, li respongué’l sabi Salomó, ne tinch ben pocas ganas, necessito massa de tos bons serveys pera que te’n vajis; si’t convé tant, empero, vesten, mes jo’t prech que’t quedis un any mes.

L’home no sapigué que respondre: be volia per un cantó anarsen, pus la seva familia lo atreya, mes per l’altre li recava deixar aquella casa ahont guanyava tant bon preu y era estimat del amo: volia y dolia. Lo sabi Salomó no deya res, volia que obrés ab entera llibertat; per fi despres de molt cavilar resolgué aquell lo quedarse. Ajustaren preu y abdós contents, per lo seu costat se’n anaren cadescu á las sevas feynas.

Passaren frets forts y neus, passaren soleyadas, nits curtas y nits llargas y, l’any acabat, l’home se torná á presentar al sabi Salomó y li demaná la soldada de tots tres anys y permis pera anarsen á casa seva.

–Si estás resolt á anarten, jo no puch pas privarte mes, y comprench be que desitjes anar á casa teva; mes en quant als diners, quasi m’atreviria á dirte que’ls deixessis, que de segur poden esser causa de la teva desgracia.

L’home quan va sentir aixó tot va sorpendres.

–Y donchs los meus fills y la meva esposa ¿perque hauré traballat jo tant aquest temps? digué.

–Be, home, jo no’t dich que si vols no te’ls dongui, solsament crech y per aixo’t recomano, que’ls deixis, qu’anirás molt millor sense’ls diners que no pas ab la butxaca plena: tú no sabs los perills que hi ha en lo mon y lo que pot sobrevenirte si se sab que te’n tornas rich á casa teva. Creume, deixals y jo en cambi’t donaré tres consells que’t valdrán mes que no pas tot l’or que portis.

L’home no savia avenirshi, mes tantas rahons li dongué lo sabi Salomó y tant lo va saber convence, que per fi’s resolgué á deixar tot lo seu salari en poder de son amo en cambi de tres consells que li donaria.

Y li diu lo sabi Salomó:

–Escoltals be perque poden servirte de molt: –No deixis la carretera per la dressera; Lo que no’s cou per tu, no’s cou per ningú; Avans de fer una cosa dorm ab ella.

L’home se’ls va escoltar ab tota atenció, va apariar lo seu fato, qu’era ben poca cosa, y’s despedí del sabi Salomó, qui, en recompensa de son bon comportament y serveys, perque dugués alguna cosa pera sa esposa y fills, li dongué un pa com á memoria, dihentli que no se’l menjés fins que fossen tots junts.

L’home ficá’l pa al sarró y se’n va anar, camina que caminarás; lluny com era de casa seva, procurá fer tanta via com li fou possible, mes per aixó no’s gosava may á arriscar á eixir fora de la carretera per mes qu’alguna vegada conegués ell mateix que feya marrada. Aixó ho coneixia tambe tothom, y dos companys qué seguian lo mateix indret qu’ell, s’estranyaren molt de veurel tant depressa y de que no aprofités las dresseras, aixi es que l’emprengueren, y creyentse qu’era perque no las savia, lo convidaren á anar junt ab ells y á ferne, com ells eran acostumats, tantas com ne trobessin, mes l’home no volgué convenirhi. Be li feren avinent que la fosca comensava á amplenar tota la terra y que deixantlos á n’ells tindria d’anar sol, esposat á que’l robessin y sobre tot á arribar tardissim al hostal que mes aprop hi havia, be li esposaren una pila altre de rahons pera convencel, l’home se recordá del primer consell que li havia dat lo sabi Salomó “no deixis la carretera per la dressera”, se feu lo indiferent, los hi regraciá’l seu bon desitj y la emprengué sol, carretera amunt, mentres los altres se ficaren per un costat á seguir la dressera.

Era ja quasi bella nit, quan lo nostre home, despres d’haver caminat molt, arribá al hostal de aturada, ahont preguntá per los dos companys que temps ha tenian que serhi, mes ningú sapigué donarnhi compte. Al cap d’una bona estona trucaren y eran ells, mes los pobres venian tan atropellats y malmesos que quasi no’s coneixian. Los hi preguntaren que’ls hi havia passat y ells van respondre que havent deixat la carretera pera seguir la dressera, al mitj d’ella, boy al arran d’un bosch, los hi havian sortit uns lladres que no sols los hi havian robat tot lo que duyan sino que’ls havian malmés d’aquell modo.

L’home pensá quan acertadament havia seguit lo consell del sabi Salomó y’l bon servey que aquest li havia fet y quasi estigué content d’haber deixat los diners y no dur res á casa seva en cambi de tant bona máxima.

Se n’aná á dormir, després d’haver donat tots los ausilis necessaris als dos companys, y al següent dia continuá sa ruta tant mes content quant mes s’acostava á casa seva.

Lo cami no obstant era molt llarch y se li esdevingué la nit prop d’una casa en la qual aná á demanar posada. La mestressa ab la franca hospitalitat de montanya, lo feu entrar y li dongué un puesto al escon, bora de la llar, pera que s’escalfés. A n’aixó al cap d’un rato, arribá l’amo y al veure un home jove assentat al escon, prop de la seva dona, com era molt gelós, s’enfadá de tal manera que comensá á recriminarla de totas veras.

L’home be volia defensarla y explicar com havia arribat per casualitat, y quasi ja tenia la paraula á la boca, mes recordantse del segon consell del sabi Salomó clogué los llavis. A tot aixó l’amo anava cridant, exaltantse ell mateix, fins que la dona volgué dir alguna cosa y explicar la sua inocencia que allavoras se sortí de test y no hi hagué remey, d’una cosa’n vingué un’altra fins á arribar á agafarla y ferla malbé quasi á cops. Lo bon criat de Salomó no ho podia mirar impassible, aixi es que’s frissava per anar á favor de la dona, mes se recordava del segon consell que li havian dat y de lo be que li havia reixit lo primer, que’s posá un mos á la boca y deixá anar fent sens dir una paraula y per lo contrari ajeyentse alli mateix pera posarse á dormir. Marit y muller quan estigueren ben cansats també ho feren y’s passá aquella nit tranquila, no deixant per aixó’l jove de sentir de tant en tant crits y conversas.

Al mati següent lo nostre home quasi no savia que ferse, si anarsen sense dir res ó be despedirse de lo amo, quan baixant aqueix l’abrassá y li digué que be podia darse per ben content de no haver dit res la vetlla avans, perque sino, hauria seguit la sort dels altres que ho havian fet, á qui á tots havia mort creyentlos culpables y cómplices ab la sua dona per l’interés que per ella’s prenian, mes qu’ell ab lo seu callar li havia tret la vena dels ulls y tornat la pau á la familia, donchs s’era ben convensut de que no tenia cap interés pera ella.

Lo nostre home’n fou tant mes content quan vejé que’l segon consell li havia salvat la vida y prenent comiat del home, emprengué altre volta camí pensant en la alegria que tindrian sa esposa y sos fills de veurel altre vegada, y camina que caminarás, al últim arrivá á veure lo campanaret del seu poble y mes enllá tota voltada d’hermosos arbres la seva blanca caseta ahont hi tenia tots los millors recorts de sa vida y lo qu’estimava mes y feya sa felicitat en eixa terra.

Contar la emoció que va sentir no’s pot pas esplicar, semblava que tot ell se rejuvenia y tornava á nova vida. Ab lo cor palpitant s’hi dirigí y quasi ja era ben aprop que’l sol ja se n’havia anat á la posta, quan per la porta de darrera vejé eixir un capellá que s’abrassava ab la seva dona. Un núvol passá per davant de sos ulls, ¡quin desengany mes terrible! gaire be li fou precis aguantarse ab un arbre pera no caure á terra. S’aturá sense saber que ferse; per fi la sanch pujá á son cap y foll enterament, eixit de test, se’n aná cap á casa seva. De sopte li ferí la imaginació lo tercer consell “avans de fer una cosa, dorm ab ella” y cavilant, cavilant, se’n aná cap á casa seva á veure venir.

La seva dona y’ls seus fills aixi que’l vejeren podeu contar quina alegria van tenirne, tant mes grossa quant era menos esperada, donchs que despres de tant temps, y promesas cada any de venirne, may ho feya. Empero hi faltava un fill: l’home recelós y agitat com estava no se’n havia adonat, per fi va preguntar per ell y la seva dona li contá que feya poch que havia eixit per anar á fer exercicis tota la nit, donchs que s’havia fet capellá y l’endemá cantava la primera missa.

L’home llavoras ho comprengué tot, abrassá á la seva dona y li explicá lo recel ab que havia arribat, pero que mercés als consells qu’havia rebut, s’havia lliurat de matarla y de perdres ell y tota la seva familia. Com es natural tothom volgué saber quins eran aquestos consells y qui’ls hi havia donat; l’home ho explicá tot fins los perills de que l’havian tret durant lo camí y quan se pensava que tots n’estarian contents vejé que la seva dona posava d’alló mes mala cara.

–¿Y be, y donchs no dus res de tots aquets tres anys, y ab tres consells t’has aconsolat? veyam si’ns donarán pa pera viure.

Y aixis comensaren contra ell una pila de recriminacions que’l home tingué d’aguantar. Per fi’s posá tota la familia á taula á sopar, donchs que ja era hora, y recordantse l’home del pa que li havia donat lo sabi Salomó, y de que li havia dit que no se’l menjés pe’l camí, sino quan fos á casa seva, lo feu treure del sarronet, lo posá al mitg de la taula y quan los fou menester’l ensetaren y ab gran sorpresa vejeren eixirne diners de dintre, l’obriren pe’l mitj y aparegué en monedas d’or, bo y comptant, tot lo que pujava la soldada de las tres anyadas qu’havia estat l’home en casa lo sabi Salomó.

Llavoras tothom conegué la gran prudencia y sabiduria d’aquest y no tenint boca mes que pera alabarlo, foren molt contents y per sempre mes ben richs y felissos.